dimarts, 24 de desembre del 2013

Més enllà (Montserrat Fortuny)

Més enllà d’aquest lloc d’ira i de llàgrimes
què hi ha en aquest món tan llastimós?
Jo m’hi veig surant entre les aigües
i tanmateix l’amenaça dels anys em pega cops.

Sempre havia tingut l’ànima inconquerible,
no m’havia deixat guiar per ningú més;
què hi ha millor que ser del meu destí el mestre?
Però no sé perquè em temo a mi mateix.

Sota els cops de l’atzar no vull més caure,
vull viure sense traves, sense pors,
de tots els matins vull veure l’aura
jo, tota sola, sense odis, sense amors!

dilluns, 23 de desembre del 2013

La por que perdura (Antònia García)

De vegades el que ens ha passat a la infantesa ens deixa marques, com la verola. Però així com els sots a la cara es veuen sempre, els episodis de por només es reprodueixen en circumstàncies determinades.
Quan jo era petit, vivia a prop de l'estació. El vestíbul, les andanes i les vies del tren eren el nostre espai de jocs més habitual. Somniàvem ser maquinistes o caps d'estació, amb gorra i pal vermell per donar la sortida. Esquivàvem la vigilància dels empleats i fèiem carreres amb els carretons dels equipatges i de les saques del correu fins als topalls de l'extrem de l'estació, ens anàvem a mullar sota el degoteig del dipòsit d'aigua o posàvem xapes a les vies, esperant que vingués el tren perquè quedessin ben planes i ens servissin per jugar. “Dimoni de canalla...”, deia algun ferroviari, “Fora d'aquí, que encara prendreu mal!”
I les vies... Oh, les vies! Que bé que s'hi jugava!
Aquella tarda havíem anat un tros més enllà de la caseta del guardaagulles. Jugàvem a saltar a peu coix les travesses de fusta. També saltàvem els rails cap a dins i cap a fora. Després anàvem caminant en filera per damunt de la via, un peu davant de l'altre, amb els braços en creu, mantenint l'equilibri. “Pallús el que baixi de la via!”, deia el capdavanter, “Pallús el que baixi de la via!”
Però era l'hora d'arribada d'un tren. Ho vam notar per la lleugera vibració del rail. En Pere es va ajupir i, amb l'orella sobre la via, escoltà... “Ep, nois, em sembla que el tren ja ha entrat al túnel! Deixem la via!” Tots van saltar fora del petit terraplè de pedres on s'assentaven els rails. Tots menys jo.
No sabia què em passava. Sentia cada vegada més intens el fremir de l'acer a les plantes dels peus i un soroll que anava en augment m'arribava des de la boca de la foradada. Les vies, dues ratlles paral·leles que s'ajuntaven allà lluny, em tenien hipnotitzat. “Va, Ramon, salta!”, vaig sentir que deien els companys. Però jo continuava a la via i el tren estava arribant. La locomotora, com un gran drac-serpent vomitant núvols de vapor, s'acostava poderosa amb el soroll característic, un mecànic bruel salvatge, arrossegant la cua de vagons. Jo sentia les cames segades, les mans i tot el cos amarat de suor, el cor em bategava amb fúria i m'havia quedat sense alè: m'ofegava. El tren deixà anar un xiulet estrident, fortíssim. I jo, allà, com de pedra. Aleshores en Biel va fer un bot cap a mi i d'una estrebada em va treure de la via. Vam rodolar per les pedres. Un cop aturat, vaig veure a nivell dels ulls com passaven les rodes, girant, mogudes per les bieles, en una cursa vertiginosa, fent fimbrar les travesses i fent tremolar la terra del talús. “Animal!”, va escridassar-me en Biel, blanc com el paper. “Què esperaves, que el tren t'aixafés?”
Ho vaig saber després, que havia patit un atac de pànic. Em va anar d'un pèl. Si no arriba a ser per en Biel... Des d'aquell dia que no he tornat a posar els peus a cap via. I no puc sofrir veure que algú ho fa. Només de recordar el que em va passar ja em comencen a suar les mans, el cor se m'accelera i se'm fa un nus a la gola. És la por. La por, que s'ha quedat per sempre a dintre meu, amagada, dissimulada però que aflora quan la memòria li obre una escletxa.

El riu (Francesc Blasco)


Ara que estem al final del recorregut, estic molt satisfet; he aconseguit reunir un bon grup d’amics per fer el descens d’un barranc  a la serra de Guara, tot està anant molt bé, fa un dia esplèndid i ens ho hem passat pipa. El riu que he triat, el Barrasil, és prou fàcil perquè pugui venir gairebé tothom i prou difícil perquè tingui un punt d’aventura. Hem nedat, hem fet salts força alts i ens hem enfilat per les roques, però sempre dins d’uns límits de dificultat assequibles per a tothom...
Tot i que hi ha molts trams, alguns força llargs, on cal nedar i que l’aigua està freda, hem decidit no llogar vestits de neoprè ni petos flotadors, doncs pensem que no és necessari.  Bé, tot i que som onze persones, només hem llogat dos petos; un per la Júlia que és la més petita i un per la Rosa que no neda gaire bé.
                Solament ens queda nedar aquesta darrera badina, que és una mica llarga, i en un quart d’hora haurem acabat l’excursió. El grup va entrant a l’aigua en petits grups. Jo em quedo l’últim per estar una mica pendent de la Rosa, tot i que l’acompanya el Jordi.
                Quan estic a punt d’entrar a l’aigua veig que passa alguna cosa al mig del toll. Veig la Lourdes intentant estirar la Júlia cap on és l’Hel·lena, la Júlia cridant com una boja i l’Hel·lena com s’enfonsa, torna a sortir, s’enfonsa, torna a sortir, i un cop i un altre... Els altres també criden: Què passa? Què passa?...
—Francesc, corre vine! —crida la Lourdes des del mig del gorg— L’Hel·lena té una rampa i s’està ofegant.
                La meva primera reacció ha estat començar a nedar com un boig fins arribar on és la meva filla, però un sisè sentit, fruit d’altres experiències on la precipitació no ha servit se res, m’ha aturat. Veig molts nervis en tothom i seria bo que algú s’ho prengui amb més calma... A més, jo no sóc un gran nedador i és millor que m’ho prengui amb tranquil·litat, encara que trigui uns segons més. Dit i fet, agafo tot l’aire que puc i començo a nedar rítmicament i amb el cap dins l’aigua, intentant relaxar-me per tal d’arribar amb la màxima concentració possible, donades les circumstàncies. Al cap d’uns segons que semblen hores, arribo on és l’Hel·lena. Xapoteja com pot i fa cara d’espant, però està bé. Quan arribo, veu que no estic espantat i es tranquil·litza.
—Agafa’t a la meva espatlla— li dic, mentre miro de trobar el lloc més proper on agafar-me. Està a tocar de la paret lateral i busco si veig algun sortint on poder agafar-m’hi, però és molt vertical, la pedra fa una mica de sostre i és molt llisa.
—Què t’ha passat? —li pregunto mentre segueixo mirant al meu voltant, tot buscant alguna solució...
—Entre la samarreta i les sabatilles plenes d’aigua he pensat que nedaria millor sense sabatilles. M’he les he tret i les porto a la mà. Com que és més llarg del que em pensava, tanta estona nedant només amb els peus, ha fet que m’agafi una rampa i ara ja no puc seguir —m’explica.
—El primer que has de fer és lligar les sabatilles, l’una amb l’altre,  amb els cordons, i penjar-te-les al coll. Així tindràs les mans lliures —li dic mentre veig una petita estalactita que penja del sostre—. Veus aquell tros de pedra que surt del sostre un parell de metres més enllà? Acostem-nos, miraré d’agafar-m’hi amb una mà i amb l’altra t’aguantaré perquè puguis fer el que t’he dit.
Ens desplacem un parell de metres, just fins a sota de l’esperó. Intento arribar però em falten uns centímetres. Està massa alt. Em capbusso arran de la paret per veure si hi ha algun forat on posar els peus i tampoc trobo res. Començo a pensar en quan de temps podré aguantar allà al mig. Finalment m’enfonso tot el que puc, m’impulso amb els peus i les mans i surto de l’aigua amb força. Estic un pam més amunt, veig la estalactita i aconsegueixo agafar-la. Amb l’altre mà puc aguantar l’Hel·lena, ella lliga els cordons i es penja les sabatilles.
—Pots nedar fins al final? —li pregunto.
—Sí, cap problema, ara tinc les mans lliures i puc descansar les cames —contesta ella.
Quan arribem tothom està ansiós per veure què ha passat i com estem. Jo tinc la mà una mica rascada, però finalment no ha passat res més. A part que m’he endut us ensurt de mort...

Sagrera 7:30 h (Pilar Zabala)

Són dos quarts de vuit del matí d’un dia qualsevol del mes de juliol. 
Avui, igual que faig tots els dies de dilluns a divendres, surto de casa per anar a treballar. Es podria dir que encara estic una mica adormida quan baixo les escales de l’estació del metro de Sagrera per situar-me cap a l’andana central, però em desperto de cop quan comprovo que la línia que va en direcció a Santa Eulàlia, que és la que jo agafo, és avui plena de gent, i això vol dir que ja
fa molta estona que no passa cap comboi.
L’espera aquí baix es fa feixuga i desesperant, fa una calor insoportable i amb cada minut que passa, més s’allunya la meva esperança de poder arribar puntual a la feina. Definitivament no és una bona manera de començar el dia. Em pregunto quina pot ser avui la causa d’aquest endarreriment: una fallada de motor?, les portes no tanquen bé?, algú que ha pres mal? El panorama que hi ha és ben descoratjador.
El fil dels meus pensaments queda suspès per uns moments davant l’arribada d’un tren que va en direcció contrària, i mentre observo amb enveja que a dins es veuen amplis espais lliures de passatgers se’m fa clara una idea i, sense pensar-m’ho dues vegades, pujo ràpidament i em situo cap al fons del segon vagó. Dues parades després baixa tothom, perquè és final de trajecte, però jo em quedo tranquil·lament al meu seient confiant que un cop tanquin les portes, aquestes es tornarán a obrir passats uns minuts per deixar entrar la gent que s’espera a l’andana, però… és estrany, les coses no succeeixen així. Les portes es tanquen i el comboi segueix marxa endavant per acabar aturant-se dins l'espessa negror del túnel, i tot seguit s’apaguen els llums.
Estic més que esporuguida, no comptava pas que passés una cosa així i m’esgarrifa saber que estic completamente sola dins d’aquesta soterrada foscor sense que ningú ho sàpiga. Aquesta realitat m’omple d’un pànic indescriptible i per molt que m’esforço no aconsegueixo pensar amb una mica de serenor què és el que haig de fer. Vull cridar amb totes les meves forces, però la por que sento ofega els meus crits i no els deixa sortir. De sobte, un inesperat soroll que ve de no sé quin lloc em provoca un gran sobresalt i fa que encara creixi més el meu espant. A continuació, per si això no fos prou, un fort cop sec acaba per trasbalsar-me del tot.
Em sembla estar vivint el pitjor de tots els malsons quan veig un llum difús que, provinent del primer vagó, sembla que es balanceja suaument i un moment després sento la remor d’unes passes prou contundents que avancen en dirección a on jo sóc. Una suor freda amara tot el meu cos, començo a tremolar de por i m’aferro fortament amb les mans al meu seient, com si de la força d’aquest gest depengués la meva vida. De sobte, la porta davantera del vagó, sempre tancada amb clau, s’obre lentament, deixant escapar un esgarrifós grinyol metàl·lic que em gela la sang, i al llindar apareix la figura d’un home que porta un fanal a la mà. La seva ombra gegantina s’enfila arrapada per una de les parets i s’apropa cap a mi com si em volgués engolir. En arribar en aquest punt sento que les forces m’abandonen, ja no puc més, sóc al límit de la meva resistència i m’adono que estic a punt de perdre els sentits.
—Si us plau, no s’espanti, senyoreta —sento que em diu l’home del fanal amb una veu que expressa la seva sorpresa—, no s’amoïni gens, sóc el conductor i ara mateix posaré el tren en marxa, s’obriran els llums, i ja veurà com de seguida tornarem a ser a l’estació.
I així va ser, ara fa només... 45 anys.

dilluns, 16 de desembre del 2013

El mirall (Montserrat Fortuny)

El teu mirall té un secret
reflectint la teva imatge;
no et farà mai cap retret,
no hi veuràs mai cap miratge.

Et farà veure que ets gran,
que per a tu passa el temps,
els cabells van blanquejant,
que el teu cutis no és tan ferm.

Però la teva expressió
tant si és humil o és altiva,
no variarà la impressió,
sempre et reflectirà ben viva.

Dóna gràcies al mirall,
que  sempre amb tu és honrat,
mira’t bé amunt i avall,
ja no ets com has estat.

El mirall (Elisabet Prades)

Et miro mirall trencat
En cada bocí un secret
On les màscares del temps
Esdevenen papallones

Et miro mirall ferit
I la boira es multiplica
Vessada per l’alba nua
Per l’horitzó del camí

Et  miro mirall absent
En la tardor del present
Curull de records i absències
En la fredor del no res

Mirall              mirall que tremoles
Colpit pel sospir del vent
Calfreds de passats fugits
Fosos en mig del camí

Mirall en tu reflectides
Totes les pells que he desat
Entre tardors d’enyorances
I primaveres glaçades

Mirall              amb el pas del temps
Empresonat i vençut
Engolit per les onades
D’un mar que mai no has volgut

Mirall  Corre   Vola  Atrapa
Besa les flors que volen al vent
Brodades per la nit blanca
Perquè llueixin al cel

Trencat                        Ferit
Absent                                    Tremolós
Repunteja de mil somnis
L’alba freda del demà.

Malenconia (Antònia García)

En les aigües de l'estany
hi ha el reflex de les arbredes,
del cel blau, dels núvols blancs,
també el reflex de les penes.

Amb un mig somriure als llavis
a l'estany t'has acostat.
El vent jugava a empaitar
els núvols del teu esguard.

T'has mirat en el mirall
d'onades que el vent aixeca;
a dins has vist els teus ulls
i la teva imatge entera.

Però no ets tu, que la tristor
no hi ha mirall que l'ensenyi,
ni tant sols l'aigua del llac,
per molt que la imatge et prengui.

Aquest rostre no és el teu,
és de la desconeguda
que viu molt endins de tu
i al damunt de l'aigua sura.

Has posat les mans a l'aigua,
has fet cercles amb les ones,
has enfonsat les tristeses
dins l'estany, com fulles mortes.

El mirall que tu has trencat,
a poc a poc recupera
el reflex dels verds desmais,
el dibuix de la pesquera...

-   -   -         

T'has allunyat del mirall
de les tristors amagades
per la riba de l'estany,
tota vorejada d'arbres.


Mirall (M. Jesús Mandianes)


Mirall argentat de l’àvia absent
oblidat al bagul dels seus records.
Finestra de cristall i roses lluents
Miratge dels reialmes màgics,
princeses, cavallers i dracs.

Mirall de la joventut feliç,
dels llavis pintats de vermell.
Els ulls, flames crepitants,
il·luminant nobles ideals.http://reinaloba.wordpress.com/wp-includes/js/tinymce/plugins/wordpress/img/trans.gif

Mirall fosc dels somnis trencats,
perduts al laberint de la memòria.
Reflex de les primeres arrugues,
còmplice cruel del temps fugisser.

Mirall de l’esperança retrobada,
dins la mirada neta dels fills,
a la mà estesa dels amics sincers,
als raigs del sol escalfant la meva tardor.

El mirall (Francesc Blasco)

Quan surt el sol al matí,
i reflexes el meu cos,
ja puc respirar tranquil,
veig que encara hi som tots dos.

El mirall té aquest poder
de donar tranquil·litat,
quan et trobes tu mateix
 mirant de l’altre costat.

T’ho dirà el teu altre jo,
quan et miris al mirall
per veure millor la cara,

sense perdre cap detall. 



El mirall (Núria Soler)

El meu mirall no em coneix,
cansat de veure’m cada dia
pensa que sap els meus secrets.
Em reflecteix l’aparença.
És misteri o sentiment,
 sóc la dona que hi veig,
o potser no m’hi sé veure?

Tot i això sé que el sondejo,
n’espero el veredicte.
No, així no, sento que crida,
i, és clar, té raó, sort d’ell.
Quan m’adono del desastre
li somric, li agraeixo
la incompresa coneixença.

Em guarda el sentiment
misteri i  poesia.
Vell confident silenciós
que de dia i nit em mira.
Intimitat preservada,
recer de joia i  neguit
fet de silenci. M’observa.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Itinerari infernal (Antònia García)

En una agència de viatges vaig veure que anunciaven un itinerari a través de l'infern. Vaig pensar que era de broma però la curiositat va fer que m'hi apuntés. El lloc de trobada era a l'avinguda de Pedralbes, davant dels Pavellons Güell, on hi ha un drac a la reixa de ferro forjat. Al punt de les 9, l'hora acordada, no hi havia cap guia ni ningú. Vaig esperar-me una estona, i res. M'han aixecat la camisa, vaig pensar. Ja era a punt d'anar-me'n quan vaig veure que el drac de ferro prenia vida i em va dir “Jo sóc el teu guia. Segueix-me: et duré a un lloc on molts entren però pocs en surten.” Vaig quedar astorada! Però, no sé per quina estranya raó, vaig fer el que em deia.
El drac alçà el vol i jo al seu darrere, travessant carrers i seguint un llarg sender, que ens dugué a l'estació del baixador de Vallvidrera. A prop d'allí, mig amagada per la vegetació, hi havia una cova fosca amb un nom gravat a la pedra de l'entrada: Minagrot. Ens hi ficàrem i trobàrem un rètol que deia “Deixeu tota la roba i els efectes personals en un dels armariets del fons. Hi trobareu un vestit d'amiant i una cinta identificativa. Poseu-vos-ho i seguiu el vostre guia.”
El drac em va fer anar fins a una cruïlla de molts túnels on un guàrdia urbà tot vermell anava fent indicacions: “Visites turístiques, passadís número 0. Mandrosos, passadís número 1. Envejosos, passadís número 2”, etc. Vam entrar pel lloc que ens pertocava i el drac em va anar explicant tot el que vèiem. Em va cridar l'atenció la munió de gent que anava amunt i avall. “Són els desagraïts”, em va dir el meu guia. “Ja ho saps, de desagraïts, l'infern n'és ple”. Més enllà, hi havia una filera de persones fent cua. Una diablessa, a mesura que se li posaven al davant, els ficava el dit a l'ull, i tot seguit tornaven a la cua i ho anaven repetint. “Són els que els agrada empipar”, m'aclarí el drac. Uns altres, drets en una plataforma que girava, rebien cop de martell a l'ull de poll i així anaven girant sense parar. “Aquests són els geniüts i els impacients...”
Passàrem d'una zona a una altra, on diables i diablesses cada vegada més monstruosos martiritzaven de mala manera els condemnats. Eren les sales dels golafres, dels luxuriosos, avars, superbs, lladres... De cop, em va semblar veure una cara coneguda. Albert! Vaig cridar. Ets l'Albert, oi?  Llavors el drac em va dir que res de dir noms. Allí només hi ha números. És que és un meu parent... em vaig justificar. “Aquí no s'assenyala amb el dit ni s'anomena ningú! Entesos?” em va ordenar amb severitat. Vaig passar pel costat de l'Albert sense badar boca. Però com és que era a l'infern? Si en vida semblava tan bona persona... “És hipocresia”, em va fer saber el meu guia.
Després, castigats amb turments esgarrifosos, tan terribles que no em veig amb cor d'explicar-vos-els, vam veure els que menteixen, els que escanyen i esclavitzen, els que ultratgen, els explotadors, pederastes, tirans, assassins, els que manen matar i els que, podent-t'ho evitar, s'ho miren sense fer-hi res. S'havien convertit en pellingots, en ombres miserables.
Per refer-me de la vista d'aquell panorama de calamitats, el drac em va dur a la part de l'infern que estaven modernitzant. Allà canviaven les calderes antigues amb foc per unes plaques d'inducció molt decoratives i s'instal·laven controls acústics per esmorteir els xiscles dels turmentats. Aprofitaven el vapor produït per la temperatura del magma per fer electricitat amb una turbina de nova generació. Això els estalviaria els foguerons i no els fumarien els sostres, que feia molt brut. I, a més, tots els dimonis feien cursets d'informàtica, per posar-se al dia. També vam passar per un lloc on el diables tenien una pancarta demanant millores pel conveni; es veu que feien vaga. I en una altra sala vaig veure una colla de dimonis que saltaven i ballaven. “Són els patumaires”, va fer el drac. “Estan assajant els balls de La Patum”.

I un cop tot vist, vam sortir a l'avinguda Gaudí pel túnel de l'estació fantasma del metro, de la projectada línia 9, que no s'utilitza. Vaig agrair al drac, el meu guia, aquell itinerari tan insòlit. Ell se'n va anar volant cap a la seva reixa de Pedralbes i jo vaig tornar a casa, meditant com d'aprop que tenim l'infern. El tenim a tocar. L'infern és a sota i és allà on hi ha el mal, només que sovint no el veiem.

Un viatge a l'infern (Francesc Blasco)

—M’ha tocat anar al infern, tot i no haver-hi cregut mai. Ja m’ho deia la mare: nen, fes bondat i no facis cap pecat.
>>Jo sempre deia que això del cel i l’infern era cosa de babaus, però ara me n’adono que anava errat. I ara ja no ho puc arreglar.
Això ho deia amb cara de pomes agres en Pep, que començava a sentir aquella calor que tothom sap que fa en aquell lloc...
—Ara no recordo com anava això dels pecats —va seguir dient–, no sé si els pecats mortals eren els que et portaven a l’infern o eren els que et confessaves i ja està.
—Escolti, senyoreta, que sap com va això dels pecats? —va demanar a una noia alta i prima que passava en aquell moment.
—Com diu? —va respondre la noia
—Que si sap com funciona això de l’infern? —va insistir ell
—Home, més o menys —va dir ella— els pecats mortals porten al infern i els venials al purgatori, crec recordar. A més, només en el cas de morir sense haver-te confessat...
>>Però per què ho vol saber això vostè? —va continuar la noia
—Coi per saber si em toca o si s’han equivocat —va fer ell aixecant la veu— Se m’estan començant a socarrimar els peus i potser no em toca estar aquí...
>>Ara em faltaria saber quins són els pecats mortals i quins són venials, doncs com que no m’he confessat mai... Que sap si hi ha una llista o alguna pàgina web on mirar-ho? —va seguir demanant.
—Escolti senyor, no voldria semblar mal educada però ja n’hi ha prou de fer-me perdre el temps amb tonteries—va respondre la noia.
—A vostè li sembla una tonteria, quan estàs al infern, saber si et tocava o no? —insistí en Pep—. Home, que és per tota la vida, eh!
—Potser si que és important, quan ets a l’infern, però de moment el que hauria de fer és sortir de la sauna, que fa dues hores que hi ha entrat i fa cara d’haver perdut el seny —va dir la noia una mica emprenyada.

Un paseo por el infierno (Elisabet Prades)

La luz viene
Cuando hay algo que alumbrar
Pero si ese algo se ha dispersado
La luz no sabe dónde ir.

Candela del libro Interiores

Me despierto, entre las sombras del amanecer veo el camino y me duele la vida, ese infierno con instantes de vida.
        Pasean por él reyes cazando elefantes, gobernantes imaginando armas de destrucción masiva, idealistas masacrando inocentes, niños con armas en sus manos, hipotecas, hambre, guerra... Escarabajos violando ángeles.
      Por la ventana abierta entra todo el fuego de la hipocresía y el cinismo, la noche de la miseria y la impotencia.
        Vuelvo a cerrar los ojos y me visto de sueños, quien sabe si un día perdido es un día ganado; imagino mi infierno sin neones ni asfalto, su fuego son ríos, sus abismos nubes, su color añil y su viento flores. Por él van diablillos pequeños corriendo, saltando, robando manzanas. Diablos mancebos amándose por todos los rincones, o cantando, o atrapando las flores que el viento transporta. Luciferes viejos explicando historias de luz y de vida.
Y paseo y corro y sonrío y beso y me besan y amo y me aman... Vuelo y me paro en un atardecer eterno sin noche y sin tiempo.
El camino me llama. Me desvisto, me visto de indiferencia cotidiana y cerrando la puerta me adentro en el infierno, ese asfalto gris cubierto de mentiras.
Un niño sonríe. Vuela una palabra. Un beso levita. Una mano me arropa. Instantes de cielo. Rayos de luna hiriendo al infierno.


Xael 08.12.2013

Càstig merescut (Anna Collado)

Olor a ou podrit, que desagradable... sofre, és sofre. Ho sé perquè l’he olorat moltes vegades al laboratori. Sempre m’encolomen a mi manipular-lo. Quina calor! Com més m’apropo a aquella llum més calor fa. Però no puc fer res més. Enrere tot és foscor... si més no endavant hi ha aquella llum vermella... Em recorda als bars que acostumo a visitar, els de noietes simpàtiques. Però aquí fa més calor. No sé on estic, ni què hi faig. L’última cosa que recordo és aquell no hi ha res a fer seguit d’un piiip agut i continu. Llavors he començat a caminar en la foscor. El camí fa baixada perquè no em costa caminar. Això sí, em fan mal els genolls. Els tinc cardats de tantes bregues. Els cabrons del barri es pensen que poden xutar-se gratis i un s’ha de fer valer. Amb el Manolo n’hem hagut d’apallissar uns quants. I a elles els ho cobrem en espècies. Les molt putes, s’ho mereixen... drogates de merda. Però per puto, puto, el túnel aquest dels collons. M’està agafant mal de tarro amb aquesta ferum a sofre. Que ho faci el Berni, que ho faci el Berni... i jo... imbècil de mi amb el sofre de merda. Tot per no perdre el curro i poder disposar de tots els estris i ingredients per tenir material... que si ho saps fer bé, això d’adulterar-lo, ni es nota, però l’estires que te cagas. Al pas que anem, un anyet més i li dic al jefe, “aquí te quedas chavalín”. I fotem el camp amb el Manolo a Jamaica. Ho tenim tot ben pensat. A tirar-nos totes les negrotes que se’ns posin bé i a fumar-nos tota la maria que pillem... Això si puc sortir d’aquí, és clar. Quina calor! M’estic fregint viu. Sembla que ja arribo, cada cop tinc la llum vermella més a prop...
Per fi, ja hi sóc. La llum vermella ve d’una habitació que té la porta oberta. S’escolta música heavy metal. Hi entro i topo de cara amb una paia espectacular. Va en pilotes i té el cos tot pintat de vermell. Porta una cua enganxada al cul amb la punta peluda. M’hi fixo millor i veig que no està sola. Però qui collons ha muntat aquesta discoteca? Flipo en colors, nen. Si estigués aquí el Manolo em diria, quina pasti m’has donat avui, col·lega? Però no recordo haver-me pres res. La paia m’agafa de la mà i em porta cap a un grup que remenen una olla gegant. Van tots disfressats igual, tios i ties. Les ties comencen a despullar-me mentre em llepen tot el cos i em deixen en boles. Això promet! Em deixo fer perquè tinc tanta calor que em sobra tot el que porto al damunt. A l’olla hi cou un líquid vermell. Deu ser per empastifar -me a mi també. De cop, quatre paios m’agafen un de cada extremitat. Ei! Mariconades no, eh? Que m’emprenyo i començo a repartir òsties! Els molt cabrons m’eleven i fan intenció de posar-me a l’olla de cap. Em moc desesperadament. Provo de deslliurar-me. Aconsegueixo deixar-me anar d’una mà i m’agafo de la vora de l’olla. M’hi deixo la pell perquè crema que te cagas. Però m’hi va la vida i aguanto com un jabato. Trec forces d’on no sabia ni que en tenia per provar de deixar-me anar, però no serveix de res. Me’n vaig de cap al fons de l’olla. Abans de perdre la consciència trec per última vegada el cap a fora del líquid vermell i viscós. La decoració de la discoteca em recorda a alguna cosa... no serà que estic a... glup glup glup.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Comunicant amb Carl Gustav Jung 1875-1961 (Francesc Blasco)

—Hola, hola...? Em sents? Sí, sí,...? No t’espantis Carl, t’estic parlant des del futur. Saps allò de la màquina del temps? Doncs ja està inventada. Bé, no del tot, només podem parlar i escoltar, però no traslladar-nos...
>>Em dic Francesc, estic al 2013 i he volgut contactar amb tu perquè darrerament he estat llegint i treballant amb algunes de les teves idees i et volia explicar com et veiem en el meu temps.
>>Per cert, com et va amb el Freud? Ja m’he assabentat que vàreu acabar barallats...
>>Que què? Ah! Que tots els teus alumnes acaben volent ser millors que tu i per això t’ho volen discutir tot.
>>Bé, com et deia, avui, al 2013, la teva obra torna a estar de moda. Sobretot allò dels tipus psicològics que vas descobrir, i que serveix per entendre el perquè algunes persones són tan diferents a les altres. Vas arribar a la conclusió que el món es podia dividir en extravertits i introvertits, i dins d’aquesta classificació encara podies dividir en funció de si la persona utilitzava més el pensament, o el sentiment, o les sensacions, o la intuïció.
>>Darrerament s’han inventat una sèrie d’eines (DISC, MBTI, INSIGHS,...) basades en els teus tipus psicològics, per ajudar els líders a millorar les seves competències de relació amb els seus equips.
>>Què dius? Ah! Que no saps que vull dir amb líders i competències? Sí, mira, t’ho explico. Avui en dia les persones que dirigeixen les grans empreses se’ls tracta de líders, en el sentit que ja no només manen, com s’ha fet tota la vida, sinó que representa que ho fan molt millor. I les competències són les capacitats o habilitats, que avui en dia estan tipificades i que se suposa han de tenir aquests líders per poder dir que ho són.
>>La setmana passada, sense anar més lluny, vaig fer un taller per a un grup de directius on vaig utilitzar una d’aquestes eines. Per això darrerament he repassat els teus coneixements al respecte. Hauries d’haver vist la cara que posaven en adonar-se’n que, contestant una sèrie de preguntes, el grup s’anava dividint en quatre grups més petits, que actuaven de diferent manera al davant del mateix fet.
>>Jo pensava en tu i en que realment vas ser un avançat al teu temps, i que vas transformar el món de la psicologia moderna. I t’ho volia dir.
>>Com? Ah! Que gràcies pel detall, però que has de marxar a barallar-te amb el Freud?
>>Molt bé doncs, encantat de conèixer-te i fins un altre dia!

¡Si Valle Inclán levantara la cabeza! (M. Jesús Mandianes)

Por allí viene apoyado en su bastón, caminando erguido, seguro de sí mismo, parece un viejo guerrero dispuesto a pelearse con cualquiera por defender sus ideales. Se protege del frío con un poncho mejicano y un sombrero encasquetado hasta las orejas. Su delgadez, acentuada por larguísimas barbas de chivo, junto a los peculiares lentes, a través de los que contempla la realidad deformándola hasta el esperpento; lo han convertido en uno de los iconos que adorna el paisaje urbano de Madrid.
Me saluda alargando la mano ortopédica:
—¡Buenos días rapaza!
—Buenos y fríos, Don Ramón. Que alegría encontrarle por aquí. ¡Está Usted como siempre!
Es lo que tiene no creer en nada y estar mal enterrado “na terra das meigas”. De vez en cuando me salto la dictadura de la muerte para darme una vuelta por “la corte de los milagros”
Cuando entramos en el café Gijón no puede evitar una mirada nostálgica:
—De la generación del 98 no queda ni uno… aquí ya no se organizan tertulias.
—¡Es que ha pasado más de un siglo Don Ramón! ¡En nuestra sociedad no queda tiempo para veladas literarias, ni para conversaciones de ningún tipo. ¡La bohemia ha desaparecido!
Un camarero nos sirve dos expresos con una gotita de aguardiente, acompañados de una bandeja con la cuenta, donde deposito tres euros ante el asombro del dramaturgo:
—¡Y luego!… este dinero no lo reconozco.
—Son Euros, la moneda que ha desbancado a la peseta. ¡Es que ahora formamos parte del Mercado Común! una organización de países europeos que tiene un sistema monetario único. Don Ramón tres euros son quinientas pesetas.
—¡Pero tu toleas! ¡Quinientas pesetas no las gano yo en un año! ¿Cómo puede tolerar este robo el presidente de la república?
—De republica nada, esto es una monarquía constitucional, el rey de todos los españoles es Juan Carlos de Borbón.
Valle Inclán se levanta de la silla indignado dando grandes voces y gesticulando:
—Con lo que nos costó echar a la tatarabuela ninfómana y a Alfonso XIII, que dilapidó el dinero de los españoles comprando coches de lujo, yates, rifles último modelo y amantes a cargo del presupuesto nacional.
—¡Siéntese y baje la voz!, que acaban de aprobar la nueva “Ley de Seguridad ciudadana”. Por insultar a las autoridades o manifestarse en frente del Congreso nos pueden poner una multa o mandarnos a la cárcel.
—Pero ¿Cómo es posible que os dejéis avasallar así?
—Mire, cuando usted nos dejó estalló la Guerra Civil, después de tres años de lucha fratricida, en el país se impuso una dictadura dirigida por el general Franco. A su muerte le sucedió el rey Borbón que ha resultado ser un digno sucesor de sus antepasados, tiene los mismos vicios.
—Así que el generalito se salió con la suya… Pero el PSOE y los Partidos Republícanos ¿No hicieron nada?
—Se marcharon al exilio, a su regreso al PSOE le faltó tiempo, para renunciar al Marxismo y olvidarse de Pablo Iglesias. Ahora con seis millones de parados y el país en banca rota, se dedican a sacar los trapos sucios unos contra otros. Desde la familia real pasando por todos los partidos, tanto de derechas como de izquierdas, incluidos los sindicatos, tienen causas pendientes por adueñarse del dinero público. ¡Se repiten las historias del “Ruedo Ibérico” que usted también describió!
—¡País de insensatos! Prefiero regresar al sueño eterno que ser testigo de la miseria que os rodea.
Levantándose airado se despidió alzando levemente el sombrero, mientras murmuraba entre dientes ¡Pobre España!

A Caterina Albert (Dolors Oller)

Benvolguda Caterina Albert,

Quan m’han proposat dirigir-me a un escriptor d’una època passada, la primera persona que m’ha vingut al cap heu estat vos, sou un referent de la nostra literatura. La vostra aportació a la cultura catalana ha estat important i també sou un model de valentia i de constància.
M’agradaria que poguéssiu veure els canvis que des de la vostra època s’han produït al món en general i al nostre país en particular.
Us va tocar de viure una època en extrem conservadora, sobretot després de la nostra guerra, no cal que us ho recordi...
Ara la societat és diferent, en molts aspectes ha millorat sensiblement, vivim en unes condicions molt millors que la primera part del segle passat, això sol ja és un canvi substancial, però segurament el que més us sorprendria és com ha canviat el paper de la dona. No us hauria calgut utilitzar un pseudònim masculí per poder escriure el que volíeu sense ser criticada d’una manera tan dura fins al punt de veure-us en la necessitat de publicar amb pseudònim per poder seguir escrivint.
Ara una dona es pot expressar amb llibertat en el món artístic o literari. Podríem dir que ha adquirit quotes de poder en els àmbits polític i laboral totalment impensables fa només tres quarts de segle. Això no vol pas dir que no hi hagi molt camp per córrer encara... Les estadístiques ens diuen que la violència de gènere encara està molt present al nostre món, cada any moren moltes dones a mans de les seves parelles i d’altres segueixen acovardides pels mateixos esquemes conservadors del vostre temps.
Em pregunto quines serien les coses que més us sorprendrien i penso que a part de la tecnologia que evidentment ha produït ginys espectaculars que en els vostres dies ni tan sols es podien imaginar (i que molts d’ells són presents a gairebé totes les cases, crec que us sorprendria que tot això no hagi portat també un avanç d’igual manera en les relacions entre les persones, les guerres segueixen a bona part del món. El progrés que vivim al primer món no va acompanyat de menys pobresa al tercer món i hem creat l’expressió quart món per denominar la misèria i les dificultats de supervivència que perviuen d’una manera ben palesa i sense perspectives de millora en l’anomenat primer món.
M’agradaria poder-vos explicar que tot ha millorat que els afanys de les persones lluitadores de la vostra època han tingut els fruits esperats, però malauradament en alguns drets socials estem tornant enrere i d’altra banda tampoc penso que siguem millors persones.
De tota manera crec que us agradaria poder compartir els nostres dies i malgrat que això no és possible m’ha vingut de gust fer-vos cinc cèntims de la vida a la nostra terra en aquests moments allunyats dels vostres.
Us saludo amb una gran admiració


Dolors

Si em pogués escoltar (Antònia García)

Si ara mateix tingués el privilegi de trobar-me amb Joan Maragall, escriptor, periodista, traductor, poeta, amant de la bellesa i cercador del que hi ha de lluminós en cada cosa, li expressaria la meva gran admiració per ell, com a persona, i per la seva obra. Gosaria comparar els sentiments que ell havia experimentat a la muntanya i al mar amb els que jo també hi he pogut viure, però que mai no sabria expressar-los tan bé com ell ho va fer.
Enraonaríem de poesia. Maragall em faria esment de la paraula viva, comentaria que els poetes han de deixar que les impressions, un cop interioritzades, els facin arribar la paraula adequada. Diria que s'ha d'escoltar com parla la gent. Ai, benvolgut poeta! Hauries de sentir com se'ns empobreix el lèxic, com se'ns adultera la parla amb calcs estranys...! I, per altra banda, també hi ha força gent amb inquietuds culturals, amb amor a la llengua i a l'art.
Com passa sovint en moltes converses, saltaríem d'un tema a l'altre. En algun moment sortiríem a parlar de la societat actual, de com viuen les famílies; les benestants, amb comoditats, com sempre; les de classe treballadora, amb feines precàries o, en aquests moments, a l'atur. Jo li comentaria les qüestions de les hipoteques, de les estafes, de com les parelles joves han de limitar la fillada ell va tenir tretze fills–; de les dificultats en les relacions familiars, de divorcis, separacions... Aquest tema li produiria un cert malestar. Separar-se, un matrimoni? Ell, creient, bon fill, espòs sol·lícit i, al seu torn, bon pare, trobaria difícil d'acceptar-ho, i que un cap de setmana els fills estiguessin amb el pare i un altre amb la mare...
Li parlaria també de com ens colpeixen les notícies que ens arriben de molts immigrants, desplaçats per motius de fam o de persecucions; de les desgràcies de les guerres, dels morts,  del terrorisme. Maragall em recordaria que ell era al Liceu quan va esclatar la bomba i també esmentaria la Guerra de Cuba, els fets luctuosos de la Setmana Tràgica i la Guerra de Melilla.
Moltes més coses li explicaria. Pel que fa a Catalunya, li diria que el seu temps i l'actual s'assemblen força. Li donaria detalls de com s'està treballant per poder fer una consulta de cara a saber si el poble vol continuar a l'Estat Espanyol o vol  independitzar-se'n. Maragall, que durant la seva vida va estar en circumstàncies del mateix estil, em comentaria que ja havia dit, en el seu moment, que era convenient desfer els llaços que ens hi lligaven perquè era un llast que no ens deixava avançar. Admirat poeta, ja ho veieu, sembla que el temps no passi, les situacions es repeteixen: a Espanya no entenen el poble català. 
No li ho puc dir perquè fa molts anys que va traspassar. El seu cos va deixar la família, els amics, la gent que l'estimava i el considerava, però no el seu esperit, que ha quedat entre nosaltres i que ens recomana que vigilem, que no perdem el nord i que mirem enlaire, cap al cel; que ens llancem al mar amb les veles suspeses i que no defallim. I jo voldria respondre-li que tenim present les seves paraules i que hem après la lliçó del passat. Això  m'agradaria dir-li, si em pogués escoltar...

A Eric Arthur Blair (Anna Collado)

Potser el fet d’haver nascut exactament 70 anys i 1 dia després que vostè, m’ha unit d’alguna forma còsmica a la seva obra. Tot i que va ser més assagista que novel·lista, tres de les seves obres m’han colpit especialment: Homenatge a Catalunya, La rebel·lió dels animals i 1984.
            No només la va encertar de ple amb l’anàlisi que va fer sobre la Guerra Civil a partir de la seva experiència personal com a militant del POUM, a Homenatge a Catalunya; sinó que també ho va fer amb la sàtira a la Revolució Russa de La rebel·lió dels animals, i tot i que sembli mentida, pràcticament la va clavar amb el relat futurista de 1984.
            És una llàstima que la majoria no veiés el que vostè va veure durant la Guerra Civil. Hauria estat bé que les diferents faccions que defensàvem la llibertat i la dignitat del poble, en lloc de barallar-nos entre nosaltres, haguéssim unit les nostres forces per derrotar el feixisme. Malgrat que va ser una pena que morís amb només 46 anys, en el fons, va tenir sort de no ser testimoni de bona part d’aquests 36 tristos i tenebrosos anys de dictadura que tant mal va fer i encara fa al nostre país.
            No sap també com trobem a faltar una nova “rebel·lió dels animals” basada en el sistema capitalista. La sàtira és una bona forma de crítica i avui dia, gràcies als mitjans tècnics i audiovisuals de què disposem, cada dia rebem vídeos i presentacions divertides i iròniques sobre la situació actual. Tot i així, ningú ha estat capaç d’emular la seva genial novel·la i arribar al nivell de sarcasme incontestable que vostè va assolir. Quanta raó tenia!
            Finalment, amb 1984, encara que li sembli mentida, es va apropar molt al que vivim avui en dia. Potser mentre l’escrivia pensava: “Quina paranoia, Eric, se te n’està anant l’olla, xato!” o alguna cosa semblant en el llenguatge de l’època... Però, estimat amic, malauradament no es va allunyar gaire de la realitat. Vivim en una societat cada cop més tecnificada, estem més controlats en pro del capitalisme i les distàncies entre rics i pobres són cada cop més grans.
            Estimat Sr. Blair, Sr. Orwell o... símplement, George. Moltes gràcies per haver existit i fer-nos evident que la societat hauria pogut ser millor del que és avui dia si no fos per tantes coses.

L'abadia dels captius (Elisabet Prades)

Conversa amb François de Montcorbier o de Loges, anomenat François Villon. Nascut el 1431 o 1432 a París, desaparegut el 1463. Poeta francès del Segle XV. El seu poema més conegut és "La balada dels penjats". L’escriví quan esperava l’execució a la forca de la que va fugir.
Avui, l’insomni, no sé per quins set sous, t’ha portat a mi. O potser senzillament perquè jo també sóc un pària.
Saps, príncep de lladres, benefactor d’indesitjables, assassí d’escarabats negres, que vas ser tu, sense encara jo saber-ho, el primer poeta que va entrar a la meva vida.
Em preguntes que ha sigut del teu món. Et diré que de quan tu hi eres només resta Notre Dame, amb un bosc de barrets penjats (1) dels évêques que, evidentment, encara no han arribat al cel.
Es van descobrir altres móns, ara els carrers tots són asfaltats, hi ha edificis de ferro, de colors, els carromats van sense cavalls, vas volant d’un lloc a l’antre amb uns ocells de metall, es poden posar cors, fetges, ronyons d’una persona a l’altra, pots parlar a kilòmetres i kilòmetres de distància, es pot llegir sense tenir cap llibre... podria estar una vida sencera per explicar-t’ho, t’ho podria explicar mil cops però no ho entendries.
El món ha canviat molt, en canvi el ric encara és ric, i el pobre tan pobre com quan tu hi eres, hi ha molta gent que no té un pollastre a taula els diumenges (2), ni tan sols taula.
Ja veus, el món gira, el sol surt cada dia, després de l’hivern sempre arriba la primavera però tot continua igual i de vegades em pregunto, quin sentit te la vida? Tu que ja ho has esbrinat m’ho pots dir?

SILENCI

Et vull mirar, has desaparegut, potser has estat un miratge, o un somni que ha entrat per una escletxa oberta en la finestra.
Ja surt el sol. Avui, com sempre, torna a somriure el silenci gebrador de la basarda antiga. Recolliré un grapat de records, un somriure, un parell de mirades, una cançó de bressol ensucrada i uns quants bombons de xocolata blanca per endolcir les ombres i continuaré el camí.


NOTES:
(1) Diu la tradició que quan mor un bisbe el seu barret es penja del sostre de la catedral i que quan ell arriba al cel, el barret cau a terra.
(2) François Villon deia que a totes les llars cada diumenge s’hauria de poder menjar un pollastre.

A Antoine de Saint- Exupéry (Núria Soler)

Apreciat Antoine de Saint- Exupéry,

Sempre he pensat en el sentit dels teus dibuixos, mai no me’ls he pogut treure del cap. Com és que ningú no sap veure què hi ha dins dels altres?
Com ha estat que ni els infants siguin capaços d’imaginar què hi ha dins d’una capsa tancada? Els hem pres la capacitat d’intentar esbrinar quantes coses podria contenir un espai clos, què els agradaria que contingués, per a què podria servir allò que potser hi ha a dins.
Actualment, la ment dels infants està feta d’immediatesa. No hi ha temps per la fabulació, tot és real i tangible. Això, cal reconèixer-ho, és culpa nostra. Som presoners de la pressa, correm per anar a qualsevol lloc o per a fer qualsevol cosa, no deixem espai per esbrinar què deixem enrere, què perdem pel camí. Amb aquesta actitud els privem que descobreixin fins on arriba la llibertat de cadascú, on són els límits que cal respectar per no envair la llibertat de l’altre.
Les nostres presses els priven de gaudir de les coses fetes a poc a poc que són les que proporcionen la satisfacció de tastar el que s’aconsegueix amb esforç i paciència. 
D’altra banda, intueixo que em creuràs, encara no hem après gaire res del que ens vas descriure. Tenim reis o governants  que no raonen, que encara no han après que demanar impossibles només és culpa d’ells car no saben què es pot complir i què no.
No hem après, ni de bon tros, a fer una feina només per la utilitat que té i no pels beneficis que ens pugui reportar. L’anhel de posseir és cada vegada més gran, conseqüència de l’augment de coses a que podem accedir.
Tampoc no ens hem adonat que l’evolució del nostre entorn fa innecessàries moltes coses que continuem fent per rutina.
Ens hem tornat a oblidar de tenir cura de la flor de la nostra existència. No la protegim del vent fort i no li donem la mica d’aigua que necessita. Qui ens podrà retornar a l’esperit del teu escrit que, tot i el que t’explico, està present en totes les llibreries i biblioteques? L’hem llegit, l’hem recomanat com a lectura imprescindible però... què n’hem tret, on són els valors que transmet?
Com sempre, ens deixem portar per qüestions preconcebudes i no sabem destriar on és la poesia de les coses sense importància.

A Marcel Proust (Pilar Zabala)

Apreciat amic Marcel. Vull que sàpigues que de la teva extensa obra literària “A la recerca del temps perdut” em va encantar. Això va ser ja fa anys, però l’aroma i el sabor que em va deixar fa que, encara ara, busqui estones per submergir-me en la lectura d’aquell món que mostraves tan suggeridor, un món que només tu has estat capaç de narrar i descriure amb tant d’art i talent.
M’hauria agradat de conèixer-te personalment Marcel, però els dos sabem que això no ha estat possible perquè no hem coincidit en el temps, molts anys d’història ens separen. Tot i així he decidit escriure’t aquesta carta perquè em sembla una bona manera de recordar-te, de sentir-te encara present, i poder transmetre’t, amb confiança, el que vull comunicar-te.
Has de saber que el temps, sempre implacable i imparable, ha avançat molt des que vares marxar; ara tot és diferent. Els dies que vas viure a Combray s’han esvaït pels camins de Méséglise i de Swann igual que les reunions que la marquesa de Germantes convocava a l’hora del te.
Les invitacions i comunicacions poques vegades es porten a través de missatgers. Tenim maneres més   segures de fer-les arribar, en pocs segons, al seu destí encara que sigui a l’altre extrem del món. El coneixement de l’electricitat va obrir pas, en el seu moment, a múltiples descobriments que, a hores d’ara, segueixen creixent i revolucionant el món. És inútil que tracti de descriure’t com són les noves tecnologies que imperen i les seves aplicacions, la televisió, l’ascensor, les innovacions en els  transports, —també subterranis i aeris— els coets capaços de solcar l’espai, la comunicació a través d’Internet o el telèfon mòbil, i molts altres descobriments, perquè no em sento prou capacitada per poder-t’ho descriure amb  prou detall.
La manera actual de vestir no té res a veure amb la moda del teu temps. Lluny han quedat els barrets, els colls emmidonats, les polaines i els vestits encotillats.  Ara les dones també portem pantalons, les més joves duen faldilles tan curtes que deixen veure la llargària de les cuixes i, a les platges, lluïm banyadors tan petits que són  la  mínima expressió.
Estic segura que et sorprendria, i fins i tot et meravellaria, la quantitat de novetats que s’han produït al llarg d’aquests últims anys, novetats que, en molts casos, penso que no podries arribar a imaginar.
Fins aquí tot és, en certa manera, positiu. Però… no dubto que, en els teus dies, tu també vas tenir temps de copsar que, existeix una mena de roses tan punxegudes que fan vessar la sang. Per desgràcia es dóna el cas que, com les roses, hi ha tecnologies capaces de fer molt de mal, ja que han estat dissenyades  per crear armes cada cop més refinades i letals. En aquest moment les guerres i guerrilles més cruentes estan matant i duent sofriment a milers de persones a Síria, Pakistan, Àfrica i Líban. La desesperació i la fam empeny diàriament a molta gent a arriscar la vida en un intent, moltes vegades inútil, de fugir d’un infern que els recrema per dins. Per altra banda, també la pau té un preu molt alt; milions de persones estan sense feina, de vegades famílies senceres, i són desnonades sense cap mirament sota l’aprovació d’aquells que tenen el poder i la mala ànima de consentir-ho, els mateixos que s’enriqueixen impunement amb aquests desgavells.
Ja ho veus, apreciat Marcel Proust; com t’he dit abans, les roses sempre han dut punxes, sols que les d’ara son més llargues i arriben a tots els punts del nostre planeta, fins i tot més enllà. No segueixis buscant els temps perduts, quedat a Combray.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Espronceda, inspiració (Montserrat Fortuny)

Porqué volvéis a la memoria mía
tristes recuerdos del placer perdido?
(Espronceda)
  
Per què torneu a la meva memòria
els records tristos del plaer perdut?
Tots formen part de la meva història,
sempre al pensament els he tingut.

Tots s’uneixen al meu cor eixut.
Per què, per què són vanaglòria
d’amors passats, de plaers viscuts?
Ells se m’emporten tota la victòria!

Mai més no els tornaré a viure,
mai més no els tindré al cor,
no els faré mai tornar a reviure,
només són reflex de passats amors.

I, per què em retornen? Jo voldria
no haver-hi de pensar mai més,
així la meva vida acabaria
meditant en coses materials només.