Anava jo caminant per un carrer solitari de la
meva ciutat quan de sobte em vaig adonar que no reconeixia el lloc on estava,
m’era totalment desconegut. Els edificis, alts no tenien finestres ni balcons.
Les parets llises pintades de vius colors feien un efecte estrany. Les unes
eren de color vermell, d’altres verdes, també n’hi havia de grogues, liles,
blaves. En fi tota la gama de l’arc de sant Martí. Aleshores de cadascuna
d’elles sortiren uns petits éssers del mateix color de les cases, homenets i
donetes que passaren al meu costat sense veurem. Pel que semblava, jo era
invisible als seus ulls.
Vaig tenir una sensació
estranya. De primer em sentia orfe, enyorava als pares, sobre tot la mare. Ai, si
la mare estigués al meu costat de segur trobaria una explicació al fet, i
calmaria la meva ansietat.
Decidit a no deixar-me
endur per la por, enfilo carrer amunt seguint aquella corrua de criatures
estranyes. El carrer s’acabava davant d’un portaló enorme de gruixuda fusta
rematada de claus de ferro. S’obria a un túnel fosc passat el qual s’arribava a
una plaça circular plena a basar dels petits i acolorits ésser.
Un personatge
estrambòtic vestint una túnica llarga fins els peus de color groc lluent parlava
des d’una plataforma elevada cridant enfurismat contra els humans de l’altre
cantó de la vall. Tot feia pensar en un atac per sorpresa contra els seus
habitants. Calia fer quelcom per avortar les males intencions que duien.
De sobte començà a
ploure a bots i barrals, i aquells homenets començaren a córrer a la
desbandada, L’aigua els descoloria i quedaven estesos al terra sense poder
bellugar-se, com si s’haguessin mort. Tota aquella bretolada aniquilada sense
tenir que fer rés. En el fons em sabia greu, ja que tenien l’aspecte simpàtic,
penso que ben aconsellats la convivència fora possible.
Vet ací el que va passar
mentre jo caminava per un carrer solitari de la meva ciutat quan de sobte em
vaig adonar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada