dilluns, 30 de novembre de 2015

La sorra sota els peus (Pilar Zabala)

Avui el dia s'ha aixecat mandrós i envoltat de boires matineres, però poc després, uns tímids raigs de sol han estat el preludi anunciador d'un bon dia assolellat.
Som a la tardor i els arbres ja han començat a desprendre's de les seves fulles protectores, les mateixes que dies enrere ens van embadalir davant el seu renovat esclat de colors.
El vent que fa uns dies bufava fort avui s'ha encalmat i, encara que en aquesta època de l'any l'ambient comença a ser una mica fred, he sentit la necessitat d'anar a la platja i d'abandonar-me sota l'escalf reparador del nostre astre solar.
En arribar prop de la mar m'he assegut damunt la sorra i, després de treure'm les sabates, he experimentat un gran plaer en notar sota els peus un agradable formigueig relaxant. Seguidament he agafat un parell de grapats de sorra i apropant-los al meu rostre els he premuts dins els punys tancats per deixar-me omplir de les seves olors. No cal dir que la primera que m'ha arribat ha estat la intensa salabror de la mar propera.
Altres olors, algunes de les quals encara no he tingut ocasió d'identificar, han pres forma, color, textura i aroma dins els meus pensaments; és per això que amb els ulls tancats, m'he deixat endur per la fantasia i m'he imaginat que sóc en algun indret del desert d'Egipte. Ara la sorra és blanca i molt fina, gairebé polsosa, és extremadament eixuta, fa olor de patiment i crema de manera ardent al pic del migdia; és evident que es troba afamada d'aigua i també de vida però tot i així, tota ella conforma un fascinador paisatge enlluernador que el vent s'encarrega de llaurar diàriament amb multitud de dunes arenoses.
Potser per contrast, ara penso en la sorra ennegrida que persisteix en algunes de les platges que envolten l’illa de Tenerife. Aquí l'arena és aspra, mitjanament granulosa i fa olor de sal, de sofre i cendres, les mateixes cendres que fa molts anys van emergir impetuoses de les entranyes de la terra i que van lliscar dins d'un riu de lava ardent fins més enllà de la barrera que llavors pretenia imposar el mar. A partir d'aquí la meva imaginació viatja lliure i per uns moments aconsegueixo experimentar el plaer que significa reposar una estona en una exòtica platja d'arena negra.
A la fi, la realitat del lloc on sóc s'imposa de manera clara. Obro els ulls a poc a poc, la lluminositat del sol m'enlluerna, però no tant com per impedir-me valorar la bellesa natural que m'envolta. Es fa tard i haig de tornar a casa. Mentre camino giro el cap un parell de vegades, em fa recança deixar enrere la intensa blavor de la mar i el constant moviment de les onades que, una darrere l'altra, vénen a jeure uns instants damunt la sorra.
En el camí de retorn no puc deixar de pensar com és de diferent el significat d'algunes paraules segons l'entorn on es troben. Per a mi, arena va lligat a platja, descans, relax... Que distint de l'època romana, quan la sorra era sinònim de circ i barbàrie. També en la actualitat l'arena té certes connotacions en referència a les places de braus.
Sóc lluny de la platja, però les meves mans encara retenen l'olor que l'arena els hi ha deixat impresa. Frueixo de la seva fragància. Olor de mar, olor de sorra humida, olor de petxina…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada