Algú em va dir que
aquell noi es deia Enric. Era alt, prim i molt guapo. El seu cabell llis era
castany fosc i força rebel. L'expressió del seu rostre mostrava una clara
timidesa i, alhora, un cert orgull desafiant. Generalment duia pantalons de
golf, camisa amb el coll emmidonat i una americana a quadres, gairebé sempre
descordada.
Des de feia poc més d'un parell d'anys, ell i els seus pares vivien en
un pis situat en una finca que era just al davant de casa meva. El seu balcó i
el meu eren a la mateixa alçada i molts cops coincidíem a veure'ns mentre l'un
i l'altre dedicàvem una estona a mirar el carrer i la gent que hi passava.
La distància que ens separava no va suposar cap impediment perquè, ja
de bon començament, la seva presència despertés en mi una gran curiositat.
Cada cop més sovint, i emparada per les cortines del menjador de casa,
jo mirava en direcció al balcó d'aquell xicot desitjant de veure'l aparèixer en
algun moment, abans que no es fongués la tarda.
Tan aviat com el veia reposant al balcó, jo me les enginyava per sortir
també amb qualsevol excusa. Unes vegades era per passar l'escombra i d'altres,
per netejar la barana o estendre alguna peça de roba.
Era molt clar que ens observàvem. Quan les nostres mirades furtives es
creuaven com per casualitat, ell era el primer a girar el cap ràpidament cap a
un altre costat, però uns moments després jo sentia al meu damunt l'intensa
escalfor dels seus ulls insistents.
A mesura que els dies anaven passant, més creixia en mi l'interès cap a
aquell noi que em tenia el cor robat. Ell omplia diàriament la major part dels
meus pensaments i els moments d'espera fins a poder tornar-lo a veure se'm
feien molt llargs i feixucs.
Els dissabtes al matí jo acostumava a sortir a comprar el pa i aquell
dia no va ser diferent. Jo anava carrer avall quan em vaig adonar que el
causant del meu patiment amorós venia directament cap a mi amb el pas ferm. En
ser a prop meu, em va dedicar un somriure tan encantador que vaig enrogir com
una magrana.
A partir d'aquí tot va succeir molt de pressa. Vaig tancar els ulls
quan em vaig adonar que els seus llavis delerosos s'acostaven als meus i
llavors, esperonat per l'emoció, el meu cor va començar a trotar com un cavall
desbocat.
Vaig acollir emocionada aquell petó i, mentre això succeïa, un munt de
papallones de mil colors es posaren a ballar dins la meva panxa. Els sorolls
del carrer es van aturar i a ple dia el cel es va cobrir d'estrelles mentre jo,
en aquells moments de vertigen, em sentia fondre dins del foc d'aquell petó tan
ple de tendresa i passió.
—Maria, què fas, palplantada al mig del carrer? Sembles un estaquirot.
Au, vinga, espavila't, que necessitem el pa.
La veu de la meva mare em va fer tornar a la realitat i vaig obrir els
ulls. L’Enric no era pas al meu davant, ell en cap moment havia aturat el pas,
tan sols havia passat pel meu costat. En aquell moment ja era a tocar de la
font i uns segons després va desaparèixer, en girar la cantonada. Llavors vaig
plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada