A Josep Maria González, el meu cosí
ebenista.
En Martí es
guanyava la vida fent d'ebenista. Tenia les mans hàbils i un sentit artístic
que li permetia crear uns mobles d'allò més bonics, que eren l'admiració de
tots els que els veien. Vivia feliç amb la dona i el fill, treballant al
taller, enmig de ribots, serres, enformadors i serjants. La fusta no tenia
secrets per a ell i era dòcil a les seves mans.
Li hauria agradat que el fill hagués
après el mateix ofici, però no va ser així i a en Martí li sabia una mica de
greu. El noi s'havia fet gran i havia format família. I com que vivien a prop,
es veien sovint.
Un dia, en
Martí va tenir una idea: faria una capsa de fusta ben bonica i la regalaria al
noi. D'aquesta manera, fill i néts tindrien un record d'ell i del seu ofici,
quan els anys el privessin de treballar.
Va agafar
les eines, el ribot i l'enformador, i va començar la feina: una capsa
triangular, per dins de fusta de pi i amb xapa encolada per fora. En un paper
dissenyà les formes decoratives que després havien de passar a la xapa. Va fer
servir dues fustes de color ben diferent, noguera i sicòmor, i amb la serra de
vogir anà perfilant el dibuix amb precisió: tot havia d'encaixar molt bé. El
paper de vidre i el vernís foren els últims tocs d'aquella obra d'art.
Quan la
tingué enllestida va esperar que arribés Nadal, el dia que la família es
reunia, i després de l'àpat tradicional, els torrons i el xampany, va treure la
capsa, embolicada amb paper blanc, amb una nota que deia: Rebeu aquesta
capsa com a record del vostre pare i avi Martí. Per molts anys, bones festes!
i la va oferir al seu fill, que la va desembolicar, sorprès i encuriosit. Un
“Ooooh...!” general sortí de totes les goles. El noi va contemplar aquell
treball que el seu pare havia fet amb tota la il·lusió del món. Li mirà les
mans, aspres de tocar les fustes i les eines, i no obstant això, amb la virtut
de transmetre tendresa cap als seus.
–Gràcies,
pare! És molt bonica! No saps pas com m'agrada!– I el va abraçar amb força.
Els dos
menuts, mentre xerrotejaven, resseguien amb la punta dels dits aquells dibuixos
i passaven les mans per la fusta, per notar-ne la suavitat. L'avi se'ls mirà,
complagut.
Quan els
joves i la mainada ja van ser fora, en Martí passà el braç per l'espatlla de la
seva dona. Es van mirar als ulls.
–Que
contents que han estat, oi? –digué ell.
–Molt...!
Molt contents...! –corroborà ella, prement-li la mà.
Per Sant
Esteve, van ser ells qui anaren a casa dels fills. L'alegria i la gatzara dels
petits omplien la casa i en Martí i la seva dona van fer els honors a la
cuinera, la seva jove, que va fer un dinar que hi cantaven els àngels. Després
de les postres, el fill va fer portar la capsa de fusta a taula, davant dels pares.
–Obriu-la
–els va dir–, veureu la joia que guardo en aquest estoig que ens vau regalar...
En Martí va
obrir la capsa. A dins hi havia una cartolina amb un dibuix fet amb llavoretes
de mides diferents, enganxades i pintades de colors. Un mandala. Al centre del
dibuix hi havia un cor de color daurat envoltat de tres cercles de sanefes. El
mandala desprenia un perfum subtil, barreja de flors exòtiques i d'espècies
orientals. Junt amb la cartolina hi havia un paper de color verd amb unes
lletres de traç infantil: Per a vosaltres, avis. Bon Nadal!
–L'hem fet entre tots quatre –va dir el fill–. Aquest
cor és només un dibuix però val per tota la nostra estimació.
En Martí i
la seva dona, emocionats, van obrir els braços per estrènyer els fills i els néts.
Després els nens els van explicar com havien fet aquella filigrana. El vell
ebenista mirà les mans bellugadisses i traçudes dels nens. “Qui sap”, va
pensar. “El fill no, però potser els néts voldran aprendre el meu
ofici.”
El preciós
estoig de fusta va quedar en un lloc destacat de la casa del fill, per poder-lo
contemplar sempre. Hi guardaven petits tresors. Però el que més valia no es
veia: estava en cada línia dels dibuixos de la capsa i en cada partícula de la
seva fusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada