dilluns, 9 de novembre de 2015

Una contestació (Carme Marquès)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui he agafat el bastó, davant la mirada inquisidora de la filla, i he esbufegat una mica en pujar l’escala..., no li he mirat la cara, em posa de mal humor, ja que ella voldria veure’m assegut tot el dia.
Jo sé el que em passa, i si l’hi ho expliqués diria que són coses de la meva imaginació senil. Sense anar més lluny, ahir al matí en llevar-me, el primer que vaig fer va ser obrir l’armari i treure la pilota de futbol que guardava com a record d’haver jugat a l’equip del institut quan estudiava l’últim curs de batxillerat. Me’n recordo com si fos ahir de les noietes que aleshores m’agradaven i noto unes sensacions molt agradables de recordar.
El bastó, resta oblidat en un racó de l’armari que hi ha al rebedor de casa. La filla al·lucina, ja no em crida quan veu les coses que faig, que no s’hi diuen en un home de setanta anys. Em mira amb ulls esbatanats i calla, la pobra ho està passant prou malament; a mi em sap molt greu, més no puc fer rés per aturar l’energia que em posseeix.
M’han marxat les taques marrons de les mans, el cabell se’m fa més espès, ja puc pentinar-me amb clenxa a l’esquerra com feia quan era més jove. Aquests canvis fan embogir la filla. Cada dia la veig més absent i desmillorada. Em fa molta pena.
Això que m’està passant no té cap explicació científica, s’escapa a tota lògica. No estem preparats per assumir-ho humanament. Fora bo que jo desaparegués de casa, per la filla seria com un descans. Li lliuraré unes línies, li diré que estaré bé, que duc diners suficients fins que trobi una feina que em permeti sobreviure.
Si la meva planeta és tornar-me jove, el viuré amb tot l’entusiasme del món, i si el pervenir és tornar a la infantesa, desitjo retrobar-me amb ma mare per dir-li quant l’he enyorat tota la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada