dilluns, 23 de novembre de 2015

Xaloc el sud-est (Carme Marquès)

El desert sempre ha estat una constant en els meus somnis. També en les meus malsons.
Quan era petita, i feia febrades causades per unes amigdalitis, era pertinaç la imatge de veure’m coberta de sorra ardent. Pensava que en un altra vida jo era una nena tuareg.
El pare, demà anirà al mercat a vendre un xai per fer uns calerons i així poder comprar roba per fer-nos els vestits imprescindibles per anar a escola la meva germana petita i jo. Ho té tot llest. Vol sortir a trenc d’alba, abans que faci massa calor. La severa sequera que ens aclapara ens fa témer el pitjor.
A mig matí va baixar la temperatura, cosa que ens va cridar l’atenció després de la calor d’ahir. La mare s’ho va ensumar. Noies preparem-nos que s’acosta una tempesta de pols i sorra, molt perillosa.
Vàrem ajuntar tots els estris, els animals i el que hi havia fora de la carpa. El camell també. Ens seria molt útil en cas de necessitat, ja que són animals molt forts i podria treure’ns d’un destret.
No va trigar gaire, el cel es va enfosquir, la sorra tapava la llum del sol. La remor era tant forta que no sentíem el que ens dèiem. La mare cridava poseu-vos el mocador al cap ben ajustat i tapeu-vos els ulls i la boca. No us mogueu fins que us ho digui. Després d’un temps que ens va semblar etern, el brogit es va allunyar, i poc a poc sortirem de la carpa i fregant-nos els ulls no crèiem el que veiem.
El panorama era del tot nou i molt a prop teníem un fèrtil oasi curull de palmeres i aigua arreu. Ens havia canviat la vida a bé. A la llunyania, veiem al pare que ens saludava alçant els braços al cel, acompanyat del seu fidel camell. Després ens explicaria que gràcies a ell havia salvat la vida, va dir, vaig fer-lo asseure’s i jo d’esquena al vent aixoplugat al seu costat fins que passés el vent del sud-est portador del temut “Xaloc”.

Aquests vents alts aixequen partícules de pols i sorra fent-les volar per l’aire, provocant un núvol turbulent i sufocant que pot reduir la visibilitat quasi a zero en pocs segons, transportant-les a milers de quilòmetres passant per sobre de l’Atlàntic i tal com mostra la fotografia adjunta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada