Jo la sorra, jo l’arena (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

A les platges de la Costa Daurada m'hi poso jo, la més fina, la sorra més fineta, més blanca. Tothom qui s'hi estira, s'aixeca fet una croqueta. I no parlem quan sóc als deserts, com el del Sàhara, per exemple, on, quan m'uneixo amb el meu amic, el Vent, volo amb ell, molt còmodament per a mi, però molt amoïnadora per als homes, perquè me'ls fico pels ulls, pel nas i per la boca.

En canvi, a la Costa Brava, sóc gruixuda i daurada, barrejada amb cargols de mar i petxines i pedretes i faig molt pendent. Els que s'hi banyen, amb quatre passes es troben ja dins de l'aigua fins al coll, no com els de la sorra fina, que van caminant amb aigua fins als genolls una bona estona. N'hi ha per a tots els gustos.

Però ara us volia parlar de mi quan sóc present dins d'edificis fets per les mans dels homes i que llavors em diuen, més que sorra, ARENA. La dels circs, on s'hi barregen els animalons i els pallassos; la dels amfiteatres, (recordo el de Tarragona, davant el mar). La del Colisseu de Roma, que és el que més evoco, i la de les places de braus, que a Catalunya van desapareixent d'una en una, estalviant uns bons martiris i tacar-me de sang, que m'angoixa molt, sempre.

Encara que jo no hi he nascut a dins, no. A mi m'hi han portat vinguda del mar. Encara recordo els sacs, plens de les meves engrunes, carregats pels esclaus més forçuts, de la platja d'Òstia fins al Colisseu de Roma.

I allà vaig ser espectadora de tots els jocs. Funcions diverses, per dir-ho així, que s'hi feien: carreres de cavalls, de carros, on em quedava ben esclafada; lluites de gladiadors, enfrontaments d'homes amb les feres, i martiris de cristians, quan quedava ben sucada de sang, que em feia canviar de color, del blanc o daurat fins al vermell rabiós.

Recordo molt bé un dia, durant l'imperi de l'emperador Neró, un succés que em va impressionar. Va ser tant important que, fins i tot, segles després, un gran escriptor, Henryk Sienkiewiez, en va fer una novel·la, “Quo vadis?”, i molts anys més tard, també van fer una pel·lícula cinematogràfica, del mateix nom.

La pel·lícula va així: és un tribú romà, ben plantat (al film Robert Taylor), enamorat d'una noia de la tribu dels ligis (Deborah Kerr) que és cristiana. A ella me la porten ací, al circ, me la posen lligada, nua, en una estaca i fan sortir un brau enorme, salvatge. A la noia l'acompanya un seu servent, Ursus, un home gegantesc i fornit, que venera la seva mestressa. Quan veu el brau enfurismat, hi corre i l'agafa amb totes dues mans per les banyes i comença una lluita espantosa. Pot més la força del gegant, tanta, que el brau acaba amb el coll trencat i mor.

Mentrestant, el noi, Marcus Vinicius, ha baixat a l'arena i deslliga l'estimada Lígia, es treu la capa i la hi embolica, per a tapar la seva nuesa. Tant ell com Ursus demanen a Neró (Peter Ustinov) el perdó i la llibertat, que els l'ha de concedir per les grans aclamacions de la plebs. I tot acaba bé.

Però vaig patir aquell jorn, quan va passar el succés de veritat, sí, perquè jo també tinc els meus sentiments i aquella parella m'havia robat el cor i Ursus, tan forçut i tan lleial, encara més. I aquell dia no em vaig veure tenyida de sang, que ja us he dit que és el que més m'esgarrifa.

Ah, i també recordo molt un altre dels personatges importants d'aquella època, que era l'oncle del noi, Caius Petronius, el famós escriptor del Satiricó, que al final, perdut el favor de l'emperador, es va suïcidar, junt amb la seva esclava Eurici, que sempre l'havia estimat.