Paraules que no coneixem (Antònia García)

Mastegatatxes  =  Persona que en tot troba què dir.

Pellucar  =  Prendre un menjar a miques.

Gatgejar  = Els infants, proferir sons com si volguessin parlar però encara no en saben.

Sancallós  =  De cames tortes, que els genolls es toquen, en caminar.

Llosquejar  =  Veure-hi malament.

Xoroll  =  Mancat d'una orella.

Bocaclòs  =  Amb la boca tancada.

Guimbar  =  Anar saltant, ballant, deportant-se alegrement.

 

No havia trobat mai cap persona tan llepafils i mastegatatxes com aquella. Li donaves un tall de coca i l'anava pellucant amb la punta dels dits. No sé què tenia por de trobar-hi. De vegades es posava a parlar com si s'embarbussés, o gatgejava com un infant de poc temps. No sé pas si algú li trobava alguna gràcia. Jo no, cap ni una. Era antipàtic i cregut. I encara que no en tenia cap culpa, era sancallós, llosquejava i era xoroll, com el pintor Vincent van Gogh. Si ens el trobàvem pel carrer, la seva conversa era d'un avorriment total. Jo m'estava bocaclòs tota l'estona. I al final, quan ens separàvem i el perdíem de vista, m'agafaven uns alegrois que no parava de guimbar fins que ja arribàvem a casa.

 

COMENTARIS SOBRE UN LLIBRE

 El títol del llibre és Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

 

M'ha agradat, aquest llibre. L'he trobat imaginatiu.

    A més dels homes i les dones i els nens, les muntanyes tenen veu, i els núvols i els cabirols i els fantasmes i els gossos... Hi ha moltes veus narratives. El llenguatge, molt ben treballat, és ric de paraules ben triades. Els personatges estan ben dibuixats. Es fan presents en capítols diferents, en èpoques i situacions diferents, estableixen lligams entre ells. Barrejades amb les diverses històries, hi surten llegendes, costums i festes, com les dones d'aigua, la festa de l'os de Prats de Molló...

    És un llibre d'aquells que, un cop l'has començat, ja no el deixaries fins arribar al final. Les frases van entrant pels ulls, una darrere l'altra, com si fos una lectura fàcil, com un rierol que llisca suau. Però no és tan fàcil escriure així. És laboriós. Cal tenir sensibilitat. Cal entrar dins del pensament i del cor dels personatges. Fer-ne veure els sentiments i les reaccions. Que tot sembli que és real.

    M'han agradat especialment les històries de les dones considerades bruixes. La Joana, la més experimentada. L'Eulàlia, que sabia explicar històries. La Margarida, que sempre plorava. La Dolceta de can Conill, que reia i reia i reia... I la història de l'entranyable cabirol, que ja s'expressava abans de néixer, des del ventre de la mare.

    I també m'ha agradat el fragment que parla de la poesia. I els poemes que escriu l'Hilari. El que es titula Poema per a mi, l'Hilari, sembla que vulgui ser un resum de tota la novel·la: Jo canto a la lluna quan fa el ple... Canto als dies magnànims...  Canto com qui fa hort... Com qui tresca un pujol, com qui menja una nou... I l'últim vers, que dóna nom al llibre: Canto jo i la muntanya balla.