dilluns, 9 de desembre de 2013

Itinerari infernal (Antònia García)

En una agència de viatges vaig veure que anunciaven un itinerari a través de l'infern. Vaig pensar que era de broma però la curiositat va fer que m'hi apuntés. El lloc de trobada era a l'avinguda de Pedralbes, davant dels Pavellons Güell, on hi ha un drac a la reixa de ferro forjat. Al punt de les 9, l'hora acordada, no hi havia cap guia ni ningú. Vaig esperar-me una estona, i res. M'han aixecat la camisa, vaig pensar. Ja era a punt d'anar-me'n quan vaig veure que el drac de ferro prenia vida i em va dir “Jo sóc el teu guia. Segueix-me: et duré a un lloc on molts entren però pocs en surten.” Vaig quedar astorada! Però, no sé per quina estranya raó, vaig fer el que em deia.
El drac alçà el vol i jo al seu darrere, travessant carrers i seguint un llarg sender, que ens dugué a l'estació del baixador de Vallvidrera. A prop d'allí, mig amagada per la vegetació, hi havia una cova fosca amb un nom gravat a la pedra de l'entrada: Minagrot. Ens hi ficàrem i trobàrem un rètol que deia “Deixeu tota la roba i els efectes personals en un dels armariets del fons. Hi trobareu un vestit d'amiant i una cinta identificativa. Poseu-vos-ho i seguiu el vostre guia.”
El drac em va fer anar fins a una cruïlla de molts túnels on un guàrdia urbà tot vermell anava fent indicacions: “Visites turístiques, passadís número 0. Mandrosos, passadís número 1. Envejosos, passadís número 2”, etc. Vam entrar pel lloc que ens pertocava i el drac em va anar explicant tot el que vèiem. Em va cridar l'atenció la munió de gent que anava amunt i avall. “Són els desagraïts”, em va dir el meu guia. “Ja ho saps, de desagraïts, l'infern n'és ple”. Més enllà, hi havia una filera de persones fent cua. Una diablessa, a mesura que se li posaven al davant, els ficava el dit a l'ull, i tot seguit tornaven a la cua i ho anaven repetint. “Són els que els agrada empipar”, m'aclarí el drac. Uns altres, drets en una plataforma que girava, rebien cop de martell a l'ull de poll i així anaven girant sense parar. “Aquests són els geniüts i els impacients...”
Passàrem d'una zona a una altra, on diables i diablesses cada vegada més monstruosos martiritzaven de mala manera els condemnats. Eren les sales dels golafres, dels luxuriosos, avars, superbs, lladres... De cop, em va semblar veure una cara coneguda. Albert! Vaig cridar. Ets l'Albert, oi?  Llavors el drac em va dir que res de dir noms. Allí només hi ha números. És que és un meu parent... em vaig justificar. “Aquí no s'assenyala amb el dit ni s'anomena ningú! Entesos?” em va ordenar amb severitat. Vaig passar pel costat de l'Albert sense badar boca. Però com és que era a l'infern? Si en vida semblava tan bona persona... “És hipocresia”, em va fer saber el meu guia.
Després, castigats amb turments esgarrifosos, tan terribles que no em veig amb cor d'explicar-vos-els, vam veure els que menteixen, els que escanyen i esclavitzen, els que ultratgen, els explotadors, pederastes, tirans, assassins, els que manen matar i els que, podent-t'ho evitar, s'ho miren sense fer-hi res. S'havien convertit en pellingots, en ombres miserables.
Per refer-me de la vista d'aquell panorama de calamitats, el drac em va dur a la part de l'infern que estaven modernitzant. Allà canviaven les calderes antigues amb foc per unes plaques d'inducció molt decoratives i s'instal·laven controls acústics per esmorteir els xiscles dels turmentats. Aprofitaven el vapor produït per la temperatura del magma per fer electricitat amb una turbina de nova generació. Això els estalviaria els foguerons i no els fumarien els sostres, que feia molt brut. I, a més, tots els dimonis feien cursets d'informàtica, per posar-se al dia. També vam passar per un lloc on el diables tenien una pancarta demanant millores pel conveni; es veu que feien vaga. I en una altra sala vaig veure una colla de dimonis que saltaven i ballaven. “Són els patumaires”, va fer el drac. “Estan assajant els balls de La Patum”.

I un cop tot vist, vam sortir a l'avinguda Gaudí pel túnel de l'estació fantasma del metro, de la projectada línia 9, que no s'utilitza. Vaig agrair al drac, el meu guia, aquell itinerari tan insòlit. Ell se'n va anar volant cap a la seva reixa de Pedralbes i jo vaig tornar a casa, meditant com d'aprop que tenim l'infern. El tenim a tocar. L'infern és a sota i és allà on hi ha el mal, només que sovint no el veiem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada