dilluns, 19 d’octubre del 2020

Improvisar (Antònia García)


M'han dit que improvisi alguna cosa. Pobra de mi! Com si fos tan fàcil. Com s'ho fan els improvisadors habituals? Aquells que engeguen un discurs davant del públic sense haver-se'l preparat abans. Els polítics, per exemple. N'hi ha que duen paperets amb quatre coses apuntades però només són una guia per a l'impressionant discurs que aconsegueixen fer. I n'hi ha que van parlant a raig, sense papers, i surti com surti.

Els que també m'admiren són aquells que fan cançó improvisada. L'un canta una corranda que se l'inventa en aquell mateix moment, i l'altre li contesta amb una altra, també improvisada. Suposo que tenen alguna manera de trobar les paraules (i la intenció...). I amb la pràctica, se'n surten molt bé.

Ben mirat, improvisar, improvisar... Jo també improviso. Quin jersei em posaré, avui? Vinga, aquest mateix, que el tinc a mà. Tant li fa. I per esmorzar... Què hi ha a la nevera... Torrades amb melmelada. Ui! S'ha acabat el pot! Bé, doncs amb mantega. I un got de llet. No, una infusió de menta. No, un te verd.

Un cop al carrer, per estirar les cames, tiro amunt? Vinga, sí. Amunt, que fa pujada! I ara que passo per la botiga, mira, compraré un pot de melmelada. He de pensar on aniré diumenge. Bah, ja ho decidiré, segons el temps que faci. O la mandra...

Aquestes improvisacions meves no tenen cap mèrit ni afecten ningú més que a mi mateixa. Però hi ha casos que hi surten implicades altres persones. Com ara aquell que ha quedat per recollir algú amb el cotxe i, per fer-ho, ha de travessar tot Barcelona, i resulta que l'altre, mentrestant, se n'ha anat amb el cotxe d'un tercer i encara sort si telefona per dir-li-ho.

Qui m'agradava molt, quan improvisava, era l'amic Pepe. En un teatre d'aficionats, entre quadre i quadre, quan els actors i les actrius tenien molt poc temps per canviar-se de roba, li deien: “Pepe! Puja a l'escenari i entretén el públic fins que els actors estiguin a punt!” “Però què els dic?” “Digues el que vulguis, tu mateix, improvisa...!” I ja em teníeu en Pepe a dalt de l'escenari, fent córrer la imaginació amb urgència. Per començar, explicava algun acudit o alguna anècdota que fes gràcia. La gent reia. Els actors encara no sortien, tenien algun problema. En Pepe, que ja s'havia ficat el públic a la butxaca, explicava què li havia passat quan treballava de taxista, o quan havia començat a fer teatre, o quan va conèixer la sogra... Finalment, els actors sortien a l'escenari. En Pepe s'acomiadava del públic amb tota la gràcia que tenia i la gent l'aplaudia de valent i cridava: “No te'n vagis, Pepe!” Però ell cedia el protagonisme als actors i la funció continuava.

Jo no tinc aquest do i ara mateix no sé pas què dir. Alguna vegada m'han aconsellat que, quan no sàpiga què puc escriure, comenci explicant alguna cosa que jo recordi de quan era petita, encara que no tingui gaire importància. Per exemple: “Quan jo era petita, a l'estiu, cada dia em duien a berenar a la platja, deien que l'aire de mar feia venir gana...” I per associació d'idees m'aniran venint a la memòria tot de fets i d'anècdotes.

Ho provaré: “Quan jo era petita passava els estius en un poblet de la costa. Hi havia port de pesca i a les tardes anàvem a veure com arribaven les barques i, una mica més tard, feien la subhasta del peix: “Setanta, seixanta-nou, seixanta-vuit, seixanta-set, seixanta-sis...”

Per què he d'explicar una cosa que tothom ja sap? No em fa el pes escriure sobre això. Ho deixaré per a demà. I demà ja improvisaré...

El saltamartí (Eduard Alonso)

El pare del Martí es diu Joan Salta i Puigdevall. El seu fill, de nom Martí Salta, va mostrar una estima especial pel saltamartí des de la més tendra infantesa, un afecte, una identificació amb el saltamartí que el seu pare va regalar-li poc després de néixer.

   La joguina va agradar tant al Martí Salta que sempre la tenia al seu costat: la balancejava, i aplaudia quan recuperava la seva posició vertical.

  El petit, quan sentia dir saltamartí, ho traduia a la seva llengua: apamatí! i aplaudia tot enjogassat.

   El pare del Martí, mig en broma, mig seriosament, va comencar a anomenar    Saltamartí el noiet. I així amb aquest àlies es va quedar en Martí Salta, ja que tota la família li deia així: Saltamartí.

   Anys després, quan anava a l'escola i el mestre o la mestra passaven llista i cridaven el seu nom, sempre responia: Saltamartí aquí.

   Sempre portava el saltamartí, també conegut com tossut, amb ell. El mestre o la mestra li retreien que fes més cas de la joguina que de la classe:

  “Saltamartí. No, vull dir Martí Salta. Caram, quin saltaembolic! Vols fer el favor de parar atenció!”

   Com és natural o no tant, els companys de classe feien burla d'ell, tot mofant-se: Saltamartí, Saltaninot, Saltamartí.

   Com és possible aquesta identificació tan forta, tan estreta, tan singular, entre el saltamartí o tossut i el Martí Salta?

 

   Per entendre el perquè d'aquesta identificació entre el saltamartí i el Martí Salta cal fer referència a la descripció i història de la joguina:

   Un saltamartí o tossut és un ninot tenaç i perseverant amb la base semiesfèrica que actua de contrapès, de manera que després de copejar-lo sempre torna a la posició inicial.

   El saltamartí és una joguina molt popular entre els nadons per als quals s'ofereix en formes i colors cridaners. A l'efecte sensorial provocat pel suau moviment, alguns fabricants hi afegeixen el d'un mecanisme musical al seu interior que s'activa al balancejar-lo.

   Pel que fa a la història, els principis d'aquest tossut són coneguts a la Xina com budaoweng (vell que no cau) des del començament de la dinastia Tang (del segle VII fins a principis del segle X).

   El model xinès ha inspirat el disseny al Japó del ninot tradicional de paper maixé anomenat Okiagari Koboshi, del qual hi ha testimonis ja al segle XIV. 

   Passant de la història al món de les opinions, cal anar amb molt de compte amb el concepte “salta”. Per què cal anar amb molt de compte?

Un exemple: saltataulells. És molt fàcil fotre't una bona hòstia si saltes un taulell sense estar preparat. Saltabarrancs: només ho pot fer un eixelebrat. Un altre exemple: saltacampanes. “Ni se t'acudeixi!”

   Salto al final d'aquest escrit amb un poema de Joan Brossa.

 

SALTAMARTÍ

Ninot lleuger que duu

un pes a la base, i que,

 desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

 EL POBLE

 

JOAN BROSSA

Improvisar (Maria Rosa Botey)

 

Molt bé, el tema lliure o improvisat sembla molt senzill però no ho és tant. Pots agafar-te a tants temes que no saps mai quin és el millor o més adequat. La vida et pot canviar espectacularment per bé i per mal. On ahir hi tocava el sol, avui tot és ombra i foscor. De fet, ho pots mirar des de diferents angles.

On ahir hi havia una solana i feia una calor insuportable, que suaves com un vedell, canviaves la direcció i tot d'una et trobaves a l'ombra i la foscor i pensaves: Ostres! quin consol, quina fresqueta tan bona. Però... sempre hi ha un però... Massa fresca!

Què deu ser el millor? Tot d'una, uns núvols blancs i grisos anaven volant deixant entreveure uns tímids raigs de sol que donaven llum a l'ombra i frescor a la solana. Vaja, que el millor mai és cap extrem, el terme mig és el millor, però això sí que és difícil d'aconseguir.

Però mireu, tot és qüestió de prendre's les coses de bon grat i més quan no és a les nostres mans decidir certes situacions.

El que és més important... ALEGRIA I ESPERANÇA  que vindrà un dia que sabrem agafar la corda ben bé pel mig.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Sopa de lletres (Eduard Alonso)

 

Fent cas als professors d'escriptura creativa, surto al carrer a buscar temes, paraules, idees i converses que puguin ser susceptibles de formar part de futures històries, relats i contes. A causa d’aquest impuls pre-creatiu, de vegades tafanejo més del compte sense respectar la privacitat de persones, animals i coses.

En aquest escrit hi ha cinc paraules que han sofert aquesta manca de respecte. Aquestes cinc paraules i les seves definicions són les següents:

 

Magarrufa Carícia. Carícia fingida, afalac enganyós.

 

Cibernètic Pertanyent o relatiu a la cibernètica. La cibernètica és la ciència que tracta de les comunicacions dels missatges i del seu control en els éssers vius i les màquines.

 

Homocèntric Que té el mateix centre, concèntric.

 

Ínclit I·lustre, gloriós.

 

Orris Lloc on es muny les ovelles i es fa el formatge.

 

Trossos de converses escoltades al carrer

 

Homocèntric a Magarrufa:

“Mai no sé si les teves carícies són autèntiques, fingides o afalacs enganyosos.

 

Magarrufa a Cibernètic:

“Mai no sé si els teus fets cibernètics són maquinals, animals o meitat i meitat. També penso que la definició que el diccionari  fa de tu grinyola força: «Pertanyent o relatiu a cibernètica que és la ciència que tracta de les comunicacions, dels missatges i del control en els éssers vius i en les màquines.»”

 

Orri a Homocèntric:

“Homocèntric, una gran paraula. Prové del llatí. Els romans tenien la mà trencada per crear paraules magnífiques i il·lustres. Allò que no sabien fer era formatge. Nosaltres sí que en sabem. En el nostre orri, munyim la llet i creem un dels millors formatges del país.

 

Ínclit a Orri:

“Molta ovella, molt formatge i molt anar-se'n en orris. Però gloriós, il·lustre o magnífic, res de res”.

 

Magarrufa torna a carregar contra Cibernètic:

“El Cibernètic no aconsegueix comunicar-se amb l'euga blanca. Sembla que té problemes amb el color blanc. Per exemple: un paper en blanc turmenta Cibernètic. No és capaç de comunicar gaire cosa.”

 

Per raons d'espai, acabo aquí aquesta crònica feta amb material clandestí.

Al final, totes les paraules s'abracen i criden juntes i a l'uníson: “Som-hi! Anem a prendre una sopa de lletres Arial.”

Paraules retrobades (Elisabet Prades)

 AFRAU 

Congost

 

Camino per l'afrau

Remor de fulles seques

Murmuri del riu llunyà

Solitud plena.

 

 

FLASSADER  

 Teixidor de flassades, mantes

 

Manta rere manta

el flassader teixeix

Arribarà l'hivern

Els llits seran calents.

 

 

ESBERLAR

 Trencar

 

En arribar l'alba

La lluna fugirà

Amb el seu fill als braços

S'esberlaran els somnis.

 

 

ESCARDOT 

 Tipus de card

 

Per la riba del camí

Grimpen els escardots

Encenalls de lila

Gronxats pel vent.

 

 

SADOLL   

 Tip. Satisfet plenament en el desig d'alguna cosa.

 

Sadoll de lluna blanca

Tanco la finestra

L'insomni em besa.

 

 

AGRÓ BLANC

  L'agró blanc [1] o agró blanc gros [2] (Ardea alba) és un ardeid de l'ordre dels ciconiformes.

 

Passeja l'agró blanc

per l'herba a la vora del riu

El riu mormola.

 

 

DEBADES

  Inútilment o en va

 

En el cel blau

Lleuger el murmuri del mar

Blau damunt de blau

Mirada d'estiu

I somriure incert

Debades plou en algun indret estrany.

 

 

RAUCAR

  La granota, el gripau, cridar.

 

Trenca el silenci del llac

El raucar d'una granota.

 

 

BEL

    Crit del bestiar de llana i del cabrum.

 

Les nits s'allarguen

Un bel llunyà arriba de les muntanyes

El seu eco retruny per la vall

El pastor torna amb el seu ramat.

 

 

JULL

  Planta de la família de les gramínies, de fulles força amples i espigues planes, formades per espiguetes sèssils amb arestes, que es fa en els camps de cereals, les llavors de la qual són metzinoses.

 

S'alça un jull a la riba del camí

L'arrenco...

Gall o gallina?

 

 

QUEC

 Tartamut

 

Era un grill quec, tan quec, tan quec, tan quec que en acabar el primer cri, cri, cri, cri, cri, cri ja sortia el sol.

 

 

SEBOLLIR. 

 Enterrar, soterrar

 

Sebolliré la meva covardia en una cova fosca

Profunda, invisible

Que ningú la vegi

Em vestiré de blau

I seré lliure.

Paraules difícils, buscant la definició al diccionari (Núria Roca)

 

APÒCRIF: No reconegut per l'església. No autèntic, fingit. Document apòcrif, autor apòcrif...

SUPREMACIA: Preeminència per damunt de tots.

RETÒRICA: Art de ben dir. Elegància artificial del llenguatge, declamació sense un sentiment. seriós, convicció. Raons que no són del cas, ex.: No em vinguis amb retòriques.

EROLA: Pla petit al cim d'una muntanya.

ESPARTAR: Camp sembrat d'espart. Cobrir d'espart trenat, ex.: una garrafa.

LLOTÓS: Ple de llot (fang tou en aigües estancades)... Arrossegar algú pel llot, difamar-lo greument.

LLIBANT: Corda gruixuda d'espart.

SAMUGA: Corda gruixudeta generalment d'espart.

DOCTE: Que té molta ciència, extensos coneixements. Docta en tal matèria.

ROMPENT: Lloc on rompen les onades.

SOGUER: Corder.

ARRIAR: Abaixar una bandera, afluixar una corda, estimular (una bèstia), accelerar la marxa.

CRESPINELL: Non de dues crassulàcies vivaces que viuen sobre murs, roquissars, llocs secs. Sedum acre, de sabor picant.

PÒNDOL: Govern d'una casa, d'una hisenda, ex.: Portar el pòndol d'una casa.

NEULIT: Escarransit, privat de vigoria.

ZITZÀNIA: Discòrdia posada entre gent que estava o vivia en harmonia.

JULL: Gramínia que es fa en lloc incultes i en els esplets, les llavors de la qual barrejades amb les del blat produeixen emmetzinament. Sentir-se jull.

BLADAR: Camp sembrat de blat.

ERUDIT: Resultat d'una vasta instrucció, relatiu a una ciència.

PROLIX: Indegudament llarg, difús, escrivint o parlant, ex.: Estil prolix en un escriptor.

CLEPSA: Part alta del cap, fig. intel·ligència. Se m'ha ficat a la clepsa. És molt dur de clepsa.

LLÚPIA: Bony produït per un tumor indolent, sovint enquistat. Excrescència llenyosa en el tronc o branques d'un arbre.

CARRAT: Truncat de la punta, ex.: espardenyes carrades.

AMARAR: Mullar en penetrar el liquid, ex.: amarar una esponja. Fig. penetrar un afecte, una idea. ex.: Amarat d'entusiasme.

ATZUCAC: Carreró sense sortida.

GARNEU-A: Astuciós, malintencionat.

PSITÀCID: Família d'ocells que comprèn els papagais.

TABUSTOL: Esvalot, soroll de crits.

XIPOLL: Bassal d'aigua.

 

Encara que desxifrava el significat de molts d'aquests mots pel context, he buscat al diccionari la seva significació. La majoria són trets d'un llibre de Salvador Espriu.

 

 

Escrit:

 

Quina supremacia, la d'aquest polític, en Joan Sotorro, es creu el millor i és un apòcrif, sempre fingint i dient barbaritats. En canvi, en Pere Costa és tot al revés. Té una elegància en els seus discursos, tan retòrics! És molt docte i erudit en ciències socials.

   Tot això pensava, asseguda en una roca envoltada de crespinell, a l'erola d'aquesta muntanya tan a prop del poble, llegint el diari, per descansar de la pujada.

Porto els pantalons ben llotosos, ja que he travessat un espartar, al costat d'un petit estany estancat, que només hi veies psitàcids voletejant per sobre l'aigua mig corrompuda. Més endavant vaig observar un bladar que, entre les espigues de blat, tenia força jull que haurien de separar en fer la collita.

Em vaig creuar amb la pastora, seguida dels seus soguers, que anava arriant per fer via per arribar a l'estable, al poble. Amb la mica de xerradeta que vam fer, em va explicar que a estones confeccionava cistells d'espart, samugues i llibants més gruixuts per lligar el bestiar.

És una dona que porta el pòndol de casa seva. Sempre trafiquejant. No para quieta.

Per la seva edat i el seu bon caràcter, és una dona que fa goig i és un plaer conversar amb ella.

El seu marit, molt neulit, poca cosa fa. Li agrada posar zitzània en moltes ocasions, en les poques converses que estableixen tots dos. És molt prolix i esgota escoltar-lo. També és bastant garneu i quan se li fica alguna cosa a la clepsa, estem arreglats.

A part de la seva figura esllanguida, té una llúpia al costat del coll que el distingeix quan a l'estiu porta la samarreta ben esparracada, diu que és per no tenir calor. La seva vestimenta és molt millorable. Les espardenyes carrades de la punta, sempre arrossegant els peus.

En canvi la dona, sempre amarada d'entusiasme.

Quan són a l'era tots junts, pots sentir un tabustol impressionant que t'ensordeix l'oïda amb els crits que profereix aquest home.

La dona a vegades pensa que es troba en un atzucac. O aguanta, o bon vent i barca nova.

Ho ha de rumiar. Està cansada d'aguantar-lo i els anys passen. Encara se sent jove per refer la seva vida.

Paraules que no coneixem (Antònia García)


Mastegatatxes  =  Persona que en tot troba què dir.

Pellucar  =  Prendre un menjar a miques.

Gatgejar  = Els infants, proferir sons com si volguessin parlar però encara no en saben.

Sancallós  =  De cames tortes, que els genolls es toquen, en caminar.

Llosquejar  =  Veure-hi malament.

Xoroll  =  Mancat d'una orella.

Bocaclòs  =  Amb la boca tancada.

Guimbar  =  Anar saltant, ballant, deportant-se alegrement.

 

No havia trobat mai cap persona tan llepafils i mastegatatxes com aquella. Li donaves un tall de coca i l'anava pellucant amb la punta dels dits. No sé què tenia por de trobar-hi. De vegades es posava a parlar com si s'embarbussés, o gatgejava com un infant de poc temps. No sé pas si algú li trobava alguna gràcia. Jo no, cap ni una. Era antipàtic i cregut. I encara que no en tenia cap culpa, era sancallós, llosquejava i era xoroll, com el pintor Vincent van Gogh. Si ens el trobàvem pel carrer, la seva conversa era d'un avorriment total. Jo m'estava bocaclòs tota l'estona. I al final, quan ens separàvem i el perdíem de vista, m'agafaven uns alegrois que no parava de guimbar fins que ja arribàvem a casa.

 

COMENTARIS SOBRE UN LLIBRE

 El títol del llibre és Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

 

M'ha agradat, aquest llibre. L'he trobat imaginatiu.

    A més dels homes i les dones i els nens, les muntanyes tenen veu, i els núvols i els cabirols i els fantasmes i els gossos... Hi ha moltes veus narratives. El llenguatge, molt ben treballat, és ric de paraules ben triades. Els personatges estan ben dibuixats. Es fan presents en capítols diferents, en èpoques i situacions diferents, estableixen lligams entre ells. Barrejades amb les diverses històries, hi surten llegendes, costums i festes, com les dones d'aigua, la festa de l'os de Prats de Molló...

    És un llibre d'aquells que, un cop l'has començat, ja no el deixaries fins arribar al final. Les frases van entrant pels ulls, una darrere l'altra, com si fos una lectura fàcil, com un rierol que llisca suau. Però no és tan fàcil escriure així. És laboriós. Cal tenir sensibilitat. Cal entrar dins del pensament i del cor dels personatges. Fer-ne veure els sentiments i les reaccions. Que tot sembli que és real.

    M'han agradat especialment les històries de les dones considerades bruixes. La Joana, la més experimentada. L'Eulàlia, que sabia explicar històries. La Margarida, que sempre plorava. La Dolceta de can Conill, que reia i reia i reia... I la història de l'entranyable cabirol, que ja s'expressava abans de néixer, des del ventre de la mare.

    I també m'ha agradat el fragment que parla de la poesia. I els poemes que escriu l'Hilari. El que es titula Poema per a mi, l'Hilari, sembla que vulgui ser un resum de tota la novel·la: Jo canto a la lluna quan fa el ple... Canto als dies magnànims...  Canto com qui fa hort... Com qui tresca un pujol, com qui menja una nou... I l'últim vers, que dóna nom al llibre: Canto jo i la muntanya balla.

Paraules que es van perdent (Pilar Zabala)

 Avui m'he llevat força inspirada i amb molt bones idees, així és que baixaré al taller i posaré la faiança al torn per modelar un nou tupí, perquè l’últim que vaig fer es va malmetre en esbarrar-se  a terra.


Després tinc pensat fer una gerra ben bocarruda, amb la gresala amb què fa joc i, en un altre moment, quan siguin ben eixutes, els donaré un toc blanc de fons i hi pintaré algunes flors. Confio que quedarà ben bonic.  

El cas és que no he tingut temps de fer-ho tot. Són moltes les coses que reclamen la meva atenció: preparar l’exposició de terrissa, amb tot el que això comporta, fer la compra, feinejar per casa i un munt de coses més.

Tot pensant en la gresala, també anomenada gibrella o palangana, m’han vingut a la memòria els bons dies passats al costat de la meva àvia Maria. Vivia en una senzilla però ben apariada casa d’un parell de pisos, als afores d’un poble molt petit, ara gairebé oblidat a causa del reduït nombre dels seus habitants.

Tornant a agafar el fil del record de la meva àvia…, la veig disposant i procurant resoldre amb prou energia  allò que calia. Vídua des de molt jove, va patir i lluitar molt per tirar endavant els seus quatre fills i les despeses de la casa. Aquesta situació li va forjar un caràcter fort, fins i tot jo diria que una mica brusc, era el que se’n diu una dona d’empenta, però no exempta d’estimació i tendresa cap a tots els fills. També a mi em va mostrar el seu afecte i jo la vaig estimar molt.

La recordo pujant i baixant, encara amb força traça, el tram d’escales que separava els dos pisos, quan ja era a tocar dels vuitanta anys, i així mateix rentant-se les mans dins la gresala després d’afegir-hi l’aigua de la gerra que hi feia conjunt, utensilis que va seguir fent servir diàriament fins a la fi dels seus dies.

És pensant en ella que m’he proposat fer aquests objectes. Els crearé seguint la imatge que a través dels anys m’ha quedat gravada a la memòria.