Al meu garatge hi
ha una bicicleta
plena d’un polsim
verd polidíssim.
Són les restes d’allò
que un dia reia
i que ara, reclosa,
roman embriagada
de soledat
esmunyida de l’enyor
del dies clars,
ara enfosquits.
Un peix
avergonyit rau amagat
amb els ulls esbatanats,
cecs de llum.
El clam de
l’aigua enyorada,
quan borratxo de
llibertat
oferia la copa
alçada vers la lluna
en un brindis
etern a l’escuma del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada