Trobada de vents (Antònia García)

Al matí, els dos vents es van trobar. Feia bo, el sol escalfava i els vents eren suaus i estaven emmandrits. Es van saludar, com a vents ben educats que eren.

—Bon dia, amic! Feia hores que no ens vèiem!

—Bon dia, ventet! De què vas vestit, ara?

—Vinc vestit d'aura. No t'has fixat que gairebé no es mouen les fulles?

—Doncs jo, ja ho veus, vinc vestit de vent serè, una mica sec, però no bufo gaire, només faig de ventijol.

Els vents estaven de bon humor i es volien distreure. Van començar per fer una juguesca: cadascun d'ells es canviaria la roba i tots dos haurien d'endevinar de què s'havien vestit. Qui ho endevinés més vegades, guanyaria.

L'aura es va treure l'embolcall de quietud i es va vestir de ratxa fresqueta. El vent serè es va vestir de vent gregal. Després, la ratxa es canvià a oreig i el gregal es va posar la capa de xaloc. I així anaven canviant i apuntaven en una pedra els encerts que feien. Però el vent que havia arribat vestit d'aura, de cop es va enfurismar. Va acusar l'altre d'haver fet trampa. L'altre va dir que i ara!, que ell no en feia mai, de trampes. I ja hi vam ser: van passar de les paraules als fets, es van donar empentes i alguna cleca. L'oreig va fer una rebufada traïdora i el gregal es va tornar un taro que afaitava. La baralla va anar pujant de to. La rebufada va passar a torb, amb remolins que no deixaven veure res. El taro es convertí en una tramuntana huracanada que tombava els arbres i s'emportava les teulades de les cases. El torb va contestar en forma de mànega que girava vertiginosa damunt del mar, enlairant peixos i tot! I l'huracà va formar un cap de fibló que va arrencar el bosquet, el blat dels camps i la carretera que passava pel mig, enfilant uns quants cotxes que hi circulaven!

Al punt més fort de la brega, va venir un cumulonimbus vellet i assenyat que va dir prou! i va separar els dos adversaris, que es miraven amb els ulls encesos d'ira, tot fent-se gestos amenaçadors. El renegrit núvol pacificador els va cantar la canya, com es diu vulgarment. Que no els feia vergonya de barallar-se com gat i gos, tan ganàpies com eren? Au, au, deixeu-ho córrer, doneu-vos les mans i no hi torneu més!

La mànega i el cap de fibló, avergonyits, van desfer a poc a poc les temibles espirals d'aire salvatge i es van posar el vestit de marinada suau l'un i de zèfir l'altre. Van prometre al cumulonimbus que no es tornarien a barallar.

Amb tot això ja s'havia fet tard. Així que els dos vents, ja més calmats, van arreplegar els vestits que havien quedat per terra, un bon xic arrugats i bruts, i se'n van tornar cap a casa per descansar de la jornada tan moguda que havien tingut.