dilluns, 20 d’abril de 2015

Dos poemes (Montserrat Fortuny)

No sabia que els peixos
tinguessin bicicleta,
quedarien molt lletjos
sense les aletes.

El meu marit no és un peix
ni ha tingut mai bicicleta,
però m’estima, per demés,
I n’hi ha prou, què punyeta!

Escates d’or i d’argent,
per què voleu bicicletes?
Ja nedeu ben àgilment
amb les cues i aletes!

La cua i les aletes
el porten amunt i avall
i què carai,
no li calen bicicletes.

Jo et tenia, eres meu,
lluïen les teves escates,
sense “bicis”, només
amb cues d’or i de plata.

Anàvem amb bicicleta
I hem caigut dins de la mar.
No ens hauríem ofegat
si haguéssim tingut aletes…!

____________________________________________ 


Un espòs tenia,
pare dels meus fills,
pescador de dia,
poeta de nit,
pesca abundosa,
versos exquisits.
Va acabar la vida
Autora: Montserrat Fortuny
al mar enemic.
Una dona sola
sense el seu marit,
és com lluna nova,
sens claror a la nit.
Com els peixos sense bicicletes,
només escates i aletes.
Cues argentades,
sense esperit,
amunt i avall les orades
pel mar maleït.
Com pàgina blanca,
sense cap escrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada