Androides (Anna Collado)

L’androide SXM98d serví de forma lleial els seus propietaris durant més de 40 anys. Fou un dels regals de noces del matrimoni Johanson i arribà a la seva llar pels volts de l’estiu del 2052. Treballà sense descans per complir amb el propòsit pel qual havia estat dissenyat: millorar la qualitat de vida dels nostres clients.

Veié néixer els fills del matrimoni i jugà amb ells fins que van ser massa grans per seguir jugant. Observà la buidor de la casa quan aquests van marxar i al cap d’uns anys tornà a jugar, aquest cop amb els néts del matrimoni. Poc temps després presencià la mort de la senyora Johanson i el crit de tristor del senyor Johanson li remogué tots els circuits.

No acabava d’entendre per què tothom plorava i ell, en canvi, era incapaç de vessar un llàgrima. Quan al cap d’uns dies les coses van tornar a estar en calma, l’androide SXM98d va parlar amb el senyor Johanson d’una forma que mai no havia fet abans, ja que mai no havia anat més enllà de clarificar ordres o avançar-se a desitjos o tasques. Aquell dia, li demanà al propietari què era el que els havia fet plorar a tots.

—La pèrdua de la Megan, Robert, què sinó? —respongué perplex el senyor Johanson.

Robert és com anomenaven familiarment els Johanson a l’androide SXM98d.

—I això fa plorar? —insistí l’androide.

—És clar que fa plorar, bé, si més no, a nosaltres els humans —explicà el senyor Johanson fent-li un copet amistós a l’espatlla.

Aquest, reflexionà uns instants i preguntà encara:

—I per què els androides no plorem?

El senyor Johanson es posà la mà a la barbeta i mogué el cap amb lleugers gests d’assentiment durant una bona estona. Finalment, digué:

—Ha de ser el cor, Robert. El vostre disseny és gairebé perfecte, inspirat en el cos humà, però us manca l’òrgan més important: el cor. Les funcions mecàniques d’aquest van ser suplertes per circuits i bateries, però les funcions sentimentals segurament són impossibles de suplir de forma mecànica, i per això els dissenyadors devien obviar aquesta part entenent que era prescindible.

—Però, per què? Jo no crec pas que sigui prescindible. Jo vull tenir sentiments. Què haig de fer per tenir cor? On el puc comprar?

—No crec que el puguis pagar, Robert.

—Quant val un cor?

—Un cor no té preu, estimat amic. —I tornant a fer un copet amistós a l’espatlla de l’androide, el senyor Johanson el deixà pensatiu i anà a estirar-se al llit on, immediatament sentí el buit irreparable de la seva esposa i, de nou, plorà amargament.

Uns dies més tard, el senyor Johanson es llevà la vida deixant instruccions al seu androide perquè ell mateix li extirpés el cor abans no deixés de bategar i se l’instal·lés al seu mecanisme. L’androide SXM98d executà les ordres a la perfecció, com sempre havia fet, i quan acabà la feina tornà a mirar el senyor Johanson aquest cop amb un tel diferent als ulls, un tel que li permetia veure el cos sense vida del seu propietari i amic. De sobte els ulls li cogueren i l’inundà una sensació que mai no havia experimentat. Ara sabia que els cors sí que tenen preu. Els cors valen una vida.