I ara què?
Ara faria riure.
Va ésser un miratge. Una febrada de les bones...
Va passar durant
el viatge de fi de curs de 4t d’ESO a Galícia. Ens trobàvem a Santiago de
Compostel.la, quan la Mariona, una companya de classe, es va posar en pla
empallegós i no parava de fer-me miradetes dolces buscant d’estar a prop meu. Els
altres com que ho veien em donaven copets de colze picant l’ullet. Jo estava
tip de la situació. Fins que una tarda vespre...
Era el dia abans
de tornar cap a Barcelona quan... En grup fèiem la última passejada per la
plaça de l’Obradorio i carrers del voltant. De repent comença a ploure a bots i
a barrals. El grup es va disgregar, tots corríem d’ací d’allà sense saber on
anàvem. La pluja era tan espessa que a penes ens reconeixíem.
Unes mans fortes
i decidides m’estiraven ben fort, fins que, en aturar-nos sota un fanal de llum
esmorteïda, vaig veure qui em duia; era la Mariona, i sense alè els seus llavis
buscaren els meus i em va besar apassionadament. El cor li bategava tan fort
que li notava a través de la roba xopa.
La seva passió
va encendra la meva, i li vaig correspondre ardent com un nàufrag sedegós
després d’una travessia pel desert. Bevia l’aigua dels seus llavis, xuclava en el
seu rostre la pluja que li regalimava. No recordo el que ens varem dir. Tot era
envoltat per una boira espessa que cobria tot el que no fos nosaltres. Estaven
encerclats per un limbe lluminós.
Després d’aquell
primer bes res no va canviar la realitat: érem massa joves i el que calia era
treure els estudis.
La mare sempre
m’ha dit que sóc un noi realista i pacient. Penso que no cal precipitar l’esdevenidor.
D’aquell primer
bes en guardo un dolç record. Espero enamorar-me, i que aquest estat m’ompli la
vida tota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada