 |
| Dibuix: Montserrat Fortuny |
ja hi vaig néixer,
ja he perdut la noció
del temps... Quina foscor!
Tot aquí és erm,
només puc mirar cap ací,
tot és paret.
Rere meu hi ha un foc,
alimentat constantment,
mai no s'apaga.
No fa fred en aquest lloc,
ni calor tampoc.
Això del món també ens separa.
Les flames reflectides
a la paret de davant meu,
em mostren, divertides,
un seguit de plats, gerres, forquilles,
objectes plans.
Això és morir en vida...!
Qui se'n conforma,
sent jove i fort?
Qui no tindrà envestida
per acabar amb aquests
enormes dibuixos fets pel foc...?
Un bon ancià
m'ha agafat de la mà
i ara, en silenci, em guia
cap a la paret, sense replà,
després d'haver trencat
amb ses mans fortes
les anelles dels meus peus i mans.
Ningú no ens mira,
ningú no ens veu
i per l'esquerda estreta
passo el meu cos secardinenc.
De sobte ja sóc lliure.
Tremolant, els meus peus
es fixen a la terra ferma,
fent passes tremoloses,
endins d'una lluminosa nit.
Són més clares les estrelles
que les fosques estelles
d'aquell foc artificial
i allà, al fons, una claror es prepara,
tenyint el cel vermell,
que era tan blau.
Els meus ulls, fets en aquell antre,
no resisteixen la claror
i els tanco.
Però, primer l'un, després l'altre,
per fi poden contemplar
la formosa albada.
Això és vida...! Allà era mort!
Quina ignorància de les coses
ens fan veure els déus en el forat!
Ací, fora de l'antre,
respiro, per fi, la llibertat.
Passejaré per la gespa florida,
menjaré de les fruites prohibides,
cantaré amb els ocells cada sortida
de l'astre rei, Apol∙lo gloriós!
I gràcies al bon mestre,
de cabells blancs i cos pres i condemnat
pels enemics del poble,
pels contraris a la nostra llibertat,
al nostre lliure albir,
podré gaudir d'aquest edèn
tan desitjat.
Nosaltres també sortirem de la caverna,
també cridarem amb veu ben ferma,
després de trescents anys de l'esclavatge,
tornant d'aquella cova negra,
acabant el gran viatge
cercant la claredat.
Cridarem amb veu ben plena:
LLIBERTAT!
LLIBERTAT!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada