Del Born al món per un forat (Antònia García)

Va néixer al carrer Cap del Món, molt a prop de Santa Maria del Mar. Jugava amb els altres vailets del barri davant de l'església, al carrer de les Caputxes, a la plaça de les Olles... Quan algú li preguntava on vivia, ell deia:

—Al Cap del Món!

I no entenia perquè reien. Fins que va ser una mica més gran. Aleshores va anar a l'escola de la senyora Pepita, al carrer de l'Argenteria, i va començar a aprendre de lletra.

De vegades anava amb la mare al passeig del Born. Quin tràfec, estibes de xíndries i melons a terra, caixes de patates, de verdures, forcs d'alls, gàbies de gallines i pollets, les venedores assegudes en cadires baixes, crits, converses... El moviment continu de carretons carregats de caixes de fusta fins que ja no n'hi podien amuntegar més, empesos per homes que duien faixes, gorres amb visera, puntes de cigarrets als llavis. I les llambordes, fosques, lluents...

Després va anar a viure al barri de Sant Antoni. I de tant en tant, anava amb els pares a Gelida, a visitar els avis. Des de l'estació del tren pujaven amb el funicular fins al poble. Tot un esdeveniment! I també anava alguna vegada a Premià, a veure uns parents del pare.

Va ser un cosí, que era més gran que ell, qui un dia li va dir:

—Tu... Tu no has vist el món per un forat! Jo sí! Jo he vist París! I Londres! I Roma!

—I un be negre! —li va respondre, incrèdul.

—Et dic que sí! Si veniu per la Festa Major, t'ho demostraré!

I així va ser. Un dels dies de la festa, va anar amb el seu cosí a la plaça de l'església. Allí hi havia parades de xurros, cavallets, barquetes per gronxar-se... i un estrany artefacte, una caixa damunt de quatre peus. La caixa tenia un forat en un costat i a sobre del forat, en lletres pintades a la fusta, posava “Caixa òptica”. Un home s'encarregava de cobrar unes monedes per deixar mirar pel forat. Si alguna criatura no hi arribava, li posava un escambell. A ell també li va caldre. Ple de curiositat, va acostar la cara al forat i... Quina meravella! Va veure unes imatges en tres dimensions, que semblava com si ell hi estigués a dins! Eren llocs desconeguts, paisatges, edificis, carrers i places de ciutats importants, el nom de les quals estava apuntat a la part de baix de cada imatge: “Lisboa”, “Viena” “Plaça de Sant Pere - Roma”, “Vistes dels Alps”, i fins i tot “El Born - Barcelona”...

—No m'ho hauria imaginat mai, una cosa així! —va confessar, agraït, al seu cosí.

—Ho veus, com no t'enganyava? I és que jo tinc molta experiència! Jo he corregut la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra!

Els camins de la vida el van dur per molts llocs, però reals, físicament. No tan sols en imatge, com aquelles vistes òptiques que tant l'havien impressionat de petit. Però un cop va deixar la feina de viatjant per raons d'edat, va pensar que ja n'hi havia prou d'anar sempre amunt i avall. Va tornar a Barcelona i va llogar un pis acabat de restaurar, amb totes les comoditats de l'època, a la cantonada del carrer del Rec amb el passeig del Born. I ja no va fer més viatges sinó que va gaudir tranquil·lament de passejades plàcides pels barris de la ciutat i, sobretot, pel barri de la seva infantesa.