En les
aigües de l'estany
hi ha
el reflex de les arbredes,
del cel
blau, dels núvols blancs,
també
el reflex de les penes.
Amb un
mig somriure als llavis
a
l'estany t'has acostat.
El vent
jugava a empaitar
els
núvols del teu esguard.
T'has
mirat en el mirall
d'onades
que el vent aixeca;
a dins
has vist els teus ulls
i la
teva imatge entera.
Però no
ets tu, que la tristor
no hi
ha mirall que l'ensenyi,
ni tant
sols l'aigua del llac,
per
molt que la imatge et prengui.
Aquest
rostre no és el teu,
és de
la desconeguda
que viu
molt endins de tu
i al
damunt de l'aigua sura.
Has
posat les mans a l'aigua,
has fet
cercles amb les ones,
has
enfonsat les tristeses
dins
l'estany, com fulles mortes.
El
mirall que tu has trencat,
a poc a
poc recupera
el
reflex dels verds desmais,
el
dibuix de la pesquera...
- -
-
T'has
allunyat del mirall
de les
tristors amagades
per la
riba de l'estany,
tota vorejada d'arbres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada