No sabia que els
peixos
tinguessin
bicicleta,
quedarien molt
lletjos
sense les aletes.
El meu marit no és
un peix
ni ha tingut mai
bicicleta,
però m’estima, per
demés,
I n’hi ha prou, què
punyeta!
Escates d’or i d’argent,
per què voleu
bicicletes?
Ja nedeu ben
àgilment
amb les cues i
aletes!
La cua i les aletes
el porten amunt i
avall
i què carai,
no li calen
bicicletes.
Jo et tenia, eres
meu,
lluïen les teves
escates,
sense “bicis”,
només
amb cues d’or i de
plata.
Anàvem amb
bicicleta
I hem caigut dins
de la mar.
No ens hauríem
ofegat
si haguéssim tingut
aletes…!
____________________________________________
Un espòs tenia,
pare dels meus
fills,
pescador de dia,
poeta de nit,
pesca abundosa,
versos exquisits.
Va acabar la vida
 |
| Autora: Montserrat Fortuny |
Una dona sola
sense el seu marit,
és com lluna nova,
sens claror a la
nit.
Com els peixos
sense bicicletes,
només escates i
aletes.
Cues argentades,
sense esperit,
amunt i avall les
orades
pel mar maleït.
Com pàgina blanca,
sense cap escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada