dilluns, 16 de novembre de 2015

Cau d’ombres (Antònia García)

Mireu-vos-els, encadenats de tal manera que no poden girar el cap ni amb prou feines es poden moure. Són els presoners d'aquesta cova. Hi són des de sempre, no tenen record d'altra cosa tret de la companyia dels que estan lligats com ells, de cara al fons d'aquest catau on veuen unes figures fosques de contorns imprecisos que es mouen, que van passant d'un costat a l'altre de la paret, sobre la claror groguenca que il·lumina la roca. Aquest fons de cova fa de tornaveu i, de vegades, unes paraules arriben als presoners, que pensen que qui parla són les ombres.
Jo sóc una d'aquestes figures negroses. Una ombra. Tinc forma humana, vestida amb una túnica curta. Duc a la mà un arc i dues fletxes. Em segueixen una ombra amb figura de gos i d'altres ombres amb figura humana. Per als dissortats que em miren, tinc la condició de ser un ésser real amb veu pròpia, amb moviment propi. Tinc també la condició de ser només una ombra, la projecció de la forma d'un objecte que imita un home: una estàtua de pedra, posada a contrallum entre un foc encès situat cap a la meitat de la cova i el fons de la cavitat. Així, doncs, estic encadenada a la paret del fons de la cova, encara que no tingui cadenes; sóc presonera de la llum del foc i de la duresa de la pedra.
Els pobres captius imaginen que les ombres tenen cos, perquè veuen que es mouen i senten que parlen. No poden capir que són estàtues fetes de pedra o figures fetes de fusta, les que en tenen. I que aquests cossos són fabricats per persones de veritat, amb el cos de carn i ossos com els d'ells. Són aquestes persones, lliures de cadenes, les que parlen i passegen els objectes per damunt d'un mur més alt que elles i fan que les ombres dels objectes es projectin al fons de la cavorca.
Els presoners tampoc saben que més enfora de la foguera hi ha una rampa que du a l'entrada de la balma, a l'exterior de la terra, on hi ha la realitat visible: el cel, la llum, el sol, els arbres i les cases on viuen les persones, aquests altres éssers reals que són vius, que es mouen i parlen.
Però d'aquest món tan meravellós, ni jo ni les meves companyes ombres no n'hauríem tingut esment si no fos que una persona, un mestre, va aconseguir alliberar un dels presoners i el va fer sortir de la cavitat. Un cop a fora, va experimentar el dolor de l'adaptació a la realitat i el goig de l'adquisició del coneixement. Passat aquell dolor, va pensar que allò tan fantàstic que ell havia descobert, el coneixement, l'havien de descobrir també els seus germans encadenats i va tornar a entrar a la balma. Els ho va explicar tot, però els seus germans no se'l van creure. No van voler de cap de les maneres deixar aquell món seu, les ombres de la paret, l'eco de les veus, les cadenes... I van decidir eliminar aquell germà seu que els pertorbava.
Mireu-vos-els. Pobres desgraciats que no volen trencar la seva rutina ni fer l'esforç per alliberar-se de l'esclavatge. Prefereixen continuar igual, esguardant-me, contemplant les ombres projectades que ells es pensen que són éssers reals. Oh, com m'indigna el seu comportament! Ells, que podrien fer-ho, no volen intentar buscar la llibertat! Sempre costa canviar, és cert. Però després... Després, el gaudi més gran!
I ara, mireu-me a mi. No tinc cos. Sóc l'ombra d'una estàtua. Si l'estàtua desaparegués, o si s'apagués el foc, jo deixaria d'existir. Mentrestant, visc arrapada a la paret del fons de la cova. No tinc manera de sortir-ne. Com m'agradaria tenir cos i provar d'arribar a fora! Però no puc, només puc ser una ombra presonera en aquest cau, amb l'existència que em dóna l'escassa llum de les flames mentre la major part de la caverna continua plena de tenebres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada