Sense alè (Carme Marquès)

―Germans, no defalliu, continuem cercant la nostra illa, la llar enyorada on vàrem néixer! —Això els deia el vent Tramuntana als seus germans: Gregal, Mestral, Llevant, Ponent, Migjorn, Llebeig i Xaloc. Tots ells havien estat segrestats per uns pescadors sense escrúpols el dia que, abusant de la seva confiança, en un descuit del pare, se’ls van endur de l’illa on residien.

Però, vet aquí que durant la travessia, els pescadors, confiats, es van adormir i, aprofitant l’ocasió, els vents van bufar amb força i van estavellar la barca contra un penyal.

Més ai, aquí va començar l’odissea dels germans. Desorientats no sabien on es trobaven i des d’ aleshores vaguen errants pels set mars cercant l’illa natal. Tramuntana diu als seus germans:

—Tu, Gregal, vent del nord-est aniràs fins a les Illes Balears i bufaràs fred i sequedat i, seguint la ruta dels antics mariners catalans i aragonesos, continuaràs fins arribar a Grècia.

»Llevant, tu que vens de l’est, deixaràs les costes del Mediterrani occidental, carregat de boires i precipitacions i, un cop hagis passat el Penyal de Gibraltar, t’endinsaràs per la costa atlàntica andalusa i cercaràs la nostra illa.

»Xaloc, vent del sud-est, tu, vestit d’huracà, envoltat de pols roja i seca de la costa del nord d’Àfrica portaràs tempestes i fred a Europa. Fes la teva ronda atent a la teva tasca.

»Llebeig, vent del sud-oest, t’anuncies vestit de pols en suspensió i, precedit de boira càlida cap a l’horitzó, estigues atent.

»Migjorn, vent del sud, tu, vestit de calor i humitat, segueix les passes del teu germà Xaloc en la seva ruta.

»Ponent, vent de l’oest, en la teva moderació i mentre augmentes la humitat del mar, no t’adormis, estigues vigilant.

»Mestral, vent del nord-oest, tu que sempre vas enfurismat a una velocitat de 100 km/h. i pots arribar fins als 200 km/h, si trobessis la nostra illa, ens ho fas saber.

»Penso, com a germà gran, què passaria si algun dia trobéssim la nostra illa enyorada, Eòlia, i ens arraulíssim allà tots nosaltres, crec que el nostre pare el Déu Eoli tindria molta feina a fer. Ni el propi Zeus seria capaç de dominar les nostres forces unides.

L’illa enyorada (Antònia García)

Els mariners coneixen històries dels mars que mai no s'han escrit en cap llibre. Així, com tot el que es transmet per tradició oral, les antigues històries s'han anat deformant en passar de boca dels vells a oïdes dels joves i, per tant, n'hi ha moltes versions.

Un dia, un d'aquests vells mariners em va explicar que, al principi, el mar era llis com un mirall i els primers homes que van construir una barca rudimentària s'havien hagut d'impulsar amb rems. Així, a força de braços, havien anat coneixent les costes i havien après a pescar a alta mar.

Però una d'aquelles barquetes, no se sap perquè, va perdre el rumb de costum i, remant, remant, els mariners van arribar a una illa desconeguda on tot era diferent: les plantes, els arbres... Fins i tot les roques que coronaven les altes muntanyes. Ajaçats a les valls i a les platges, reposant tranquil·lament, hi van trobar els vents, aquells elements eteris que només se senten, no es veuen ni es poden agafar amb les mans. Aleshores els mariners van fer unes veles amb lianes, tiges i fulles, i amb això van poder capturar els vents, els van lligar amb veles i cordes i se'ls van endur a la barca. Van fixar les veles a un tronc d'arbre clavat al mig de la nau i van obligar els vents a bufar i bufar sobre la roba, per desfer el rumb i tornar a casa. I com que no els calia remar, els homes es van adormir. Llavors, els vents van provar de tornar a l'illa que era casa seva, bufant en direcció contrària. Però no sabien navegar, i van fer alçar grans onades en aquella mar abans tan encalmada. Els vents van provocar una forta tempesta de núvols, trons i llamps, que queien a prop de la barca com si fossin harpies disposades a destruir l'embarcació.

Els homes es van despertar amb molt de sobresalt. Era la primera vegada que veien una tempesta. Els vents bufaven descontrolats i els mariners van témer naufragar. Però un dels mariners va començar a cantar una cançó, invocant que s'aturés la tempestat i que els vents suaus conduïssin la barca cap a terra ferma, on tenien la seva llar. Els vents no havien escoltat mai una cançó i això els va assossegar. A més, un dels vents es va enamorar d'aquella tonada i de la veu melodiosa del cantaire. Amb les seves mans transparents va agafar les notes de la cançó i les va gronxar i passejar entorn dels altres vents companys seus que, influïts per aquell cant, van començar a bufar amb mesura. Els mariners van posar mans als rems i la bona fortuna els conduí cap a les platges de la seva terra.

Després, els vents, tot i que van amunt i avall, de nord a sud i d'est a oest, encara no han pogut trobar l'illa enyorada on havien viscut. La busquen per tots els mars sense descans, la criden amb planys llastimosos, i quan s'enfurismen, empenyen algun vaixell contra els esculls o els penya-segats i l'esmicolen, per venjança. Només si a bord hi ha un mariner o un grumet que sàpiga cantar la cançó del vent i escampi la tonada gairebé màgica per damunt dels brams del mar, els vents s'apaivaguen i la nau torna sana i estàlvia a port.

Però, com he dit abans, hi ha moltes versions, d'aquestes històries. Si aneu una tarda al port i hi trobeu un antic mariner de pell colrada, que fuma amb pipa i contempla les onades amb nostàlgia, demaneu-li que us conti alguna narració del mar que tant s'estima i pregunteu-li si coneix la cançó del vent. Potser quedareu sorpresos del que us contarà o de si us canta alguna cosa així:

Vent del Nord, calmeu les ones.

Xaloc, Ponent i Mestral,

vents amics, Llevant, Garbí,

guardeu-me del temporal.

Vent de Migjorn i Gregal,

vents amics, torneu-me en terra

i lliureu-me de tot mal.

L’illa dels vents (Montserrat Fortuny)

Al començament del món

el mar no tenia ones,

era com un llac bufó,

s’hi banyaven papallones!

El homes hi navegaven

en barques de quatre rems,

i si algun vent buscaven,

havien de bufar ells.

Mes, ai! Encoratjats

per la seva fàcil feina,

se’n van molt més avall

i veuen una altra terra.

No és terra ferma, no,

que n’és una petita illa,

l’Illa del Vents,

tots fills de l’Èol,

que bufen tothora.

Ja són al seu poder,

al mar els retornen,

manant-los bufar

de dia i de nit

fins a rebentar

de tanta bufera.

Tant de bufar al mar,

finalment s’adormen

i, que no van a port,

mai no se n’adonen.

Un cop adormits,

passen dies i nits

sempre a la deriva.

I els ulls ensopits

no veuen cap riba.

Els homes i l’embarcació

troben al final

la gran perdició

en un alt penyal

i en ell s’estifollen...

Adéu, oh mar blau!

Adéu, vides meves!

Els vents han perdut

la seva drecera

i busquen nord i sud

l’Illa tan bella

pels set mars del món

i mai no la troben.

De tant en tant,

cruels i rabents,

un vaixell esclafen.

I una barca vella,

ben plena d’humans

també l’estavellen.

L’illa dels vents (Núria Soler)

Han corregut totes les terres, han bufat per tots el mars, han solcat tots els cels però són incapaços de trobar la seva illa. L’illa ha canviat des que ells no hi són. Quan van marxar, es va sentir estranya, despullada, nua. Res no l’habitava, ni plantes ni animals, car els vents no deixaven que cap llavor hi fructifiqués ni que cap animal hi sobrevisqués. Estava totalment recoberta per una espessa capa de pols resseca perquè, quan la pluja hi deixava caure aigua que la podia vivificar, els vents s’encarregaven ràpidament d’assecar-la.

Quan aquests se n’anaren, les gotes van anar fent camí per la pols i la van penetrar, l’humitejaren i, a poc a poc, la van tornar fèrtil. Les llavors que les onades dipositaven a la costa i que les brises repartien arreu, van començar a fructificar fins a cobrir tota la seva extensió. Van néixer plantes i arbres i, aleshores, els insectes van trobar-hi refugi i hi van criar. Quan els ocells es van adonar que hi podien sobreviure alimentant-se’n, s’hi van quedar i es van reproduir perquè no tenien depredadors.

No va passar gaire temps fins que hi aterrà el primer rèptil i, darrere d’ell, en van arribar d’altres ben contents de trobar una nova terra amb tantes possibilitats de supervivència. Això també va atraure alguns mamífers vegetarians car hi havia un tou d’arrels que els esperaven. Darrere d’aquests hi van fer cap altres mamífers que es van trobar una taula ben parada i l’illa va esdevenir un lloc com molts d’altres i estava tan feliç i contenta de tota la vida que en ella bullia que, quan s’acostava algun vent, pregava que passés ben de pressa i no es queixava mai dels esbufecs, fossin violents o suaus no fos cas que algun d’ells la reconegués per la veu.

Així va ser com els vents mai més no van retrobar la casa que els havia acollit des de temps immemorials i, encara ara, com tots sabeu, van d’un costat a l’altre, de vegades tranquils, d’altres enfadats.

Em sembla, però, que aquesta deriva ja ha esdevingut la seva naturalesa i no recorden gens que en temps llunyans havien habitat una illa.