El petó (Núria Soler)

La Irene és una noia molt activa, cada dia abans d’anar a la feina se’n va a córrer pel camí que voreja la platja, al costat de la via del tren. Els trens no passen gaire sovint però li agrada el soroll que fan, l’ha sentit sempre, forma part del seu entorn. El que més li agrada, però, és l’olor de mar. Li dóna energia per tot el dia.

Des de fa uns dies, un xicot l’avança de pressa i al cap d’una estona el veu venir de cara. No deu haver arribat gaire lluny, pensa, si ja torna. Els primers dies gairebé ni s’hi va fixar però ara es pot dir que l’espera. Ell no falta i quan torna li somriu, ella també. D’on deu venir? Es demana. Al cap de poc, quan es troben alenteixen la cursa. Ella el mira, ell la mira i continuen corrent. Ara ell quan arriba corre al seu costat, afluixa el ritme, no l’avança. Van i tornen i quan ella se’n va es diuen:

—Fins demà.

Ara ja han quedat. La Irene se sent trasbalsada, a la feina té el cap a tres quarts de quinze i massa sovint li criden l’atenció:-

—Irene, que hi ets?

—Sí, es clar, què passa?

Al cap d’uns dies, s’aturen a mitja cursa, es miren, no parlen, es besen i ja no tornen a córrer. Els trens passen i ells dos encara hi són.

Potser aquest petó serà l’inici d’una vida en comú, una vida que viuran amb el record d’aquella primera vegada que mai no hauran volgut saber per què va anar com va anar. Aquestes coses no tenen cap raó, passen com passen les emocions, els desitjos, les il·lusions.

Potser al cap de temps de compartir temps bons i maltempsades, d’haver estat a punt d’engegar-ho tot a rodar, de repensar-hi, de dir: -quin mal moment-, tot torna a començar o deu ser que mai no s’ha acabat.

S’han trobat corrent en direcció contrària però, aneu a saber per què, han acabat fent el mateix camí. I aquest camí mai no té tornada, va seguint el pas dels dies, dels anys i només s’acaba quan s’acaben tots els camins.

Els corredors d’aquesta història són corredors de fons que no es pengen cap medalla.