dilluns, 26 de gener de 2015

Dolç record (Carme Marquès)

I ara què?
Ara faria riure. Va ésser un miratge. Una febrada de les bones...
Va passar durant el viatge de fi de curs de 4t d’ESO a Galícia. Ens trobàvem a Santiago de Compostel.la, quan la Mariona, una companya de classe, es va posar en pla empallegós i no parava de fer-me miradetes dolces buscant d’estar a prop meu. Els altres com que ho veien em donaven copets de colze picant l’ullet. Jo estava tip de la situació. Fins que una tarda vespre...
Era el dia abans de tornar cap a Barcelona quan... En grup fèiem la última passejada per la plaça de l’Obradorio i carrers del voltant. De repent comença a ploure a bots i a barrals. El grup es va disgregar, tots corríem d’ací d’allà sense saber on anàvem. La pluja era tan espessa que a penes ens reconeixíem.
Unes mans fortes i decidides m’estiraven ben fort, fins que, en aturar-nos sota un fanal de llum esmorteïda, vaig veure qui em duia; era la Mariona, i sense alè els seus llavis buscaren els meus i em va besar apassionadament. El cor li bategava tan fort que li notava a través de la roba xopa.
La seva passió va encendra la meva, i li vaig correspondre ardent com un nàufrag sedegós després d’una travessia pel desert. Bevia l’aigua dels seus llavis, xuclava en el seu rostre la pluja que li regalimava. No recordo el que ens varem dir. Tot era envoltat per una boira espessa que cobria tot el que no fos nosaltres. Estaven encerclats per un limbe lluminós.
Després d’aquell primer bes res no va canviar la realitat: érem massa joves i el que calia era treure els estudis.
La mare sempre m’ha dit que sóc un noi realista i pacient. Penso que no cal precipitar l’esdevenidor.
D’aquell primer bes en guardo un dolç record. Espero enamorar-me, i que aquest estat m’ompli la vida tota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada