Roda el món i torna al Born (Montserrat Fortuny)

Foto: Montserrat Fortuny

Primer de tot he de confessar que aquest escrit és la continuació del meu anterior “Carnaval al Nil”.

A partir d'aquella nit de disfresses, el nostre guia, el Saïd, va ser molt més atent amb mi. En acomiadar-nos, em va demanar que li enviés algunes fotos de les disfresses, quan arribés a casa. Així ho vaig fer, al cap de quinze dies, quan ja havia reposat dels fatics del viatge, i no vaig trigar gens a tenir la resposta, cosa que vaig agrair molt.

Va seguir escrivint-me, i tant va insistir, que l'any següent li vaig fer cas i vaig anar, amb la mateixa companyia turística, a Turqui, un altre país àrab que també em feia il·lusió de visitar. Van acompanyar-me les mateixes amigues i la cosina, és clar.

Va ser una visita també preciosa. El Bòsfor, Istanbul, les mesquites de Santa Sofia, la de Solimà, la Blava... Les Xemeneies de les Fades, Pamukkale, amb aquelles piscines naturals d'aigua calenta, Heliòpolis, Ankara...

I el SaÏd... Se'm va declarar. No podia viure sense mi. Si no el corresponia, faria un disbarat. Havia aconseguit aquella destinació només per poder ser quinze dies amb mi. I era tant insinuant, tan gentil, tan guapo, tan exquisit, que vaig caure als seus braços i l'excursió es va convertir en una experiència mai no sentida, malgrat la presència de les meves amigues.

En acabar-se, vaig tornar a casa. Van continuar les cartes i les telefonades. Va arribar la primavera següent i ja em teniu preparant la visita a Síria. També havia aconseguit aquella feina per poder estar-se amb mi.

Vaig anar-hi amb il·lusió per veure'l i també pel país, perquè havent llegit “Les mil i una nits”, el meu somni, des de sempre, havia estat conèixer Damasc, ciutat protagonista de més d'una “nit”.

Va ser una visita també preciosa. I aquella vegada vaig anar-hi sense acompanyants. Quan penso en aquella ciutat tan neta, amb tantes mesquites valuoses, en les ruïnes de Palmira, un oasi al mig del desert, la ciutat rosada dels nabateus i tantes i tantes meravelles. I ara, amb aquesta guerra terrible, amb el bombardeig continu, tot destruït, tants morts i ferits, amb tantes persones sense llar, sense aliments!

Però tornem a la narració. Em va dir el Saïd que quinze dies cada any de compartir amb mi unes poques hores precioses i després, tantes i tantes sense mi, que no podia resistir-ho i ja em teniu a mi, quedant-me a viure amb ell en aquella ciutat de somni, però tant esquerpa per a mi.

Després vàrem passar uns quants dies a Jordània, a Amman. Vaig tornar a veure “El Tresor”, a Petra, aquella paret tan plena de columnes, l'entrada d'un temple semblant als egipcis i que encara no s'ha descobert què hi ha al seu interior. S'hi va i se'n torna en un sol dia, dalt de cavall. Jo ja hi havia estat, en una primera visita, tornant d'Israel, abans d'haver anat a Egipte, i la segona vegada encara em va semblar més bonic, més poètic.

L'any següent, per les seves vacances, aquesta vegada sense fer de guia, vàrem anar a Rússia. Havíem embarcat a Moscou i vàrem anar per tot el Volga, fins a Sant Petersburg, en un còmode creuer, desembarcant a cada poble o poblet que trobàvem. Va ser un viatge meravellós, encara que el Saïd em va mostrar una altra cara que no li coneixia: va agafar gelosia del noi del grupet de tres músics, un bon baríton, perquè quan cantava em mirava només a mi... Però la cosa no va arribar a més i ens vàrem acomiadar dels músics afablement.

I no vull entrar en més detalls, perquè aquesta narració semblaria una propaganda turística. Jo ja havia anat dues vegades a París, una a la Gran Bretanya i a Escòcia, una vegada a Portugal, a Itàlia potser vuit vegades, comptant Roma i Venècia. Infinites vegades a Catalunya Nord i, no cal dir, a ciutats i pobles catalans i a quasi totes les capitals de província espanyoles i també algunes vegades a Andorra. I, que no me n'oblidi: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i també l'Alguer... Quines preciositats!

I encara em va tocar anar a Hongria i a la República Txeca i potser sóc de les poques persones que confesso que em va agradar més Budapest que no pas Praga, que la vaig trobar molt folklòrica. També vàrem anar a Viena, en una setmana de pluja diària, i potser per això, no la vaig trobar tan magnífica com la majoria de persones la troba... Els palaus molt copiats dels francesos...

I perquè quedaven per visitar països àrabs, encara vàrem anar al Marroc, vam passejar per les seves millors ciutats, com Casablanca, Essaouira, Fes, Marràqueix, Meknès, Rabat, Agadir, Tànger...

Al final vàrem fer un creuer pel Mediterrani. Començava a Barcelona, però nosaltres vàrem embarcar a Marsella. Passàrem per Niça, per Roma (vam desembarcar a Òstia), per Nàpols, les ruïnes de Pompeia, per Malta i per Tunísia, de la qual, en un sol dia, només vàrem tenir temps de veure les columnes que queden de Cartago.

El cas és que el Saïd notava en mi una tristesa profunda quan no viatjàvem, quan m'havia d'estar moltes hores sola a casa, quan no sortia més que per comprar menges, i patia per mi. I va tenir una idea, d'aquelles que només poden sortir d'un cor enamorat: va trobar, a base de cartes i telefonades, una feina de guia... a Barcelona! De manera que vàrem anar al meu pis del barri de Gràcia, que ell no coneixia, a viure-hi durant l'hivern i al de Sant Feliu de Guíxols, a l'estiu, tan a prop del mar! I ell feia de guia de parla àrab, al Parc Güell i a la Sagrada Família i a la Pedrera.

I jo, contenta i agraïda, per haver TORNAT AL BORN DESPRÉS DE RODAR EL MÓN!