dilluns, 30 de novembre de 2015

Sorra de rial (Antònia García)

De sorres i arenes n'hi ha de moltes menes. Jo sóc sorra de granit quan es descompon. Em diuen sauló. Al començament sóc compacte. Amb la pluja, el vent i d'altres causes, em transformo en terra granulosa i després en sorra fina.
Cada vegada que plou baixo pel rial, deixant enrere el bosc d'alzines. I quan ja m'he eixugat, la mainada juga amb mi, es descalça i s'estira a terra per sentir la tebior del rial, esdevingut passadís de faula enmig de dos costats de canyes amb fulles tallants com si fossin dalles. Els infants, ajaguts al meu damunt, remenen els peus i fan cercles amb els palmells de les mans, amb els dits ben oberts, i deixen un rastre de dibuixos arenosos.
Quan plou, els meus grans de sorra frenen la velocitat natural de l'aigua, que se m'emporta amb ella fins a la riera. Arribo al poble i em diposito a l'espai entre les cases per on abans passaven els carros. Arran de la vorera formo petites dunes. Els nens hi juguen, fan camins i carreteres per on circulen cotxets metàl·lics i figuretes de fusta.
Amb noves pluges vaig tirant avall. Arrossego amb mi ampolles buides, cistells trencats, sabatots que riuen, arrels de canyes que semblen ossos torturats... Passo per sota els ponts i entre les passeres de pedra. Arribo a la platja i m'hi estic un cert temps. Homes, dones i criatures vénen a banyar-se. S'estiren damunt meu, al sol, i de tant en tant s'alcen i es fiquen al mar. La canalleta juga arran de l'aigua, on jo rebo les onades amb el so característic: xap, xap... Sóc sorra mullada, la millor joguina. Amb mi fan castells, prement-me fort, formant torres i merlets. Omplen galledetes, piquen amb les pales, cullen petxines... De tant en tant, una onada més forta els arrabassa les construccions i una part de mi va a parar a sota l'aigua, al fons. Però no hi fa res, sóc molt abundant en aquest areny i no triguen gaire en alçar nous castells.
Un tros abans d'on trenca l'onada, allí on romanc ben eixuta, una nena m'agafa amb la seva maneta. Amb el puny clos, em deixa lliscar a poc a poc, a una alçada d'un pam, fins a l'altra mà, que manté oberta. Quan he passat del tot d'una mà a l'altra, la menuda torna a repetir els mateixos moviments. Diria que pren contacte amb mi amb una gran sensibilitat, nota el tacte tan fi, escolta l'imperceptible soroll de les meves partícules en caure. Diria que vol saber més coses, de mi: vol conèixer la meva vida, vol sentir la meva veu. Ella em parla, mormola paraules suaus que no entenc i m'impregna de la seva mirada encuriosida. Què busca en mi? Quina pregunta li balla al pensament? El seu puny ple i la mà estesa són un rellotge de sorra que marca el temps. La mar, sempre en moviment, que em pren i em torna, és el principi i la fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada