dilluns, 23 de novembre de 2015

El vent (Pilar Zabala)

Gairebé cada dia i cap a primera hora de la tarda arriba a la vall el vent del Nord. De primer, s'anuncia amb una remor que sembla llunyana, però ben aviat t'adones que ja és molt a prop, només que s'acosta a poc a poc, sense fer gaire fressa, com si s'avergonyís d'haver de destorbar el nostre merescut repòs.
Però un cop s'ha instal·lat damunt del poble, oblida la seva prudència i deixa enrere totes les seves vacil·lacions anteriors. No dubta gens a mostrar-nos amb gran arrogància el que pot arribar a fer amb el poder de la seva força. Aviat inicia una cursa embogida corrent amunt i avall una vegada i moltes altres més i no sembla disposat a posar cap mena de control o aturador. Colpeja els turons i les valls, empeny amb fúria els arbres ferms fent gronxar i cruixir les seves branques i obliga els més joves a inclinar-se davant d'ell.
Arreu per on passa embolcalla munts de terra, pols i branquillons obligant-los a ballar dins una esbojarrada rotllana. També les fulles seques el segueixen a contracor, perquè saben que són massa febles per oferir-li resistència.
M'afanyo a tancar les portes i ajustar bé les finestres, no vull que entri ni una mica de la polseguera que aquest vent arrossega, i a més, em cal protegir les velles cortines de randes, no sigui que me les esquinci d'una revolada maldestra.
El vent del Nord és molt tafaner i s'enfurisma perquè no el deixo córrer per dins les estances. És per això que bufa fort a les gruixudes parets, mostrant la seva rancúnia amb tot un seguit de xiulets allargassats i punyents mentre burxa tossut i insistent entre les pedres clivellades, tot buscant algun petit forat per on poder-se esmunyir, ni que sigui tan sols una mica.
Al seu pas repiquen tremoloses les lloses de pissarra de dalt la teulada, mentre el barret de llauna que corona una de les dues xemeneies de la nostra casa gira impotent i grinyola, apesarat.
El ocells se'n van, el gossos callen, els gats s'amaguen i el bestiar, que fins fa un moment pasturava tranquil, resta ara immòbil esperant que retorni de nou la calma.
No cal, però, esverar-se, ni passar por, ni mostrar cap recança, perquè aquest vent esverat aviat marxarà, ho sé molt bé, perquè és així com es comporta quasi cada dia, i sempre a primera hora de la tarda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada