Al començament del
món
el mar no tenia
ones,
era com un llac
bufó,
s’hi banyaven
papallones!
El homes hi
navegaven
en barques de
quatre rems,
i si algun vent
buscaven,
havien de bufar
ells.
Mes, ai!
Encoratjats
per la seva fàcil
feina,
se’n van molt més
avall
i veuen una altra
terra.
No és terra ferma,
no,
que n’és una petita
illa,
l’Illa del Vents,
tots fills de l’Èol,
que bufen tothora.
Ja són al seu
poder,
al mar els
retornen,
manant-los bufar
de dia i de nit
fins a rebentar
de tanta bufera.
Tant de bufar al
mar,
finalment s’adormen
i, que no van a
port,
mai no se n’adonen.
Un cop adormits,
passen dies i nits
sempre a la deriva.
I els ulls ensopits
no veuen cap riba.
Els homes i l’embarcació
troben al final
la gran perdició
en un alt penyal
i en ell s’estifollen...
Adéu, oh mar blau!
Adéu, vides meves!
Els vents han
perdut
la seva drecera
i busquen nord i
sud
l’Illa tan bella
pels set mars del
món
i mai no la troben.
De tant en tant,
cruels i rabents,
un vaixell
esclafen.
I una barca vella,
ben plena d’humans
també l’estavellen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada