L’illa enyorada (Antònia García)

Els mariners coneixen històries dels mars que mai no s'han escrit en cap llibre. Així, com tot el que es transmet per tradició oral, les antigues històries s'han anat deformant en passar de boca dels vells a oïdes dels joves i, per tant, n'hi ha moltes versions.

Un dia, un d'aquests vells mariners em va explicar que, al principi, el mar era llis com un mirall i els primers homes que van construir una barca rudimentària s'havien hagut d'impulsar amb rems. Així, a força de braços, havien anat coneixent les costes i havien après a pescar a alta mar.

Però una d'aquelles barquetes, no se sap perquè, va perdre el rumb de costum i, remant, remant, els mariners van arribar a una illa desconeguda on tot era diferent: les plantes, els arbres... Fins i tot les roques que coronaven les altes muntanyes. Ajaçats a les valls i a les platges, reposant tranquil·lament, hi van trobar els vents, aquells elements eteris que només se senten, no es veuen ni es poden agafar amb les mans. Aleshores els mariners van fer unes veles amb lianes, tiges i fulles, i amb això van poder capturar els vents, els van lligar amb veles i cordes i se'ls van endur a la barca. Van fixar les veles a un tronc d'arbre clavat al mig de la nau i van obligar els vents a bufar i bufar sobre la roba, per desfer el rumb i tornar a casa. I com que no els calia remar, els homes es van adormir. Llavors, els vents van provar de tornar a l'illa que era casa seva, bufant en direcció contrària. Però no sabien navegar, i van fer alçar grans onades en aquella mar abans tan encalmada. Els vents van provocar una forta tempesta de núvols, trons i llamps, que queien a prop de la barca com si fossin harpies disposades a destruir l'embarcació.

Els homes es van despertar amb molt de sobresalt. Era la primera vegada que veien una tempesta. Els vents bufaven descontrolats i els mariners van témer naufragar. Però un dels mariners va començar a cantar una cançó, invocant que s'aturés la tempestat i que els vents suaus conduïssin la barca cap a terra ferma, on tenien la seva llar. Els vents no havien escoltat mai una cançó i això els va assossegar. A més, un dels vents es va enamorar d'aquella tonada i de la veu melodiosa del cantaire. Amb les seves mans transparents va agafar les notes de la cançó i les va gronxar i passejar entorn dels altres vents companys seus que, influïts per aquell cant, van començar a bufar amb mesura. Els mariners van posar mans als rems i la bona fortuna els conduí cap a les platges de la seva terra.

Després, els vents, tot i que van amunt i avall, de nord a sud i d'est a oest, encara no han pogut trobar l'illa enyorada on havien viscut. La busquen per tots els mars sense descans, la criden amb planys llastimosos, i quan s'enfurismen, empenyen algun vaixell contra els esculls o els penya-segats i l'esmicolen, per venjança. Només si a bord hi ha un mariner o un grumet que sàpiga cantar la cançó del vent i escampi la tonada gairebé màgica per damunt dels brams del mar, els vents s'apaivaguen i la nau torna sana i estàlvia a port.

Però, com he dit abans, hi ha moltes versions, d'aquestes històries. Si aneu una tarda al port i hi trobeu un antic mariner de pell colrada, que fuma amb pipa i contempla les onades amb nostàlgia, demaneu-li que us conti alguna narració del mar que tant s'estima i pregunteu-li si coneix la cançó del vent. Potser quedareu sorpresos del que us contarà o de si us canta alguna cosa així:

Vent del Nord, calmeu les ones.

Xaloc, Ponent i Mestral,

vents amics, Llevant, Garbí,

guardeu-me del temporal.

Vent de Migjorn i Gregal,

vents amics, torneu-me en terra

i lliureu-me de tot mal.