Itinerari infernal (Antònia García)

En una agència de viatges vaig veure que anunciaven un itinerari a través de l'infern. Vaig pensar que era de broma però la curiositat va fer que m'hi apuntés. El lloc de trobada era a l'avinguda de Pedralbes, davant dels Pavellons Güell, on hi ha un drac a la reixa de ferro forjat. Al punt de les 9, l'hora acordada, no hi havia cap guia ni ningú. Vaig esperar-me una estona, i res. M'han aixecat la camisa, vaig pensar. Ja era a punt d'anar-me'n quan vaig veure que el drac de ferro prenia vida i em va dir “Jo sóc el teu guia. Segueix-me: et duré a un lloc on molts entren però pocs en surten.” Vaig quedar astorada! Però, no sé per quina estranya raó, vaig fer el que em deia.

El drac alçà el vol i jo al seu darrere, travessant carrers i seguint un llarg sender, que ens dugué a l'estació del baixador de Vallvidrera. A prop d'allí, mig amagada per la vegetació, hi havia una cova fosca amb un nom gravat a la pedra de l'entrada: Minagrot. Ens hi ficàrem i trobàrem un rètol que deia “Deixeu tota la roba i els efectes personals en un dels armariets del fons. Hi trobareu un vestit d'amiant i una cinta identificativa. Poseu-vos-ho i seguiu el vostre guia.”

El drac em va fer anar fins a una cruïlla de molts túnels on un guàrdia urbà tot vermell anava fent indicacions: “Visites turístiques, passadís número 0. Mandrosos, passadís número 1. Envejosos, passadís número 2”, etc. Vam entrar pel lloc que ens pertocava i el drac em va anar explicant tot el que vèiem. Em va cridar l'atenció la munió de gent que anava amunt i avall. “Són els desagraïts”, em va dir el meu guia. “Ja ho saps, de desagraïts, l'infern n'és ple”. Més enllà, hi havia una filera de persones fent cua. Una diablessa, a mesura que se li posaven al davant, els ficava el dit a l'ull, i tot seguit tornaven a la cua i ho anaven repetint. “Són els que els agrada empipar”, m'aclarí el drac. Uns altres, drets en una plataforma que girava, rebien cop de martell a l'ull de poll i així anaven girant sense parar. “Aquests són els geniüts i els impacients...”

Passàrem d'una zona a una altra, on diables i diablesses cada vegada més monstruosos martiritzaven de mala manera els condemnats. Eren les sales dels golafres, dels luxuriosos, avars, superbs, lladres... De cop, em va semblar veure una cara coneguda. Albert! Vaig cridar. Ets l'Albert, oi?  Llavors el drac em va dir que res de dir noms. Allí només hi ha números. És que és un meu parent... em vaig justificar. “Aquí no s'assenyala amb el dit ni s'anomena ningú! Entesos?” em va ordenar amb severitat. Vaig passar pel costat de l'Albert sense badar boca. Però com és que era a l'infern? Si en vida semblava tan bona persona... “És hipocresia”, em va fer saber el meu guia.

Després, castigats amb turments esgarrifosos, tan terribles que no em veig amb cor d'explicar-vos-els, vam veure els que menteixen, els que escanyen i esclavitzen, els que ultratgen, els explotadors, pederastes, tirans, assassins, els que manen matar i els que, podent-t'ho evitar, s'ho miren sense fer-hi res. S'havien convertit en pellingots, en ombres miserables.

Per refer-me de la vista d'aquell panorama de calamitats, el drac em va dur a la part de l'infern que estaven modernitzant. Allà canviaven les calderes antigues amb foc per unes plaques d'inducció molt decoratives i s'instal·laven controls acústics per esmorteir els xiscles dels turmentats. Aprofitaven el vapor produït per la temperatura del magma per fer electricitat amb una turbina de nova generació. Això els estalviaria els foguerons i no els fumarien els sostres, que feia molt brut. I, a més, tots els dimonis feien cursets d'informàtica, per posar-se al dia. També vam passar per un lloc on el diables tenien una pancarta demanant millores pel conveni; es veu que feien vaga. I en una altra sala vaig veure una colla de dimonis que saltaven i ballaven. “Són els patumaires”, va fer el drac. “Estan assajant els balls de La Patum”.

I un cop tot vist, vam sortir a l'avinguda Gaudí pel túnel de l'estació fantasma del metro, de la projectada línia 9, que no s'utilitza. Vaig agrair al drac, el meu guia, aquell itinerari tan insòlit. Ell se'n va anar volant cap a la seva reixa de Pedralbes i jo vaig tornar a casa, meditant com d'aprop que tenim l'infern. El tenim a tocar. L'infern és a sota i és allà on hi ha el mal, només que sovint no el veiem.

Un viatge a l'infern (Francesc Blasco)

—M’ha tocat anar al infern, tot i no haver-hi cregut mai. Ja m’ho deia la mare: nen, fes bondat i no facis cap pecat.

>>Jo sempre deia que això del cel i l’infern era cosa de babaus, però ara me n’adono que anava errat. I ara ja no ho puc arreglar.

Això ho deia amb cara de pomes agres en Pep, que començava a sentir aquella calor que tothom sap que fa en aquell lloc...

—Ara no recordo com anava això dels pecats —va seguir dient–, no sé si els pecats mortals eren els que et portaven a l’infern o eren els que et confessaves i ja està.

—Escolti, senyoreta, que sap com va això dels pecats? —va demanar a una noia alta i prima que passava en aquell moment.

—Com diu? —va respondre la noia

—Que si sap com funciona això de l’infern? —va insistir ell

—Home, més o menys —va dir ella— els pecats mortals porten al infern i els venials al purgatori, crec recordar. A més, només en el cas de morir sense haver-te confessat...

>>Però per què ho vol saber això vostè? —va continuar la noia

—Coi per saber si em toca o si s’han equivocat —va fer ell aixecant la veu— Se m’estan començant a socarrimar els peus i potser no em toca estar aquí...

>>Ara em faltaria saber quins són els pecats mortals i quins són venials, doncs com que no m’he confessat mai... Que sap si hi ha una llista o alguna pàgina web on mirar-ho? —va seguir demanant.

—Escolti senyor, no voldria semblar mal educada però ja n’hi ha prou de fer-me perdre el temps amb tonteries—va respondre la noia.

—A vostè li sembla una tonteria, quan estàs al infern, saber si et tocava o no? —insistí en Pep—. Home, que és per tota la vida, eh!

—Potser si que és important, quan ets a l’infern, però de moment el que hauria de fer és sortir de la sauna, que fa dues hores que hi ha entrat i fa cara d’haver perdut el seny —va dir la noia una mica emprenyada.

Un paseo por el infierno (Elisabet Prades)

La luz viene

Cuando hay algo que alumbrar

Pero si ese algo se ha dispersado

La luz no sabe dónde ir.

Candela del libro Interiores

Me despierto, entre las sombras del amanecer veo el camino y me duele la vida, ese infierno con instantes de vida.

        Pasean por él reyes cazando elefantes, gobernantes imaginando armas de destrucción masiva, idealistas masacrando inocentes, niños con armas en sus manos, hipotecas, hambre, guerra... Escarabajos violando ángeles.

      Por la ventana abierta entra todo el fuego de la hipocresía y el cinismo, la noche de la miseria y la impotencia.

        Vuelvo a cerrar los ojos y me visto de sueños, quien sabe si un día perdido es un día ganado; imagino mi infierno sin neones ni asfalto, su fuego son ríos, sus abismos nubes, su color añil y su viento flores. Por él van diablillos pequeños corriendo, saltando, robando manzanas. Diablos mancebos amándose por todos los rincones, o cantando, o atrapando las flores que el viento transporta. Luciferes viejos explicando historias de luz y de vida.

Y paseo y corro y sonrío y beso y me besan y amo y me aman... Vuelo y me paro en un atardecer eterno sin noche y sin tiempo.

El camino me llama. Me desvisto, me visto de indiferencia cotidiana y cerrando la puerta me adentro en el infierno, ese asfalto gris cubierto de mentiras.

Un niño sonríe. Vuela una palabra. Un beso levita. Una mano me arropa. Instantes de cielo. Rayos de luna hiriendo al infierno.

Xael 08.12.2013

Càstig merescut (Anna Collado)

Olor a ou podrit, que desagradable... sofre, és sofre. Ho sé perquè l’he olorat moltes vegades al laboratori. Sempre m’encolomen a mi manipular-lo. Quina calor! Com més m’apropo a aquella llum més calor fa. Però no puc fer res més. Enrere tot és foscor... si més no endavant hi ha aquella llum vermella... Em recorda als bars que acostumo a visitar, els de noietes simpàtiques. Però aquí fa més calor. No sé on estic, ni què hi faig. L’última cosa que recordo és aquell no hi ha res a fer seguit d’un piiip agut i continu. Llavors he començat a caminar en la foscor. El camí fa baixada perquè no em costa caminar. Això sí, em fan mal els genolls. Els tinc cardats de tantes bregues. Els cabrons del barri es pensen que poden xutar-se gratis i un s’ha de fer valer. Amb el Manolo n’hem hagut d’apallissar uns quants. I a elles els ho cobrem en espècies. Les molt putes, s’ho mereixen... drogates de merda. Però per puto, puto, el túnel aquest dels collons. M’està agafant mal de tarro amb aquesta ferum a sofre. Que ho faci el Berni, que ho faci el Berni... i jo... imbècil de mi amb el sofre de merda. Tot per no perdre el curro i poder disposar de tots els estris i ingredients per tenir material... que si ho saps fer bé, això d’adulterar-lo, ni es nota, però l’estires que te cagas. Al pas que anem, un anyet més i li dic al jefe, “aquí te quedas chavalín”. I fotem el camp amb el Manolo a Jamaica. Ho tenim tot ben pensat. A tirar-nos totes les negrotes que se’ns posin bé i a fumar-nos tota la maria que pillem... Això si puc sortir d’aquí, és clar. Quina calor! M’estic fregint viu. Sembla que ja arribo, cada cop tinc la llum vermella més a prop...

Per fi, ja hi sóc. La llum vermella ve d’una habitació que té la porta oberta. S’escolta música heavy metal. Hi entro i topo de cara amb una paia espectacular. Va en pilotes i té el cos tot pintat de vermell. Porta una cua enganxada al cul amb la punta peluda. M’hi fixo millor i veig que no està sola. Però qui collons ha muntat aquesta discoteca? Flipo en colors, nen. Si estigués aquí el Manolo em diria, quina pasti m’has donat avui, col·lega? Però no recordo haver-me pres res. La paia m’agafa de la mà i em porta cap a un grup que remenen una olla gegant. Van tots disfressats igual, tios i ties. Les ties comencen a despullar-me mentre em llepen tot el cos i em deixen en boles. Això promet! Em deixo fer perquè tinc tanta calor que em sobra tot el que porto al damunt. A l’olla hi cou un líquid vermell. Deu ser per empastifar -me a mi també. De cop, quatre paios m’agafen un de cada extremitat. Ei! Mariconades no, eh? Que m’emprenyo i començo a repartir òsties! Els molt cabrons m’eleven i fan intenció de posar-me a l’olla de cap. Em moc desesperadament. Provo de deslliurar-me. Aconsegueixo deixar-me anar d’una mà i m’agafo de la vora de l’olla. M’hi deixo la pell perquè crema que te cagas. Però m’hi va la vida i aguanto com un jabato. Trec forces d’on no sabia ni que en tenia per provar de deixar-me anar, però no serveix de res. Me’n vaig de cap al fons de l’olla. Abans de perdre la consciència trec per última vegada el cap a fora del líquid vermell i viscós. La decoració de la discoteca em recorda a alguna cosa... no serà que estic a... glup glup glup.