En una clariana del bosc (Montserrat Fortuny)

Arantxa Faubla Becilla, Escola Tres Fonts

Aquest conte ha rebut el segon premi del projecte intergeneracional “Les àvies i els avis escriuen contes i els infants els dibuixen”, organitzat per l'Associació Nou Horitzó. 

A la clariana li ha succeït una adversitat. Hi ha caigut un ocellet del niu de l’alzina més propera. Massa agosarat, tot aletejant, s’ha acostat arran del niu i ha caigut damunt l’herba blana del bell mig, allà on han florit les violetes primerenques.

Els seus pobres pares, l’ocell i l’ocella, no paren de volar del niu al terra, del sòl a l’arbre empenyent la cria cap amunt, però el pobric no té forces per arrencar el vol i roman amb les ales obertes, aletejant i piulant.

El bosc que envolta la clariana, per la banda del nord es va estenent per turons i pujols, pujant i baixant fins arribar a la serralada i, pel sud, molt més despoblat, arriba en un prat on pasturen les vaques, les cabres i les ovelles de Can Pinxo, envoltat per les seves terres de conreu, extenses i gemades.

La masia és molt antiga, però ben restaurada. Les seves galeries fan goig vistes de lluny, igual que els porxos. A dins no hi manca el més modern bany, les instal·lacions més actuals, com calefacció i aire condicionat, però conservant la llar de foc en l’ampli menjador i en la grandiosa cuina, on encara hi fan torrades els més menuts de la casa, els vespres d’hivern.

Té, adossada a la part de l’est, una torre de guaita quadrada, o sia de la primera època, per a defensar-se dels pirates sarraïns, perquè després, es construïen rodones, més defensives.

A continuació hi passa una riera, sempre pletòrica d’aigua fresca i clara i el seu curs es travessa per una passera, tota de fusta, tan ben conservada com la masia. Després arrenca la carretera que porta a la ciutat, la gran urb, que s’aboca a la nostra mar menuda.

Aquest cap de setmana, els més xiquets de la casa estan molt contents, perquè han vingut a passar les festes els cosinets de la ciutat, dos murris: el Biel, de deu anys i de vuit el Ricard i una nena de cinc, la Laia i ara ja són sis els vailets jugant i esplaiant-se per tots els racons de la masia. Els de casa són: un noiet de nou anys, en Salvi, una nena de set, la Mariona i de cinc, l’Alba.

Els de fora han portat uns binocles de muntanya, molt potents i, enfilats a la part alta de la torre de guaita, se’ls van passant un a l’altre, mirant encuriosits per tots els punts de la Rosa dels Vents.

De sobte, el més grandet, en Biel, que mirava cap al nord, veu el drama que s’està desenvolupant a la clariana del bosc més propera i crida : « Mireu, mireu, hi ha dos ocells que només fan que volar d’un arbre al terra, del terra a l’arbre i hi ha una coseta bellugadissa al mig de l’herba…! » Es passen els binocles de l’un a l’altre i arriben a la conclusió que allò que belluga al terra és un ocellet molt petit que no pot volar.

Es posen a cridar : « L’hem de salvar, l’hem de salvar…! » I baixen les escales de la torre corrent i saltant. Travessen tot el barri, els planters de tomaqueres, de maduixots, el prat d’herba d’un verd tendre. Entren al bosc, saltant damunt de matolls i arrels dels arbres i arriben, esbufegant, darrera els arbres que envolten la clariana. Després, veient que res no ha canviat, fent el menys soroll possible, s’acosten poc a poc a la seva vora i contemplen el trist espectacle, tots fets ulls, sense respirar.

Parlen entre ells xiuxiuejant i acorden que la més petita, la Laia, s’hi apropi i prengui a les manetes l’ocellet, mentrestant en Salvi i en Biel s’enfilen a l’arbre on hi ha el niu, una alzina enorme, segurament centenària.

Així ho fan, la nena agafa l’ocellet amb molta cura, li allisa bé les aletes i la bestiola sembla que, amb l’escalfor de les mans infantils, recuperi la tranquil·litat i roman ben quieta.

Els dos noiets, enfilats a l’arbre, en Biel a la primera branca i en Salvi a la que sosté el niu, l’agafen també amb molta cura, primer un, després l’altre, el de més amunt, que el diposita dins del niu, al costat dels altres niers, que piulen sense parar.

Baixen i s’estan ben quiets i callats, al costat dels altres nens, mirant com els ocells adults tornen al niu i comencen a refilar, plens de joia, acaronant els seus petits. I, com donat gràcies als seus salvadors, volen uns moments damunt els seus caps.

Els sis cosinets, ben contents, s’entornen, sense córrer, ara, cap a la masia, travessant altra vegada el bosc, el prat, els conreus i arribant al barri, d’on contemplen el gran safareig ben ple sempre d’aigua fresca i neta.

Tornen a pujar a la torre perquè, diuen, volen contemplar el mar blau i, amb els grans binocles, veure si hi ha algun vaixell que li calgui la seva ajuda…!

            I aquest conte s’ha acabat, a veure si us ha agradat.

Els tres porquets i el llop, versió del germà petit (Francesc Blasco)

Mireu, nens, vaig a explicar-vos un conte que està basat en fets verídics. De fet, jo, el vostre avi, en sóc el protagonista.

                Quan jo era molt jove, vivia feliçment al bosc amb els meus germans fins que ens van avisar que un llop ferotge pul·lulava per la zona. Ja sabeu que als llops, una de les coses que més els agrada és la carn de porquet. El meu germà gran ens va dir, als dos germans, que ens  havíem de construir una casa per refugiar-nos en cas de necessitat.

                Jo vaig pensar que el més ràpid i senzill seria fer-la de palla, així podria anar a jugar de seguida. Vaig veure que el meu germà mitjà tallava trossos de fusta i que el gran preparava pedres i totxanes...

                En una tarda la vaig tenir acabada i vaig poder sortir a jugar el primer. El meu germà mitjà es va afanyar a acabar de posar les fustes per poder venir a jugar amb mi. Però el meu germà gran va seguir treballant uns quants dies fins que va tenir la seva casa de pedra enllestida.

—Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases —va renyar-nos mentre nosaltres ens ho passàvem la mar de bé. No li vàrem fer ni cas...

                Un dia que passejava tranquil·lament pel bosc vaig sentir una olor molt forta i en aixecar el cap vaig veure el llop que venia cap a mi a tota velocitat. Vaig córrer tot el que em van donar les cames fins arribar a la meva casa i tancar la porta. Llavors el llop va bufar i bufar fins que la va tirar. Jo vaig sortir, cames ajudeu-me, pel darrera fins arribar a casa del meu germà mitjà que va tancar la porta darrera meu.

                Al cap d’uns moments va arribar el llop, va tornar a bufar i bufar fins que la casa també va caure i el meu germà i jo, tremolant de por, vàrem sortir corrent i cridant, cap a casa del nostre germà, que en veure’ns venir ens va deixar entrar.

                Un cop tancats, vam sentir el llop que intentava entrar i fer caure la casa, però no se’n sortia. Llavors va agafar una escala molt llarga i es va enfilar a la teulada. El meu germà gran ens va dir que ens afanyéssim a posar tota la llenya que poguéssim a la llar de foc, mentre ell posava una gran olla plena d’aigua. Acte seguit va encendre el foc i en pocs minuts l’aigua ja bullia.

                El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia, però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar. Va fugir d'allà amb uns terribles udols que se sentiren per tot el bosc, i es diu que mai més no va voler menjar porquet.

Les set cabretes i el llop (Antònia García)

Heu de saber que no tinc gens de sort, jo. N'he sortit ben escaldat, de voler menjar-me els porquets. I amb la Caputxeta Vermella... Ja sabeu el conte. Però deixeu-me que us en conti un altre, perquè ara vull provar sort amb aquest bestiar cabrum, aprofitant que no hi ha el boc, que té molt mala jeia. He espiat la cabra. Cada dia va al bosc a buscar menjar i deixa les cabretes soles. M'he d'aprendre de memòria aquesta cançó que canta quan és a prop de la cabana. Així que la senten, li obren la porta. Deixa'm assajar... “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...”

Ara és el moment! Ja se n'ha anat, la cabrota aquesta! Vejam... Ehem, ehem...! A partir d'aquest llentiscle, ja puc començar: “Obriu, obriu, cabretes, que vinc de pasturar...! Obriu, que sóc la mare! Què dius que què? Que tinc la veu massa ronca i la mare la té fina?” Vaja, home, el cabronet aquest! Sí que té l'orella esmolada! Bé, aniré a robar ous al galliner dels pagesos. Diuen que els ous, si te'ls menges crus, fan la veu suau. Ecs! Amb el fàstic que em fan les clares!

Vejam, provem-ho ara... “Obriu, obriu, cabretes.... Sí, sóc la mare! Que fiqui la pota per sota la porta? Per què? Què vols dir, que la tinc negra i peluda i la de la mare és blanca i fina? Molt llesta, tu, cabrella! Molt llesta!” Com hi ha món... Ara m'hauré de depilar la pota i tenyir-me-la de blanc o enfarinar-me-la! Cony de cabrits... El que s'ha de fer, per poder clavar queixalada!

Vinga, tornem-hi, que no ha estat res! Aquest cop no pot fallar! “Obriu, obriu, cabretes... Mireu, mireu la poteta blanqueta... I és clar, que sóc la mare!” He, he, ja obren... Així m'agrada... Gggrrrr...! “No sóc la mare, que sóc el llop!” Ha, ha, ha! Nyam..., una! Nyam..., dues! I aquestes primales... Nyam! Nyam! Tres, quatre...! “Sí, bèèè... bèèè... Ja podeu belar, ja... Xisclaires, que sou unes xisclaires!” I ja en porto sis...! En falta una. Abans he vist que hi havia una cabridella. On s'ha ficat? “Surt, petita, surt! On t'has amagat?” Bé, és igual. Ara ja tinc la panxa ben plena! Quan torni la cabrota, tindrà una bona sorpresa!

Qui ho deia, que no me les menjaria, eh? Aquest conte acabarà bé, però per a mi! I, doncs, què us pensàveu? Ara me'n vaig al bosc, a fer la païda al meu cau.

Sabíeu que els llops somniem molt? Sobretot després d'un bon tec. Jo he somniat que la mare cabra venia amb unes tisores d'esporgar, m'obria en canal, no sé què més feia i després em cosia la panxa. Quin malson, oi? Sort que m'he despertat. Tinc les digestions pesades, jo. Em sembla que m'hauré de prendre una infusió de camamilla. I quina set... Casum l'os pedrer... Hauré d'anar al rierol, a beure aigua...

Ah, murris...! Us penseu que la cabrota m'ha canviat tota la cabridada per un grapat de rocs i que, amb el pes, cauré al riu i m'ofegaré, oi? Doncs, no senyor! Això seria una gran cabronada! Heu de saber i entendre que aquest conte no acaba així. En aquest conte, l'única cosa que passa és que, després del malson, em desperto amb mal de panxa i tinc un restrenyiment de nassos! Però en sé el remei: farigola! Menjar mooolta farigola, que fins i tot fa pair les pedres! I un cop hagi desembussat, a buscar teca altre cop! Però em sembla que la propera vegada aniré a un bon restaurant i demanaré cabrit al forn amb guarniment, que serà més digerible.

I conte que el llop us ha contat,

conte que molt bé s'ha acabat.

Ja em direu si us ha agradat!

Blancaneu (Coral Romà)

Imatge extreta de: http://sotalesestrelles.blogspot.com.es

La vella Blancaneu passeja pel jardí del palau on havia viscut fa anys, ara convertit en Museu de Ciències Naturals i Jardí Botànic. Du un vestit elegant de color magrana que contrasta amb la blancor de la pell, on les venes dibuixen caminets blaus. Amb una mà llarga i fina joguineja amb les perles del collaret, amb l’altra es recolza en un bastó, per si el genoll operat li fallés. L’esquena encara esvelta, la mirada vivaç i el monyo alt de cabells grisos li donen un aire d’ocell. La vella camina entre els bosquets de salzes i els parterres de tulipes, recordant.

Li ve al cap el darrer cop que va ser en aquell jardí, trenta anys enrere, amb les presses de la fugida cap a l’exili, després que el poble, exasperat i indignat per les repetides injustícies del rei, s’alcés en armes i els desterrés del país. Encara sort que no van acabar tots dos a la picota, com havia temut en els moments de més exaltació dels revoltats.

A diferència del rei, a ella no li va saber gens de greu perdre el tron i abandonar el reialme. Al capdavall, sempre havia pensat que el paper de reina no li esqueia gens. De fet s’hi havia trobat sense saber ben bé com, casada d’un dia per l’altre amb aquell príncep rampellut que, pocs mesos després, seria coronat rei, a la mort del vell monarca.

Ella era molt jove, aleshores. Acabava de passar per una experiència traumàtica i va cedir a la insistència d’aquell xicot enlluernador que li jurava que l’estimava i que amb ell no li faltaria mai res. De fet no tenia gaires opcions més, després del que havia passat, o sigui que va acceptar amb resignació la proposta matrimonial de l’aleshores príncep, però entreveient ja, per la seva actuació passada, que no era home de qui es pogués refiar.

Va rememorar aquell dia llunyà, l’instant en què es va despertar i va escopir el fatídic tros de poma que havia estat a punt de matar-la. I com, confusament, es va adonar que estava ajaguda sota el pes d’un home que, amb els pantalons abaixats i esbufegant, la penetrava.

Les cròniques reials mencionaven un cast petó als llavis, però la realitat, com acostuma a passar, havia estat ben diferent. Tècnicament el podria haver acusat de violació, perquè ella estava inconscient i no li havia donat el seu consentiment. Però havia de reconèixer que les sacsejades de l’impetuós príncep li havien fet saltar de la gola el tros de poma emmetzinada i, per tant —tècnicament també—, li havia salvat la vida.

Pel que li van dir després els set nans, havia estat set mesos en aquell estat comatós, a mig camí entre la mort i la vida, després del dia nefast que aquella vella li va regalar una poma molt dolça, molt brillant i molt vermella, plena d’un verí mortal.

La vella, com sap tothom, era la seva madrastra disfressada, que havia decidit deixar-se de romanços i liquidar-la personalment pel clàssic mètode de l’enverinament mitjançant arsènic. Tanmateix li havia sortit el tret per la culata, perquè la Blancaneu no es va morir i, per contra, ella hi va deixar la pell, ja que tan bon punt els nans es van assabentar del que havia fet, la van atrapar, la van estomacar i la van tirar daltabaix d’un cingle. Ja se sap, els nans de les mines són gent que no està per brocs. La Blancaneu els havia arribat a apreciar, en el temps que havia passat refugiada a la seva cabana després del primer intent d’assassinat, però reconeixia que eren una colla de bestiotes, i que si bé la van acollir de bon grat, també la van fer pencar de valent.

És clar que qualsevol cosa era millor que campar sola pel mig d’aquell bosc tenebrós, ple de salvatgines i perills de tota mena, hostil i gèlid, com havia hagut de fer durant tres dies i tres nits, després d’escapolir-se d’una mort segura gràcies a la compassió del guardabosc de la reina, que s’havia negat a cometre l’assassinat a sang freda que li havien ordenat.

Li ho havia manat la reina, la seva odiosa madrastra, que la volia veure morta. No pas per aquella història del mirall màgic i l’obsessió malaltissa de ser la més bella, allò no s’ho va creure mai, ella. (De fet la Blancaneu se sorprenia que encara hi hagués gent tan ingènua que s’empassés aquelles falòrnies inventades pels cronistes.) El que no li havia agradat, a l’iracunda reina, era que la noia, en fer-se gran, fiqués el nas en els afers de palau i s’adonés del cau de corrupció i crims en què s’havia convertit el reialme des que ella n’havia agafat les regnes. Tenia massa negocis bruts per amagar, i a més no devia voler que la fillastra li pogués escamotejar el tron.

En el fons se n’havia sortit prou bé, de tot plegat, es va dir la vella Blancaneu. Un cop a l’exili havia aconseguit el divorci, s’havia posat a treballar en una gran empresa i havia anat ascendint fins a tenir-hi un bon càrrec. A la ratlla dels quaranta havia trobat un home bo i discret amb qui compartir els seus anys de maduresa i ara, ja retirada, gaudia d’una bona pensió. Viatjava sovint i, en aquesta ocasió, temptada per la nostàlgia, havia decidit tornar al país i als llocs on havia viscut la seva convulsa joventut.

És per això que avui ha anat a visitar el jardí del vell palau. Tot recorrent-ne calmosament els senderols, observa els canvis amb un posat plàcid i sorneguer. I és que, com passa quan s’és vell i ha transcorregut tant de temps dels fets passats, aquella part de la seva vida li sembla llunyana i una mica irreal, gairebé com si fos un conte de fades.

La Blancaneus explicada pel nan rondinaire (Anna Collado)

 “Aibo, aibo, a casa a descansar”. Estava d’aquesta cançoneta fins els nassos i de treballar tot el dia a la mina ja ni diguem! Els meus sis germans i jo vivíem plàcidament a la casa del bosc. La casa era petita perquè nosaltres també ho som. Sovint m’enfadava amb ells, però en el fons me’ls estimava. Treballàvem de sol a sol a la mina de diamants i al vespre tornàvem a casa per sopar i agafar forces pel dia següent.

Un dia en arribar a casa ens vam endur un ensurt de mort. Ajaguda damunt els nostres llits vam trobar una noia prima i descolorida com no havia vist mai cap.  Quan es va despertar, ella també es va endur un bon ensurt, però a poc a poc ens vam anar calmant tots i la noia ens va explicar una rocambolesca història de reis i princeses, de madrastres i miralls màgics que a mi em va semblar totalment sense sentit.

La molt bleda ens va dir plorant que no tenia on anar i que havia arribat a casa nostra fugint d’un home malvat que li volia arrencar el cor. El pitjor va ser que els meus germans es van creure tota aquella història i li van dir que si volia quedar-se a viure amb nosaltres, podia fer-ho. Apa aquí! Érem pocs i va parir la burra!

Jo ja sabia que allò no podia anar bé, i no m’equivocava. Tot va ser arribar ella i posar-nos-ho tot potes enlaire. Va netejar tota la casa i encara pitjor, va fer que ens banyéssim! Allò ja no semblava casa nostra, ja m’agradava més la mina que estar a casa. A poc a poc, però, la noieta, que es deia Blancaneus, per cert, em va anar arribant al cor... o millor dit a l’estómac, perquè això sí que ho tenia: cuinava molt bé!

Un dia, quan tornàvem de treballar, vam veure una velleta que parlava amb la Blancaneus a la porta de casa. Duia un cistell de pomes vermelles i li’n acabava de donar una. Vam ser a temps de veure com la mossegava i automàticament queia rodona al terra.

Mentre tres dels meus germans l’assistien, els altres quatre vam posar-nos a perseguir la vella bruixa que, afortunadament, acabà fotent-se daltabaix d’un barranc. La Blancaneus, però, no es va despertar i per més que vam provar de guarir-la, no ho vam aconseguir. Finalment, entre llàgrimes i plors, vam convèncer-nos que no hi havia res a fer i la vam posar dins un taüt de vidre.

Encara la ploràvem quan va passar per allà un príncep que en veure-la es va quedar totalment enamorat d’ella, rollo amor a primera vista, i li va fer un petó. Doncs vet aquí que la Blancaneus es va despertar de cop i, sabeu? La desagraïda va marxar a cavall amb el príncep i ens va deixar allà amb un pam de nas!

La Ventafocs Poncellina (Montserrat Fortuny)

Em dic Poncellina i sóc filla d’un Baró arruïnat, que de les seves riqueses només conserva el seu castell. Va morir la meva mare en néixer jo i ell, últimament s’ha tornat a casar amb una vídua que té dues filles, una mica més grans que jo.

En principi era molt afable amb mi, la madrastra. Igualment que les dues noies, però no van despertar mai en mi l’afecte de mare ni de germanes, que m’havia mancat des de sempre. El meu pare viatja molt i no està gens per a coses domèstiques, ho ha deixat tot en mans de la seva nova muller.

Ara, però, tot és pitjor per a mi des de fa unes setmanes. Encara recordo aquella mirada verinosa de la dona quan em va agafar pel braç i gairebé em va arrossegar fins a la cuina, seguida pels llambrecs de les germanastres i em va dir que, d’ara endavant, jo m’estaria als fogons, perquè havia acomiadat la serventa que tant m’apreciava.

I ja em teniu ací, vestida amb una roba color cendra, amb un ventall a les mans davant del foc tot el dia i amenaçada que, si em vull escapolir, recordaré sempre la surra que em pagarà.

Ahir, en caure el sol, se’m van presentar les dues noies, molt ben abillades, que anaven al Palau Reial, on hi hauria un gran ball en honor del Príncep. M’ho van dir amb tanta ràbia, amb tanta burla que, quan van ser fora em vaig fer un tip de plorar.

Vaig quedar-me asseguda al terra, mirant fixament les flames de la llar de foc, fins que vaig restar mig dormida. De sobte les flames van agafar un to blavós, suau i va ressonar una veu dolça que em va dir: “No ploris, Poncellina, no ploris, que sóc aquella velleta que, un dia, quan encara corries pels boscos del castell, vas ajudar a portar el seu pesat farcell i li vas donar el teu esmorzar. I ara et vull recompensar amb els meus poders màgics, perquè t’ho mereixes.”

I va aparèixer als meus ulls una velleta bonica, vestida de negre I amb un mocador al cap, tal com l’havia vist aquella matinada. Es va asseure al meu costat i em va dir: “Que t’agradaria anar aquest vespre al ball del príncep?” Jo li vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí ho voldria jo.” Em va dir: “Doncs, sí, hi aniràs, però m’has de prometre que tornaràs a casa abans de les dotze de la nit.” I vaig afirmar-ho.

Va treure del sarró una vareta i em va tocar la roba bruta dient: “Fora aquest vestit cendrós, fora aquestes espardenyes, fora aquesta pell pàl·lida i emmascarada! Veniu sabons perfumats, pintes d’or, joiells, vestits de seda, sabates de cristall…!”

I, de sobte, em vaig veure vestida de seda blanca, amb un cinturó d’or, amb un elegant pentinat, amb precioses arracades i unes sabatetes de cristall, amb uns talons alts, molt alts!

Em va fer sortir al pati, on hi havia una carrossa preciosa, tirada per tres cavalls blancs, amb un cotxer i un patge que m’hi van fer pujar i, sense remor, com si volés, la carrossa em va portar al pati del Palau Reial. Em van fer passar davant de molts cavallers i dames que feien cua i vaig entrar al Saló del Ball, on hi havia els reis asseguts als seus trons i el príncep.

Em va veure de lluny i, ràpidament, obrint-se pas entre els balladors, va venir fins a mi amb un dolç somriure als llavis i em va dir:

—Per què tremola vostra mà? Per què vacil·la el vostre peu? Per què l’esguard de dolç mirar, esporuguida així baixeu? Per què resteu ací callada i, avariciosa, així em priveu d’escoltar el cant de l’ocellada que deu haver-hi en vostra veu?

—Perdó, senyor, jo era creguda que, en el bullici del festí, hauria passat desapercebuda, sens que ningú es fixés en mi…

—Què dieu! Desapercebuda, amb la vostra bellesa, amb aquest esguard tan tendre? No, no, no us separareu de mi en tota la nit… si us plau, accepteu-me!

I així ho va fer, tota la nit ballant amb mi, sent l’admiració de tothom…. Però, de sobte, van començar a tocar les dotze campanades i ja em teniu a mi, desfent-me dels seus braços, corrent, coixa, cap a la sortida, pujant a la carrossa i volant cap al castell. Corria coixa perquè vaig perdre la sabateta de cristall del peu dret i, encara vaig tenir temps de veure com el príncep la collia del terra.

Van arribar les germanastres i, amb aquella cara de mofa em van preguntar si hi havia anat jo al Ball, perquè hi havia una princesa encisadora i que tenia una lleu semblança en mi.

Jo vaig contestar: “Potser sí, potser no, potser sí seria jo….” I elles es van fer un tip de riure tan cridaner que fins va venir la madrastra a veure què passava. Quan li ho van explicar va dir que una bona pallissa no me l’estalviaria ningú.

En aquestes es va sentit un fort brogit i van entrar el príncep i el seu seguici, portant ell a les mans la meva sabata perduda, tan petita que només hi cabia el meu peu.

I ja sabeu el feliç final.

Jo era un aneguet lleig (Núria Soler)

—Mare, mare! Què ho veieu? No em fa ni cas! Tots els meus germans s’han enfilat a la seva esquena i jo m’he quedat a baix i els haig de seguir nedant, però em canso molt i no m’esperen.

Ells són més petits que jo i tenen un color grogós, rosset, i jo tinc un color gris i deslluït. Potser és que sóc més gran i per això la mare no em fa cas, deu pensar que ja em puc espavilar sol.

De tota manera em mira amb estranyesa, com si fos d’un altre planeta. Quan la crido noto que la meva veu és més fosca que la dels meus germans. La d’ells és molt prima i sona molt bé. Ella els acarona amb el bec i els allisa les plomes i a mi em repassa d’una revolada, com si ho fes per força.

Avui, quin dia més trist, la mare m’ha fet fora sense contemplacions. Amb uns crits que semblava que l’esgüellessin i amb forts cops de les ales no m’ha deixat entrar amb ells. He sentit una ànega com deia que la mare n’hauria fet alguna i, aleshores, ha estat quan m’ha fet fora.

Com que no sabia cap on anar m’he colat a la granja veïna però la mestressa, quan m’ha vist, ha començat a empaitar-me amb un ganivet a la mà. Me n’he escapat pels pèls!

Estic cansat, tinc molta gana i per més que picotejo el terra no sé trobar cap cuc, només he enxampat alguna formiga però no em fan passar la buidor d’estómac. Encara sort que fa bon temps i ja no tinc fred però em sento perdut i sol.

M’he fet un tip de caminar pel voltant de totes les granges de la rodalia i em fan fora de tot arreu. Les oques m’empaiten amb els becs esmolats i ja n’he rebut un parell de picades. Déu n’hi do quin mal geni que gasten.

Que trist que estic. Per què dec ser tan diferent de tots? D’on dec haver sortit? Cada dia noto que tinc les ales més llargues i el coll no se m’acaba mai. Dec ser força lleig, ho reconec, però no sóc dolent. Per què no em vol ningú?

Mireu, allà veig un grup d’ocells molt grans i molt blancs que no havia vist mai, m’hi acostaré. Potser a ells que són tan bells no els farà res que els acompanyi.

—Bon dia tingueu, qui sou? No us havia vist mai. Em puc estar una estona amb vosaltres?

—I tant, només faltaria. Nosaltres fa un parell de dies que hem arribat de més al nord que allà ja deus saber que fa més fred. I tu. D’on véns? —m’han demanat.

—Jo, jo vinc d’aquí a prop. La mare em va fer fora del niu perquè sóc lleig i tinc la veu fosca. Estic cansat de voltar granges. Ningú no em vol.

—Lleig? Com pots dir això? Que no veus que ets com nosaltres? És que no t’has vist mai?

—Jo, com vosaltres? Va, no us mofeu de mi que ja n’estic ben tip —els he dit.

Ells s’han mirat estranyats i s’han posat a parlar fins que un m’ha dit:

—Noi, no sabem pas que et deu haver passat però tu ets de la nostra espècie. Vine, mira’t a l’aigua d’aquest estany abans no es faci fosc.

He fet el que m’han dit i... de poc que no caic a dins. Allà, a l’agua quieta de l’estany hi he vist una au esvelta, de coll llarg i de plomes molt blanques. He trigat molta estona a reaccionar i després els he preguntat:

—I, vosaltres qui sou, com us dieu?

Ells vinga riure. Al final m’han dit:

—Nosaltres, i tu, som cignes, una de les aus més belles, elegants, esveltes... i, si vols, et pots quedar amb nosaltres. Mica en mica t’explicarem la nostra història.

Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida.

Va de conte (Pilar Zabala)

Sóc en Bambi, un jove cervató orfe des del malaurat dia que un malànima de caçador va matar la mare. Ha estat gràcies a un noiet molt eixerit, fill d’un llenyataire al servei del senyor comte, que ara sóc al jardí del castell on viu la Blancaneus, una noieta preciosa i molt dolça que, des de llavors, té cura de mi i d’uns quants animalons més.

En Tambor, un conill bon amic meu, m’ha fet saber que la mare de la Blancaneus va morir fa poc més d’un parell d’anys i que ara, per mala sort, també el seu pare ha perdut la vida mentre lluitava enmig d’una cruel i inútil croada. Aquesta última desgràcia ha deixat la pobra Blancaneus sota la tutela de la seva avara madrastra, una dona que viu obsessionada per la seva pròpia bellesa i que tot sovint es contempla i parla amb un estrany mirall de mànec daurat.

Ja fa cinc dies que cap dels meus companys, ni jo mateix, no hem vist sortir al jardí la Blancaneus, ni tan sols he vist el seu rostre guaitant des de la seva finestra. Tot plegat m’amoïna molt i ja no sé què pensar, i més encara des que els tres porquets m’han assegurat que, fa uns dies, la van veure caminant pel bosc, cantant i collint flors i amb la sola companyia d’un servent amb aspecte de caçador.

Inquiet del tot per aquestes notícies, m’he adreçat a un estol d’ocells i un d’ells m’ha dit a cau d’orella que la Blancaneus és a casa dels set nans, que s’encarrega del bon ordre de la casa i que cada matí els fa un petó al front quan, l'un darrere l’altre, marxen a treballar a la mina de diamants.

Estic segur que darrere d’aquesta situació s’amaga una conxorxa planejada per l’envejosa madrastra. Una conxorxa que potser no li ha sortit com esperava perquè avui, ben enrabiada, ha  llançat per la finestra el seu estimat i inseparable mirall màgic. Jo l’he vist a terra fet miques i dono fe que de cadascun dels bocins en sortia un munt de rialles.

Ni jo, ni la resta de companys, no estàvem disposats a seguir esperant més. Havíem d’actuar si volíem protegir la Blancaneus de les malèfiques arts d’aquella mala bruixa.

Dit i fet, hem marxat corrents tan de pressa com hem pogut, i ja érem a tocar de la casa dels nans quan n’hem vist sortir rient una vella dona xaruga amb un cistell de pomes penjat al braç. Un mal presagi m’ha         tenallat el cor i la malastrugança s’ha confirmat tan bon punt he arribat davant de la porta: la Blancaneus era estesa a terra, sense un bri d’alè.

La madrastra ens ha guanyat la partida, però la seva satisfacció ha tingut poca durada: caminant de tornada enmig de la tempesta, un llamp li ha caigut al damunt i l’ha ben morta.

La història de la desventura de la Blancaneus s’ha estès per tot arreu, i de ben lluny acudeixen prínceps i reis, poderosos menestrals i humils treballadors, fins i tot ha aparegut el flautista d’Hamelín tocant una fascinant melodia, seguit d’Hansel i Gretel, Pinotxo, el gat amb botes i el soldadet de plom.

De sobte tot ha anat molt de pressa. Com si d’un miracle es tractés, el so de la música ha aconseguit despertar de nou la meva enyorada Blancaneus, que després d’obrir els ulls ha dirigit un grat somriure al jove i ben plantat flautista.

En aquest moment, ben agafats de la mà, la Blancaneus i el flautista d’Hamelin es dirigeixen feliços cap al castell, i el que després esdevindrà, el temps ja ho dirà, perquè aquest conte que he contat encara no és acabat. 

L'àvia (Francesc Blasco)

Avui, com que m’he llevat més d’hora que de costum, he anat al despatxet, he obert l’ordinador i he llegit tots els correus electrònics; “així ja tindré una part de la feina del dia feta i després aniré més relaxat”.

                Com sempre, després d’estirar els braços tot el que puc, el primer que faig és obrir la cortina de la finestra. Estiro poc a poc la cadeneta de boletes de plàstic, i els rectangles de roba es van replegant l’un sobre l’altre, donant pas a la llum i a la vista del pati interior i de les finestres dels edificis del davant. Els primers rajos de sol comencen a reflectir en els vidres, i inunden de colors daurats i vermells tots els racons. Com que en aquesta hora tothom dorm i no hi ha cap soroll, se sent una pau i una tranquil·litat especial. Respiro profundament i em deixo portar per aquesta sensació mentre observo involuntàriament les finestres dels veïns. M’adono que inconscientment la vista se me’n va sempre a la finestra de “l’àvia”. És una velleta molt gran, amb els cabells blancs i la postura encorbada dels que ja fa molt de temps  que caminen pel món. Sempre va vestida amb una bata blava, que tot i la distància puc assegurar que té gairebé els mateixos anys que ella. Crec que viu sola, que no surt gaire de casa i que fa mitja vida en aquesta finestra. Cap al migdia, quan el sol dóna de ple a la seva finestra, es despulla la part de dalt del cos i pren el sol uns minuts, primer d’esquena i després de cara . Ho fa cada dia durant tot l’any i a mi em fa molta gràcia imaginar que jo a la seva edat faré el mateix, sense importar-me ni si em miren ni el que pensin de mi.

                De cop i volta veig l’àvia tota despullada i amb una gorra de bany al cap . No ho entenc, encara fa fred i no és la seva hora. A més va despullada de pèl a pèl. A veure si, com que és molt gran, té problemes de cap...

                Ara obre la finestra i fa rodar els braços com si estigués escalfant per començar a nedar. Sembla com si volgués saltar a la piscina per posar-se a nedar. Sí, sí, ha posat les mans com fan els nedadors quan van a saltar...

                Obro la finestra del despatxet i crido “Eh! Senyora, senyora no ho faci, no ho faci...”.
L’àvia no em sent o no em fa cas i jo torno a cridar un parell de cops, fins que sento una veu que em crida. És el veí de sota, el de la terrassa, que es veu que tampoc podia dormir i em diu que no em preocupi, que això també ho fa cada dia. Es veu que de jove havia estat una bona nedadora i que fins i tot havia guanyat alguna medalla. Ara, de gran, com que és sonàmbula, molts matins s’aixeca dormint i fa com si anés a entrenar a la piscina. Sembla que tothom al barri ho sap. Al principi també es van espantar, i després hi va haver una època que era l’espectacle dels veïns, però ara que ja fa anys que dura el show, ja no se la mira ningú.

                Jo, que ja li començava a tenir admiració pel seu comportament sense complexes, torno a tancar la finestra i miro embadalit aquesta velleta nedadora tot pensant en l’energia que encara té. Torno a respirar profundament i a trobar la pau i tranquil·litat del moment, mentre faig un gran somriure...

El balcó fosc. Mentre em feien les trenes (Elisabet Prades)

Tenia  quatre o cinc anys, ja m’havien dit el que havia passat i em van explicar el que passaria.

L’endemà, com cada dia, la mare, perquè hi pogués arribar, em va pujar en una cadira recolzada a la porta del balcó que restava tancat, ja que era hivern,  i em va començar a  fer les trenes, aquelles eternes trenes que vaig portar fins als vuit anys llargs.  Instintivament vaig recolzar les mans als vidres de la finestra, mirant cap al carrer, mentre ella m’allisava els cabells en un silenci estrany. En aquella posició immillorable, era, és un entresòl, podia veure perfectament com el carrer, fosc i estret,  s’anava omplint de gent; a alguns no els coneixia, però la major part eren veïns del carrer.  El primer en arribar va ser el senyor Brauli, el primer com sempre, i de mica en mica tots els altres: la Pepita, amb el seu home, en Llibert, que era cec i venia cupons a la plaça; en Pepe, l’amo del bar de davant de casa; el senyor Martí amb la Carmeta, la seva dona; la senyora Prudència i els seus dos fills grans; el senyor Miquel amb la seva dona; el López, l’ajudant, que mai no vaig saber com es deia; en Pau...

Una munió de gent s’anava arreplegant al voltant de la porta de l’escala i cada cop n'anava arribant més, fins que des del meu lloc d’observació ja no anava més enllà.  Però en aquella posició privilegiada podia notar con tothom xiuxiuejava, les dones anaven amb mantellina negra i a algunes els lliscava una llàgrima i els homes, alguns duent un braçalet negre al braç, restaven seriosos; fins i tot els nens, estranyament callats i esporuguits, portaven roba fosca.

De sobte per l’escala se sentí un soroll, la mare es va aturar, jo la vaig mirar...

Ya se lo llevan, va mormolar.

I sense gosar dir res em vaig girar i vaig tornar a mirar pels vidres del balcó sense queixar-me per les estrebades del cabell.  De l’escala va sortir el senyor Ferran, el germà de la senyora Dolors; a aquestes alçades tota la gent de l’escala ja era a fora tret de... 

Llavors van començar a treure la caixa negra, mai n'havia vist una, va trigar, era, és encara una escala estreta i els va costar baixar-la.  

En ser a fora es va fer un silenci, mai millor dit sepulcral, que es podia tallar amb un ganivet. I per fi van sortit la senyora Dolors i en Lluïset. 

Darrera d’ells la gent, capbaixa i en silenci, va començar a fer via carrer avall cap a l’església. 

Tot es va anar esvaint, com les ombres de la nit quan comença a clarejar encara que reneixin altres boires.

La mare em va acabar de posar els llacets a les trenes i em va baixar de la cadira.

Quan vaig ser a terra,  ja sense tenir cap visió del carrer, li vaig preguntar: 

¿No volveremos a ver nunca más al señor Juan? Y el Luís, ¿qué hará sin su papá?

Un cas com un cabàs (Pilar Zabala)

Aquest cop el sopar d’amigues ha acabat més tard del previst, cosa que era d’esperar tenint en compte que feia quasi mig any que no havíem aconseguit reunir-nos totes. El bon humor, les novetats i l’intercanvi de  confidències han estat tan intenses, que les hores han anat passant gairebé sense adonar-nos-en. Són ja les tres de la matinada de diumenge i  afortunadament no haig de patir per anar a la feina.

            He tingut sort i de seguida he trobat un taxi, cosa que m’ha permès arribar, en poc estona, a davant de la porta del meu nou domicili. Veig que el llum de l’escala és encès i tot just l’ascensor acaba d’enfilar cap amunt. Un moment després torna a baixar i en surt un jove alt i ben plantat que passa pel meu davant  amb un posat molt digne i, sense obrir boca, marxa cap a la sortida de la finca. Porta barret i una gabardina amb el coll aixecat, d'on curiosament sobresurt un pijama de ratlles.

            —Vaja —penso jo—,  vés a saber on anirà  amb aquesta pinta. Serà que no m’he assabentat que aquesta és ara una nova manera de vestir?

            Avui, dijous a la nit, quan en acabar de mirar una pel·lícula de la tele m’he ficat al llit, en la confiança de ser ràpidament acollida dins les nebuloses de Morfeu, s’han començat a produir, a l’altre costat de la paret, un reguitzell de sorolls estranys que han acabat  per desvetllar-me del tot. És ben curiós;  em pensava que el pis era buit. Calla, ara que sembla que ja marxen, aprofitaré per mirar discretament per l’espiell. Aquesta sí que és bona, qui ho havia de dir, és aquell jove amb qui em vaig creuar la matinada de diumenge i, com llavors, també avui duu la mateixa indumentària. Què hi deu haver vingut a fer? Sigui el que sigui, a mi no m’interessa, i el cas és que ara, per fi, podré dormir tranquil·la.

            Ja hi som! Avui, dilluns, es tornen a repetir el mateixos sorolls que dijous passat, la veritat és que no sé què pensar. Segur que és un lladre que  busca alguna cosa que sap molt valuosa, com ara drogues o diamants, o pitjor encara, és algú que havia mort els antics llogaters, havia posat els seus cadàvers a dins de la banyera i ara ha vingut a esborrar el seu rastre abocant-hi àcid sulfúric.

            Pobra de mi, si s’adona que l’estic sentint i que l’he vist, pot ser capaç de forçar la porta de casa meva i fer-me mal. Tan aviat com marxi aquest malànima demanaré ajut als veïns del pis de sota; ja sé que aquesta no és una bona hora però és necessari que sàpiguen el que està succeint.

            Dit i fet, després de presentar-me tremolosa davant d’ells i justificar la meva  intempestiva presència, passo a exposar fil per randa el que he vist i sentit, així com les meves sospites i temors.

            —Ah! –exclama la veïna– Ja veig que l’administrador no li va comentar res d’aquest tema. Ha de saber que el jove de qui parla té un problema de somnambulisme des de ben petit. Va viure aquí fins que es va casar i no pot evitar de tornar-hi, però no s’amoïni, abans venia cada nit i ara només ho fa un cop o dos per setmana. Tingui paciència i estigui tranquil·la perquè és ben clar que ho està superant.         
            Crec que he posat cara de “pòquer”. De veritat que ha estat un cas com un cabàs.

La somnàmbula (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys que visc a la mateixa finca del barri de Gràcia, al primer pis. Els veïns del principal tenen pati, obert per un costat al carrer i per l’altre, als patis veïns de les altres cases. La meva galeria té les finestres damunt d’aquest espai.

Són un matrimoni gran, amb els fills casats i escampats per altres barris de la ciutat, o sigui que han estat ben solets, fins que fa pocs dies, ha anat a viure amb ells la filla d’uns nebots, una noieta del poble que estudia a la Universitat. És bonica, ben educada i trempada.

Dijous passat estava desvetllat i vaig mirar per les finestres de la galeria les estrelles, en aquell hora que més llueixen… vaig sentir, fluixet, fluixet, una melodia… algú que cantava a mitja veu.

Vaig treure el cap, amb precaució. Era una veu blanca que rajava amb molta harmonia i vaig veure l’Amina, la nova veïneta, amb una camisa de dormir clara, amb una rosa a la mà, amb els ulls mirant el terra, al mig del pati.

La camisola era mig transparent, se li enganxava al cos, moguda pel vent suau i vaig córrer a buscar les ulleres, per no perdre’m detall, deixant uns instants la finestra. No us penseu que sóc un “viejo verde”, no, només em causava admiració la seva jovenívola bellesa.

En tornar-hi, la noia no hi era, però la seva veu es sentí apagada i, de cop, la vaig veure dalt de la caseta del safareig, ben bé davant meu. Com hi havia pujat? No hi ha cap escala per a poder accedir-hi… S’hi havia enfilat, pujant primer per la finestreta que hi ha a mitja paret?

S’assegué al terra i es va quedar quieta i callada, amb la cara entre les mans, posades damunt dels genolls… En aquell moment sonà el telèfon, era algú que s’equivocava i el vaig engegar tan de pressa com vaig poder i, al tornar al meu observatori… la jove ja no hi era.

L’endemà, a mitja nit, van ser els seus refilets que em van despertar, sí, era ella, tota vestida de blanc i, al cap de poca estona, es va tornar a amagar en la foscor.

I així han anat passant les nits, fins que, a la d’avui, per gran sorpresa i espant, ha començat a enfilar-se, tot cantant, per la meva paret, valent-se de la reixa, agafant-s’hi amb les mans i amb els peus, amb una agilitat sorprenent. Li he donat les mans, a l’últim tram i ha entrat per la meva finestra, amb els ulls tancats i cantussejant, fins que s’ha ajagut al terra i llavors he comprés que és somnàmbula…! 

He telefonat als veïns i l’han vingut a buscar, agafant-la sense despertar-la i portant-la al seu llit, demanant-me excuses I agraint-me el meu tractament.

T’ho comento a tu, perquè ets psicòleg i m’ho podràs explicar, perquè no ho acabo d’entendre. Sobretot, no sabia que els somnàmbuls cantessin…

—Home, noi, que no coneixes aquella òpera de Vicenzo Bellini, “La Somnàmbula”, que té dos llargs actes i la protagonista se’ls passa cantant tota l’estona…!

Passeig nocturn (Núria Soler)

Potser sí que les amigues tenien raó:

—On vas, boja? Mira que agafar el metro amb la turca que portes, agafa un taxi.

Res a fer, jo, tossuda, cap al metro. De fet, al metro no em va passar res. Qui més qui menys, anàvem tots per l’estil, ensonyats o mig groguis després d’un sopar ben regat.

                Va ser quan en vaig sortir, de camí cap a casa. Primer vaig pensar que tal vegada sí que m’havia passat un xic. El vaig veure, una vintena de passes davant meu caminant amb un peu a la calçada i l’altre a la vorera i fent anar els braços estesos en creu com qui vol aguantar l’equilibri.

                Em vaig recolzar al tronc d’un arbre perquè, de veure’l, em va semblar que també em faltava l’estabilitat. Quan se li va acabar la vorera va fer mitja volta i va tornar, en sentit contrari, fins que va arribar al final. Va tornar a girar i, apa, som-hi que no ha estat res, va refer el camí. A la tercera vegada que se’m va apropar em vaig adonar que calçava sabatilles de pelfa i que allò que m’havia semblat un abric era una bata d’estar per casa.

Encara el vaig estar observant una estona més i, de cop, me li vaig plantar al davant per aturar-lo i demanar-li què estava fent però quan el vaig tenir a tocar va baixar de la vorera, em va avançar per la calçada i, tot seguit, va continuar la mateixa rutina.

En veure tanta obstinació, me’n vaig anar cap a casa a dormir no fos cas que l’hora de llevar-me m’atrapés comptant anades i vingudes d’aquell sonat. El son no va trigar a arribar i el somni tampoc. Va ser recurrent, algú caminava vorera endavant, vorera endarrere sense parar. Em vaig despertar tard però molt cansada, com si m’hagués passat la nit anant d’un costat a l’altre.

No em podia treure del cap aquell individu de la nit abans i, més o menys a la mateixa hora en què el vaig veure, vaig tornar al mateix carrer. No hi havia ningú, només jo esperant aneu a saber què. Ho vaig repetir unes quantes nits fins que, quan ja estava a punt de donar-me per vençuda, el vaig retrobar. No havia variat gens la rutina.

Ai,ai, avui m’he despertat a l’hospital. M’he notat el cos molt adolorit i gairebé no podia moure la cama esquerra. La infermera m’ha dit que he patit un accident però que no tinc res trencat només una forta contusió a la cama, que quan vingui el metge ja m’explicarà tot el que vull saber.

—Ho sento molt senyoreta —ha dit el metge—, el motorista que l’ha atropellada ens ha dit que se’ls va trobar de sobte en girar la cantonada i, tot i que anava a poca velocitat no els va poder esquivar. L’home que l’acompanyava també té un fort cop, a l’esquena. Caldria que visités un bon especialista en aquesta, diguem-ne, afecció que pateix, tot i que el somnambulisme és de difícil solució.

Investigacions (Antònia García)

Fa molt poc que visc en aquest barri i encara no conec molts dels meus veïns. A la casa del costat hi viu un matrimoni amb una filla jove, molt bonica. La veig sovint per les finestres, davant de la porta de la casa o regant la gespa. Té els cabells rossos i és alta i esvelta. Només sé els noms que hi ha a la bústia: Sergi Alzina, Marta Soteres i Elsa Alzina.

            Fa uns dies, em vaig despertar de matinada i vaig anar a la cuina a beure aigua. De casualitat, vaig mirar cap al carrer i vaig veure la veïna, que tancava la porteta del jardí. Em va estranyar que en aquelles hores sortís de casa. És clar que no n'havia de fer res, jo, però m'hi vaig fixar. La noia va tirar carrer avall. En arribar a la cantonada va girar i la vaig perdre de vista. Vaig desar la gerra d'aigua a la nevera i vaig agafar una magdalena. Aleshores vaig sentir el lladruc d'un gos i el soroll d'un cotxe. I altre cop vaig veure la noia, que tornava a casa seva. Però no anava sola, l'acompanyava un home. Entraren a casa. S'encengué el llum d'una finestra i després es va tornar a apagar. Quina cosa més rara, vaig pensar. I qui era aquell home? Però no era cosa meva. I vaig tornar cap al llit.

            Dos dies més tard, que em vaig quedar llegint fins a les dues de la nit, la vaig tornar a veure, al carrer. Passats uns moments, un home va sortir de la casa gairebé corrent, la va atrapar abans de la cantonada, just quan un cotxe de la policia local venia per l'altre carrer. El cotxe s'aturà i vaig veure que l'home i l'agent van dir-se unes paraules. Allò ja em va intrigar. De què es tractava? Algú del barri m'havia dit que temps enrere hi havia hagut uns robatoris i un homicidi d'aquells que fan esgarrifar...

            Vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig provar sort a la cafeteria de la plaça, a la botiga de queviures, al forn... El meu tanteig fou inútil. I, ben mirat, per què havien d'explicar res a un desconegut com jo, que feia quatre dies que vivia allí?

            Vaig vigilar la casa dels veïns. De dia, l'home sortia, suposo que per anar a treballar; la dona també, en altres hores; la noia semblava que estudiava, se n'anava amb carpetes a les mans, i quan era a casa, tocava el piano. Tot normal.

            A la nit em vaig quedar a l'aguait. Cap a les dues, la noia va sortir de casa. Jo també. La vaig seguir. Anava en pijama i descalça! Va tombar la cantonada. Quan hi vaig arribar, me la vaig trobar de cara. Ai, Déu meu! I ara què faig? Ella va actuar com si no em veiés però se'm va acostar. Vaig veure que no duia cap navalla ni cap pistola a les mans. Per un moment havia pensat que podia ser una psicòpata assassina. Però no. En aquestes, un home, darrere meu, em va dir: “Aparta't, noi! No li privis el pas!” Vaig tenir un sobresalt. Em vaig girar. Era el veí. L'home va agafar la noia per un braç i li va dir, en un to de veu molt fluix: “Anem cap a casa, Elsa. Aquí fora fa fred.”

            La noia es va deixar portar dòcilment. Mentre desfèiem el camí, vaig anar parlant amb l'home, que era el pare de l'Elsa. Ell m'havia reconegut de seguida. Sempre en veu baixa, em va dir que la filla era somnàmbula. De tant en tant, es llevava de nit i voltava per casa,  a les fosques, sense entrebancar-se mai. Algun cop, s'asseia al menjador una estona o bé  anava a la cuina i menjava qualsevol cosa que trobava. No havia sortit mai al carrer fins  aquests últims dies. Però ara haurien d'amagar les claus de casa, a la nit, perquè no pugués sortir.

            En arribar a casa, ens vam separar. “Adéu, Elsa, bona nit” vaig fer jo. “Bona nit”, em digué el veí, amb amabilitat. La noia em dirigí una mirada inexpressiva. El seu pare em digué que  ella no recordava mai res del que feia de nits. El món dels somnàmbuls és estrany. No se sap quines impressions reben quan estan així. Quan es desperten, tot queda esborrat. Però potser no del tot, perquè aquest matí, després de tocar el piano, l'he vista a la finestra. Ens hem creuat les mirades i ella a alçat la mà per saludar-me i m'ha fet un somriure encisador.

La noia de blanc (Anna Collado)

http://www.iellas.com

El primer dia que vaig veure la noia amb una camisa de dormir blanca enfilada a l’ampit de la finestra vaig tenir un ensurt de mort. Vaig estar a punt de trucar la policia, però quan anava a fer-ho vaig veure com tornava a terra i desapareixia en la foscor del pis.

La curiositat va potenciar el meu insomni i durant tres nits seguides vaig fer guàrdia vora la finestra per assegurar-me que tot havia quedat en un ensurt. Com que no va aparèixer, vaig pensar que la noia devia estar passant per un mal moment i potser la visió del món des de l’ampit l’havia fet desdir d’un final tant tràgic. Malauradament, però, la quarta nit, quan ja era a punt d’anar-me’n al llit, la vaig tornar a veure allà mateix, amb la camisa de dormir i la mirada fixa en un punt.

Vaig provar de cridar la seva atenció amb un crit apagat (per no despertar tot el veïnat), però la noia va seguir immòbil. Llavors vaig sortir corrent del pis i vaig baixar les escales tan de pressa com les meves cames m’ho van permetre. En arribar al carrer, vaig mirar amunt, cap a la cinquena planta, però la noia ja no hi era. Un calfred em va recórrer l’espinada mentre travessava el carrer i buscava el seu cos sense vida encastat a la vorera, però no hi havia ningú.

Trasbalsat, vaig empènyer la porta del bloc de pisos al que pertanyia la finestra però estava tancada amb clau. En apropar-me al vidre, però, vaig veure que hi havia un petit taulell al vestíbul. Decidit a tornar l’endemà per parlar amb el conserge, vaig tornar cap al pis, no sense abans fer una darrera ullada a la finestra de la veïna. Seguia deserta.

L’endemà al matí el primer que vaig fer va ser fer una visita al conserge.

—Bon dia —vaig dir fent el meu millor posat de bona persona.

—Bon dia, en què el puc ajudar, jove?

—Venia a veure la veïna del cinquè.

—Quin cinquè?

—Doncs miri, no ho sé ben bé. És una noia de cabells llargs i enrinxolats, no sabria donar-li gaires més detalls, em sap greu... —el conserge es mantingué impertèrrit—Miri, necessito parlar amb ella, és qüestió de vida o mort... —i, emulant els meus herois detectivescos, vaig posar damunt el mostrador un bitllet de 20 euros.

—Ah... es deu referir a la Virgínia Bertran, del cinquè tercera —va dir el  conserge canviant de sobte el semblant.

—Molt amable —vaig dir deixant anar un somriure sorneguer i dirigint-me cap a l’escala.

Un cop a dalt, vaig pica al timbre del cinquè tercera. En veure que ningú no obria, vaig insistir però ningú no va respondre. Quan em disposava a baixar, es va obrir la porta del cinquè segona i va treure el cap una senyora de mitjana edat.

—Si busca la Virgínia haurà de venir més d’hora —em va dir en to confident.

—Gràcies, senyora, que sap a quina hora marxa?

—A les 7 del matí. És mestra, sap? I és la primera d’arribar a l’escola. És tan responsable i bona noia...

—A sí? I sap a quina hora arriba a la tarda?

—A dos quarts de sis ja és a casa... des que ho va deixar amb el xicot només surt de casa per treballar, pobreta...

—Pobreta, deu estar deprimida...

—Ja ho pot ben dir! L’he sentit plorar cada nit...

—Vaja... l’haurem d’animar, llavors.

—Li aniria molt bé, segur que sí.

Uns mesos després, quan vam passar la primera nit junts amb la Virgínia, just abans de posar-nos a dormir, em va dir:

—No t’espantis si veus que m’aixeco aquesta nit: sóc somnàmbula... Ah! I sobretot... no em despertis!

L'estoig (Antònia García)

A Josep Maria González, el meu cosí ebenista.

En Martí es guanyava la vida fent d'ebenista. Tenia les mans hàbils i un sentit artístic que li permetia crear uns mobles d'allò més bonics, que eren l'admiració de tots els que els veien. Vivia feliç amb la dona i el fill, treballant al taller, enmig de ribots, serres, enformadors i serjants. La fusta no tenia secrets per a ell i era dòcil a les seves mans.

            Li hauria agradat que el fill hagués après el mateix ofici, però no va ser així i a en Martí li sabia una mica de greu. El noi s'havia fet gran i havia format família. I com que vivien a prop, es veien sovint.

            Un dia, en Martí va tenir una idea: faria una capsa de fusta ben bonica i la regalaria al noi. D'aquesta manera, fill i néts tindrien un record d'ell i del seu ofici, quan els anys el privessin de treballar.

            Va agafar les eines, el ribot i l'enformador, i va començar la feina: una capsa triangular, per dins de fusta de pi i amb xapa encolada per fora. En un paper dissenyà les formes decoratives que després havien de passar a la xapa. Va fer servir dues fustes de color ben diferent, noguera i sicòmor, i amb la serra de vogir anà perfilant el dibuix amb precisió: tot havia d'encaixar molt bé. El paper de vidre i el vernís foren els últims tocs d'aquella obra d'art.

            Quan la tingué enllestida va esperar que arribés Nadal, el dia que la família es reunia, i després de l'àpat tradicional, els torrons i el xampany, va treure la capsa, embolicada amb paper blanc, amb una nota que deia: Rebeu aquesta capsa com a record del vostre pare i avi Martí. Per molts anys, bones festes! i la va oferir al seu fill, que la va desembolicar, sorprès i encuriosit. Un “Ooooh...!” general sortí de totes les goles. El noi va contemplar aquell treball que el seu pare havia fet amb tota la il·lusió del món. Li mirà les mans, aspres de tocar les fustes i les eines, i no obstant això, amb la virtut de transmetre tendresa cap als seus.

            –Gràcies, pare! És molt bonica! No saps pas com m'agrada!– I el va abraçar amb força.

            Els dos menuts, mentre xerrotejaven, resseguien amb la punta dels dits aquells dibuixos i passaven les mans per la fusta, per notar-ne la suavitat. L'avi se'ls mirà, complagut.

            Quan els joves i la mainada ja van ser fora, en Martí passà el braç per l'espatlla de la seva dona. Es van mirar als ulls. 

            –Que contents que han estat, oi? –digué ell.

            –Molt...! Molt contents...! –corroborà ella, prement-li la mà.

            Per Sant Esteve, van ser ells qui anaren a casa dels fills. L'alegria i la gatzara dels petits omplien la casa i en Martí i la seva dona van fer els honors a la cuinera, la seva jove, que va fer un dinar que hi cantaven els àngels. Després de les postres, el fill va fer portar la capsa de fusta a taula, davant dels pares.

            –Obriu-la –els va dir–, veureu la joia que guardo en aquest estoig que ens vau regalar...

            En Martí va obrir la capsa. A dins hi havia una cartolina amb un dibuix fet amb llavoretes de mides diferents, enganxades i pintades de colors. Un mandala. Al centre del dibuix hi havia un cor de color daurat envoltat de tres cercles de sanefes. El mandala desprenia un perfum subtil, barreja de flors exòtiques i d'espècies orientals. Junt amb la cartolina hi havia un paper de color verd amb unes lletres de traç infantil: Per a vosaltres, avis. Bon Nadal!

            –L'hem fet entre tots quatre –va dir el fill–. Aquest cor és només un dibuix però val per tota la nostra estimació.

            En Martí i la seva dona, emocionats, van obrir els braços per estrènyer els fills i els néts. Després els nens els van explicar com havien fet aquella filigrana. El vell ebenista mirà les mans bellugadisses i traçudes dels nens. “Qui sap”, va pensar. “El fill no, però potser els néts voldran aprendre el meu ofici.”

            El preciós estoig de fusta va quedar en un lloc destacat de la casa del fill, per poder-lo contemplar sempre. Hi guardaven petits tresors. Però el que més valia no es veia: estava en cada línia dels dibuixos de la capsa i en cada partícula de la seva fusta.  

Androides (Anna Collado)

L’androide SXM98d serví de forma lleial els seus propietaris durant més de 40 anys. Fou un dels regals de noces del matrimoni Johanson i arribà a la seva llar pels volts de l’estiu del 2052. Treballà sense descans per complir amb el propòsit pel qual havia estat dissenyat: millorar la qualitat de vida dels nostres clients.

Veié néixer els fills del matrimoni i jugà amb ells fins que van ser massa grans per seguir jugant. Observà la buidor de la casa quan aquests van marxar i al cap d’uns anys tornà a jugar, aquest cop amb els néts del matrimoni. Poc temps després presencià la mort de la senyora Johanson i el crit de tristor del senyor Johanson li remogué tots els circuits.

No acabava d’entendre per què tothom plorava i ell, en canvi, era incapaç de vessar un llàgrima. Quan al cap d’uns dies les coses van tornar a estar en calma, l’androide SXM98d va parlar amb el senyor Johanson d’una forma que mai no havia fet abans, ja que mai no havia anat més enllà de clarificar ordres o avançar-se a desitjos o tasques. Aquell dia, li demanà al propietari què era el que els havia fet plorar a tots.

—La pèrdua de la Megan, Robert, què sinó? —respongué perplex el senyor Johanson.

Robert és com anomenaven familiarment els Johanson a l’androide SXM98d.

—I això fa plorar? —insistí l’androide.

—És clar que fa plorar, bé, si més no, a nosaltres els humans —explicà el senyor Johanson fent-li un copet amistós a l’espatlla.

Aquest, reflexionà uns instants i preguntà encara:

—I per què els androides no plorem?

El senyor Johanson es posà la mà a la barbeta i mogué el cap amb lleugers gests d’assentiment durant una bona estona. Finalment, digué:

—Ha de ser el cor, Robert. El vostre disseny és gairebé perfecte, inspirat en el cos humà, però us manca l’òrgan més important: el cor. Les funcions mecàniques d’aquest van ser suplertes per circuits i bateries, però les funcions sentimentals segurament són impossibles de suplir de forma mecànica, i per això els dissenyadors devien obviar aquesta part entenent que era prescindible.

—Però, per què? Jo no crec pas que sigui prescindible. Jo vull tenir sentiments. Què haig de fer per tenir cor? On el puc comprar?

—No crec que el puguis pagar, Robert.

—Quant val un cor?

—Un cor no té preu, estimat amic. —I tornant a fer un copet amistós a l’espatlla de l’androide, el senyor Johanson el deixà pensatiu i anà a estirar-se al llit on, immediatament sentí el buit irreparable de la seva esposa i, de nou, plorà amargament.

Uns dies més tard, el senyor Johanson es llevà la vida deixant instruccions al seu androide perquè ell mateix li extirpés el cor abans no deixés de bategar i se l’instal·lés al seu mecanisme. L’androide SXM98d executà les ordres a la perfecció, com sempre havia fet, i quan acabà la feina tornà a mirar el senyor Johanson aquest cop amb un tel diferent als ulls, un tel que li permetia veure el cos sense vida del seu propietari i amic. De sobte els ulls li cogueren i l’inundà una sensació que mai no havia experimentat. Ara sabia que els cors sí que tenen preu. Els cors valen una vida.

Quant val un cor? (Francesc Blasco)

—Quant val un cor?

Aquesta pregunta li feia en Joan Millonetis, un ric i vell empresari sense gaires escrúpols i  pocs amics, al seu metge personal, en Miquel.

—Depèn —li contestà el doctor—, depèn d’on el treguis i perquè el vulguis. No tot es pot comprar amb diners. No és el mateix un cor físic que un cor emocional; no és el mateix un cor jove que un cor vell; no és el mateix un cor viu que un cor mort; no és el mateix el cor d’un fill que el d’una esposa...

—Doncs jo en vull un de jove i viu per canviar-lo pel meu i a més vull el cor emocional d’un fill. Aconseguiu-me’ls, pagaré el que sigui... —va exigir en Millonetis.

El pobre Miquel va estar hores i dies mirant d’aconseguir el que li demanaven; per internet, als hospitals, a les biblioteques...

Finalment va aconseguir entrar en una llista de transplantament i, “untant” uns quants infermers i metges, en Joan va aconseguir ser dels primers.

—Veus com tot té un preu? —va dir el vell amb el nou cor recent trasplantat—. Ara només em falta el cor d’un fill.

En Miquel va posar anuncis a Internet, demanant joves que volguessin estimar un ric i vell empresari i en 12 hores tenia més de 5.000 candidats. Després de filtrar per edat, domicili i sexe (havia de ser baró), encara li van quedar a prop de 500.

—Mira Joan, tens més de 500 pretendents, i ara què fem? Va preguntar el doctor

—Pregunta, un per un, quants diners volen i tria el que sigui més barat —contestà en Millonetis.

Dit i fet, un cop ordenats el més barat era en Carles Pobretó, un pobre mort de gana que per 5 cèntims estava disposat a qualsevol cosa.

En Joan Millonetis va estar content uns dies, però de seguida va veure que en realitat no havia comprat el cor d’en Carles; en realitat només li havia comprat l’estómac...

Va demanar a en Miquel que li portés el segon de la llista, que li va durar dos dies més i així successivament fins que va haver de reconèixer que NO TOT ES POT COMPRAR AMB DINERS.

Amb la lliçó ben apresa, en Joan Millonetis va canviar el seu comportament i les seves maneres de fer i diu la llegenda que poc abans de morir, a la residència d’avis on va viure els darrers anys, va conèixer i es va enamorar d’una velleta encantadora que tenia un fill i que tots dos el van arribar a estimar...