Mai no anem sols els de la meva
espècie. Els meus companys grànuls i jo som tant poderosos quan estem units que
podem formar muntanyes. Som cobejats pels humans perquè amb nosaltres
construeixen tot el que necessiten per viure: cases, carreteres, dics i
territoris guanyats al mar. Ens transporten de punta a punta del món per
esdevenir estructures inimaginables.
Però jo pertanyo a un grup
privilegiat. M’acompanyo d’uns quants amics, no gaires si ho comparo amb altres
activitats en les que participem. Els meus company grànuls i jo ens encarreguem
d’una tasca de precisió, la qual som capaços de desenvolupar sempre de la
mateixa manera. Bé, el mèrit no és ben bé nostre. El mèrit és de la persona que
va dissenyar aquest aparell i va ser capaç de trobar la combinació perfecte
entre la forma del recipient, la mida del petit orifici i la quantitat exacta
de companys grànuls de manera que poguéssim executar la nostra feina amb
justesa il·limitada.
No és gaire sovint que ens posem
en funcionament. La tecnologia ens ha deixat relegats a usos poc habituals.
Però quan algú ens utilitza, puc sentir com la meva adrenalina i la dels meus
companys puja de forma inaudita. Alguns dels meus companys no són de competir,
però no és aquest el meu cas ni el de molts altres que m’acompanyen. Quan
s’esdevé aquell sublim moment en que un humà dóna la volta al recipient que ens
conté, comença una carrera frenètica per ser el vencedor. En el nostre petit
univers, però, el vencedor no és qui arriba el primer, sinó qui arriba l’últim,
és a dir, aquell qui és capaç de mantenir-se més temps en la partició superior
del recipient i ser el darrer en traspassar l’orifici.
Mal m’està dir-ho, però creieu-me
si us dic que sóc un expert en el tema. Sóc el Messi dels grànuls de sorra. Sóc
capaç de moure’m amb rapidesa, esquivar els rivals i frenar la caiguda com
ningú. No hi ha grànul que se’m resisteixi. A poc a poc, i ben satisfet per la
gesta, veig com un a un els meus companys van passant pel minúscul forat abans
que jo. Llavors, el plaer m’envaeix quan, en darrera posició, travesso
finalment la petita obertura i em deixo portar per la gravetat, aterrant, tot
seguit damunt el flonjo matalàs que formen els meus companys.
 |
Tot sovint, paral·lelament a
aquest moment sublim, sento que els humans criden: “TEMPS!” i encara ara,
després de dècades que m’hi dedico, segueixo preguntant-me què deu voler dir
aquesta paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada