dilluns, 9 de novembre de 2015

Envelliment (Antònia García)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui, davant la mirada inquisidora de la Rosa, la meva filla, he esbufegat una mica en pujar l'escala. Quan ja he estat assegut a la butaca, la Rosa m'ha preguntat:
—T'has cansat, papa?
—Una mica, sí, filla. Aquests últims dies semblava que em trobava més bé, però avui...
—És que has volgut pujar l'escala massa de pressa, papa. Fes-ho com ho feies abans: una paradeta cada quatre graons. I torna a agafar el bastó, quan surtis. Aniràs més segur.
He fet que sí amb el cap. No vull que s'adoni que estic recuperant forces. Aniré molt amb compte a fer les coses amb les mateixes dificultats d'abans.
Aquesta actitud meva té una raó de ser. He viscut sol fins que vaig tenir un trastorn de salut. La Rosa, llavors, va preferir que vingués a casa seva fins que m'hagués recuperat del tot. I aquí m'hi trobo tan bé...! La Rosa cuina com els àngels, com ho feia sa mare, que al cel sia. Jo, a casa, em sé arreglar però la cuina no és el meu fort.
Aquí cada dia tinc la companyia de les nétes, la Júlia i la Natàlia. Quan tornen d'escola, el menjador s'omple de rialles i xerrameca, amb les explicacions de les seves facècies. I quan ja han fet els deures, sovint em demanen que els expliqui coses de quan jo era de la seva edat, o de la meva joventut. I no vulgueu saber com m'omple, això!
Que diferent d'estar a casa, sol com un mussol, amorrat a la televisió. Perquè la dona de fer feines només ve dos dies a la setmana, als matins. Quan en tinc ganes, a les tardes, vaig al casal del barri, a jugar al dòmino o a les cartes. Però de vegades em fa mandra anar-hi.
A més dels efectes de la tanda de vitamines que em va receptar el metge, deu ser que aquí estic tan distret que sembla que m'estigui rejovenint. Em sento molt més animat. Em vénen més coses a la memòria. Puc llegir més estona sense que se'm cansin els ulls. Puc caminar més de pressa, però només ho faig si vaig sol. Si vaig amb la Rosa, dissimulo. I és que em fa por que arribi el moment que hagi de tornar a casa. Estic segur que, un altre cop sol, perdré aquestes forces que faig veure que no tinc.
L'altre dia em va anar d'un pèl que no em descobreixen. Jo jugava tan tranquil amb les nenes, feia veure que era un ogre que les empaitava, quan la Júlia va cridar:
—Alça! L'avi corre més que tu, Natàlia! Que t'agafa, que t'agafa...!
Vaig parar en sec i, ràpidament, em vaig repenjar a la taula, fent-me el cansat.
—Ai, em faig vell –vaig dir–, deixeu-me seure una mica.
Les nétes se'm van acostar. La Júlia em va agafar la mà, la meva mà arrugada, entre les seves manetes tan tendres, i em va preguntar:
—I per què es fan vells, tots els avis?
—Perquè així és la vida, filleta. Vosaltres, els petits, aneu amunt i nosaltres, els vells, anem avall...
Aquesta nit m'he desvetllat i he estat pensant en tot això. I de cop m'he adonat que no és a les nétes ni al gendre i la filla a qui estic enganyant amb la meva falsa feblesa sinó a mi mateix. A mi mateix, perquè el cos se'm refà una mica, sí, però l'esperit se m'esguerra. Em fa por la solitud, molta més por que no m'havia fet fins ara. Però no està bé que jugui la carta del meu suposat envelliment físic per guanyar el benestar i la companyia que la família m'ofereix.
Demà parlaré amb la Rosa, li diré que em començo a trobar més bé i pararé de fer aquesta absurda comèdia. I quan em sembli que puc tornar a casa, jo mateix li ho proposaré. Ja sé que em vindran a veure de tant en tant. També ho feien abans. Però aquesta alegria de cada dia amb les nétes, ho enyoraré tant...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada