dilluns, 20 d’abril de 2015

Diuen que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta (Antònia García)

Com una flor que ha perdut el perfum i les abelles no van a flairar-la, així el peix sense bicicleta resta avorrit a dins de la peixera, sense que ningú no li faci cas.
Qui vol veure un peix que no fa res d'extraordinari? Només neda i fa bombolles. Altra cosa seria si sabés fer ganxet, o jugués a escacs, o anés amb bicicleta. Però no. El peix sense bicicleta, doncs, no té cap atractiu.
Com una dona sense un home —una dona que ha quedat al marge, que no troba la manera de recuperar el lloc que abans li pertocava—, o bé com un home sense una dona, —un home a qui li falta l'al·licient, li falta l'empenta i pensa que no ho podrà tornar a trobar—, així el peix sense brúixola que no sap si és al mar o a l'aquàrium i no veu altres peixos al seu costat.
El peix sense brúixola, la flor sense el joc d'escacs, la dona sense bicicleta, l'home sense peixera... Quantes mancances!
Potser caldria que l'home trobés el peix, que la flor trobés la brúixola, que la dona trobés el joc d'escacs i que la bicicleta trobés la peixera... Que absurd!
I encara més absurd imaginar la dona-flor, el peix-peixera, l'home-bicicleta i la brúixola-joc d'escacs.
Un peix sense una bicicleta que no li cal s'assembla a una dona que pot prescindir d'un home que no l'entén.
Com un peix que va lliure pel mar, així l'home i la dona, cadascun amb el seu bagatge, buscant el nord amb la brúixola o amb les cartes de navegar, sense imposicions ni mancances, i sense absurditats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada