dilluns, 30 de novembre de 2015

Qui sóc? (Carme Marquès)

El petit habitacle on transcorre el meu viure l’odio cada vegada més. No puc amagar aquest sentiment. No ploro perquè tinc els ulls secs; i no són ulls, ulls, són mil ulls que miren voltats cap al cel perduda la lluentor de quan estàvem a casa acaronats per la remor musical que ens va acompanyat al néixer.
La gent passa al meu costat ignorant-me. Vull cridar-los i no tinc boca. És completa la incomunicació. Sort que de tant en tant petites manetes m’acaronen traginant-me amunt i avall. També llisco dins les butxaques i altres plecs i aleshores viatjo a llocs on m’amago sota qualsevol racó ignot, il·lusionant-me per la idea de compartir un altre espai diferent, fins que un dia sóc xuclada per un cicló i resto oblidada sense que ningú s’adoni de la meva absència.
El mal temps, ai, el mal temps, és el pitjor; si el vent bufa furiós em fa volar pels aires i perdo tota forma; puc ésser una catifa o restar arraconada contra qualsevol paret que m’aturi. I si plou dies i dies és pitjor, en aquest cas sóc en un bassal fastigós i resto molt de temps fora de servei.
La primavera i l’estiu són els meus preferits. La vida bull en redors omplint-s’hi de veus, rialles, d’activitats. És quan jo prenc protagonisme, i malgrat del meu aspecte una mica polsós, la canalla s’hi entretén ficant-me i buidant-me en petits cubells de colors llampants.
Hi ha una cosa que m’enfosqueix entristint-me, és quan uns nois en sortir de l’Institut d’aquí al costat, se m’acosten a petar la xerrada i fumar una cigarreta, i en acabar-la llencen  la burilla al meu sorral. No pensen que els nens venen a jugar-hi, i se les poden dur a la boca causant-los-hi un accident de salut.
En fi ja m’he presentat: sóc la sorra d’un sorral d’aquí a prop.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada