dilluns, 26 de gener de 2015

Aquella tarda va començar (Antònia García)

"El petó" de Gustav Klimt
Aquella tarda en Damià li va dir que l'estimava, que li semblava que l'havia estimada des de sempre. La Isabel el va mirar en silenci, el va deixar parlar i el va escoltar amb complaença. Ell li havia agafat la mà i ella havia acceptat aquell gest. Després ella li va dir, amb emoció, que també sentia el mateix per ell. Van estar parlant com parlen els enamorats, com qui gosa i no gosa, abocant els sentiments com si un estol d'ocells sortissin volant dels seus cors.
Quan va arribar el moment de separar-se, es van mirar intensament, amb un somriure. Aleshores ell li va passar el braç per la cintura, la va atraure contra el seu pit i li va acostar els llavis a la galta, amb tendresa. La Isabel va alçar el cap. Llavors ell va deixar relliscar a poc a poc els seus llavis fins als d'ella. La Isabel va tancar els ulls... Fou el primer petó d'enamorats que es van fer. La primera carícia d'una història d'amor que va començar aquella tarda.
A partir d'aquell dia, esperaven adelerats el moment de trobar-se. Al principi es veien tres vegades la setmana, en sortir de la feina. Anaven a prendre alguna cosa i parlaven. S'explicaven les seves coses, els seus projectes. Feien plans. Ell l'acompanyava a casa i se separaven amb recança després d'un llarg petó, cada vegada més apassionat. Esperaven amb ànsia els caps de setmana per estar junts més temps.
En Damià aviat es va quedar a dormir cada dia a casa d'ella. En la intimitat de la cambra, el seu amor abrandat era una flama que es transformava en foguera: cada besada, una brasa; cada carícia, un estremiment, fins que gairebé quedaven sense alè, ajuntats en una abraçada, sadollats, les pells humides en contacte i els cors bategant.
El seu amor va esdevenir una barreja de tendresa i passió com només els poetes saben fer entendre. Passaven d'una delicadesa infinita, plena de murmuris amorosos, amb carícies lleus con el contacte d'una ploma d'ocell, a una explosió de sentiments quasi salvatges, una relació tòrrida que els deixava exhausts.
Així van viure, curulls d'amor, xuclant el nèctar de la vida. Quan els havia sorgit algun entrebanc en la seva convivència, havien sabut refer-se i continuar, fins que la serenor de la vellesa els va afeblir el desig i els va intensificar la tendresa. I així van morir tots dos, només amb dos dies de diferència.
La història d'amor de la Isabel i en Damià havia estat tan bonica que, com les rondalles, els seus descendents la van anar explicant i va anar passant d'una generació a una altra. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada