dilluns, 9 de novembre de 2015

Jo, avi de 103 anys (Pilar Zabala)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Això no vol dir que estigui recuperat del tot perquè el meu cos encara es mostra adolorit a causa de la gran patacada que vaig patir en caure a terra.
Només recordo que aquella nit em vaig aixecar del llit, i quan decididament em dirigia a la cambra de bany, amb la idea de passar després per la cuina, vaig ensopegar amb alguna cosa que em va fer perdre l'equilibri. El cas és que, sense gairebé adonar-me'n, em vaig trobar ben estirat a terra, totalment cruixit i sense forces suficients per poder-me aixecar.
És cert que de seguida va aparèixer la Miledys, la noia que se suposa que m'ha de cuidar, i dic que se suposa perquè no hi ha dubte que ha estat ella qui, en la seva mania de netejar i de fregar tant el terra, aquest s'ha desgastat fins al punt de provocar la sobtada frenada de les meves sabatilles. La veritat és que ella fa el que vol en aquesta casa. Només em fa brous i purés amb l'excusa que no tinc dents, prescindeix de la sal, em controla els caramels, em fa fer la migdiada i pretén banyar-me cada vegada que, segons ella, embruto el llit. Així no és manera de viure, de debó que ja li hauria dit a “aquella” que marxi, però em retinc de dir-li-ho per por que els meus fills em posin en una residència.
Per on anava… Ah, sí, doncs resulta que si vull menjar alguna cosa diferent haig d'esperar que “aquella” se'n vagi a dormir. Llavors em dirigeixo silenciosament cap a la nevera i agafo el que em bé de gust: un suc de fruita ben fresquet, un flam, o un dels pastissets que de tant en tant em duen els meus néts i que aquest coi de dona em raciona perquè diu que no tinc bé la panxa. El que passa és que no diu que els vol per a ella.
Una altra cosa més és que no té cap dret a manar-me de la manera que ho fa ni a rondinar-me contínuament. Prou que li dic que tot el que hi ha en aquesta casa és meu perquè ho he pagat jo i que això em dóna dret a exigir que les coses es facin com jo vull. Tot i així és molt clar que les meves queixes cauen en un forat perquè ella sempre explica als meus fills unes històries que són plenes de mentides, però aquí estic jo per fer-los saber la veritat, a més de dir-los tot allò que, donat el cas, em convingui.
Avui, igual que altres vegades, li he dit a “aquella” que no em venia de gust sortir al carrer, però ha vingut la meva filla i, davant la seva mirada inquisidora, he agafat el bastó i, esbufegant una mica, he pujat els quatre esglaons que em separaven de l'ascensor. Un cop al vestíbul m'he assegut a la cadira de rodes i després de voltar per la Gran Via hem acabat anant al Parc de l'Escorxador.
Aquesta ha estat una bona decisió perquè aquest matí la tardor ha lluit esplèndida. Arbres i arbustos mostraven gran varietat de fulles amb tonalitats grogues, marronoses, verdes i vermelles; el sol era radiant i gairebé m'he adormit sota els efectes de la seva agradable escalforeta.
Li he dit a la meva filla que la Miledys no em vol dur mai al carrer, que es queixa cada vegada que li ho demano i que les comptades vegades que ho he aconseguit empeny la cadira sense cap mirament, fent-la ensopegar expressament amb tots els forats i desnivells que troba pel camí.
Ja sé que aquesta és una batalla perduda perquè tots creuen que començo a tenir el cap tronat. De vegades, molt poques, penso que potser tenen raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada