dilluns, 14 de desembre de 2015

Patufet! (Carme Marquès)

Hi havia una vegada, un poblet petitó perdut en una vall beneïda on sempre hi lluïa un sol esplendorós. La gent era alegre i anava cantant tot el dia, és clar, estaven contents perquè hi naixien molt de nens.
Fins que un dia un esdeveniment sorprenent ho canvià tot. La Marieta de cal Cinto va infantar un nen que era com un cigronet de tant petit. De tan petit com era, no va caldre avisar la llevadora. Va néixer quan la Marieta va fer un esternut. Quin desgavell!
Passaren els anys i al nen li’n deien Patufet, ja havia fet els nou anys. Un dia que estava prenent el sol damunt un test de geranis, una mosca virona s’acostà per descansar a prop d’ell i li preguntà:
—I tu, què hi fas aquí? No tens por que algú t’agafi i se t’endugui? —I en acabar de dir- ho l’enganxà per la roba i se l’endugué volant.
―Òndia! Què “diver”! A on em portes? I, qui ets tu? Jo penso que ets el meu àngel i junts ens ho passarem molt bé.
I així, volant, volant, van arribar a un país màgic on tots els habitants eren menuts com ell. Allà seria feliç i podria jugar amb nens i nenes de la seva mateixa mida.
De tant en tant en Patufet es recordava de la seva mare, i pensava com podria fer-li arribar notícies i dir-li que no s’amoïnés que ell estava bé, que es passava el dia jugant sense patir de que ningú el trepitgés al caminar pels carrers.
En Patufet vivia en una casa enmig d’un bosc ple de flors: roses, margarides, liles i moltes més, i tenia per veïna a la mosca virona que era la seva millor amiga. De vegades, la seva amiga el duia de viatge. Aleshores hi seia damunt agafant-s’hi ben fort volaven  per sobre de camps i rius i muntanyes lluny, ben lluny fins allà on el sol s’hi pon. Quan la virona descansava ho feia sobre un tou de tendra
i sucosa molsa, hi allà s’hi estaven gaudint de tant meravellosa estona.
Però un dia el Patufet regalimant-li una llàgrima galta avall es va recordar dels seus pares. Volia veure’ls si més no per dir-los que no estiguessin tristos, que sí que els enyorava i que ell allà era molt feliç. Així que li va dir a la mosca virona:
―Virona, amiga meva, porta’m a veure els pares per fer-los saber que penso en ells i que vull quedar-me on sóc més feliç, vivint amb els meus versemblants.
Després d’un llarg viatge van arribar al petit poblet perdut en una vall beneïda a on sempre i llueix el sol. Van aterrar en un test de geranis, a la vora de la finestra del menjador, i va cridar:
—Mare! Pare! Sóc en Patufet i us he vingut a veure per fer-vos una abraçada!
Així és com en Patufet es va lliurar de fer el viatge pels budells del bou que un dia menjant una col se’l va cruspir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada