M'han dit que improvisi alguna cosa. Pobra de mi! Com si fos tan fàcil. Com s'ho fan els improvisadors habituals? Aquells que engeguen un discurs davant del públic sense haver-se'l preparat abans. Els polítics, per exemple. N'hi ha que duen paperets amb quatre coses apuntades però només són una guia per a l'impressionant discurs que aconsegueixen fer. I n'hi ha que van parlant a raig, sense papers, i surti com surti.
Els que també m'admiren són aquells que fan cançó improvisada. L'un canta una corranda que se l'inventa en aquell mateix moment, i l'altre li contesta amb una altra, també improvisada. Suposo que tenen alguna manera de trobar les paraules (i la intenció...). I amb la pràctica, se'n surten molt bé.
Ben mirat, improvisar, improvisar... Jo també improviso. Quin jersei em posaré, avui? Vinga, aquest mateix, que el tinc a mà. Tant li fa. I per esmorzar... Què hi ha a la nevera... Torrades amb melmelada. Ui! S'ha acabat el pot! Bé, doncs amb mantega. I un got de llet. No, una infusió de menta. No, un te verd.
Un cop al carrer, per estirar les cames, tiro amunt? Vinga, sí. Amunt, que fa pujada! I ara que passo per la botiga, mira, compraré un pot de melmelada. He de pensar on aniré diumenge. Bah, ja ho decidiré, segons el temps que faci. O la mandra...
Aquestes improvisacions meves no tenen cap mèrit ni afecten ningú més que a mi mateixa. Però hi ha casos que hi surten implicades altres persones. Com ara aquell que ha quedat per recollir algú amb el cotxe i, per fer-ho, ha de travessar tot Barcelona, i resulta que l'altre, mentrestant, se n'ha anat amb el cotxe d'un tercer i encara sort si telefona per dir-li-ho.
Qui m'agradava molt, quan improvisava, era l'amic Pepe. En un teatre d'aficionats, entre quadre i quadre, quan els actors i les actrius tenien molt poc temps per canviar-se de roba, li deien: “Pepe! Puja a l'escenari i entretén el públic fins que els actors estiguin a punt!” “Però què els dic?” “Digues el que vulguis, tu mateix, improvisa...!” I ja em teníeu en Pepe a dalt de l'escenari, fent córrer la imaginació amb urgència. Per començar, explicava algun acudit o alguna anècdota que fes gràcia. La gent reia. Els actors encara no sortien, tenien algun problema. En Pepe, que ja s'havia ficat el públic a la butxaca, explicava què li havia passat quan treballava de taxista, o quan havia començat a fer teatre, o quan va conèixer la sogra... Finalment, els actors sortien a l'escenari. En Pepe s'acomiadava del públic amb tota la gràcia que tenia i la gent l'aplaudia de valent i cridava: “No te'n vagis, Pepe!” Però ell cedia el protagonisme als actors i la funció continuava.
Jo no tinc aquest do i ara mateix no sé pas què dir. Alguna vegada m'han aconsellat que, quan no sàpiga què puc escriure, comenci explicant alguna cosa que jo recordi de quan era petita, encara que no tingui gaire importància. Per exemple: “Quan jo era petita, a l'estiu, cada dia em duien a berenar a la platja, deien que l'aire de mar feia venir gana...” I per associació d'idees m'aniran venint a la memòria tot de fets i d'anècdotes.
Ho provaré: “Quan jo era petita passava els estius en un poblet de la costa. Hi havia port de pesca i a les tardes anàvem a veure com arribaven les barques i, una mica més tard, feien la subhasta del peix: “Setanta, seixanta-nou, seixanta-vuit, seixanta-set, seixanta-sis...”
Per què he d'explicar una cosa que tothom ja sap? No em fa el pes escriure sobre això. Ho deixaré per a demà. I demà ja improvisaré...
