dilluns, 16 de desembre de 2013

Malenconia (Antònia García)

En les aigües de l'estany
hi ha el reflex de les arbredes,
del cel blau, dels núvols blancs,
també el reflex de les penes.

Amb un mig somriure als llavis
a l'estany t'has acostat.
El vent jugava a empaitar
els núvols del teu esguard.

T'has mirat en el mirall
d'onades que el vent aixeca;
a dins has vist els teus ulls
i la teva imatge entera.

Però no ets tu, que la tristor
no hi ha mirall que l'ensenyi,
ni tant sols l'aigua del llac,
per molt que la imatge et prengui.

Aquest rostre no és el teu,
és de la desconeguda
que viu molt endins de tu
i al damunt de l'aigua sura.

Has posat les mans a l'aigua,
has fet cercles amb les ones,
has enfonsat les tristeses
dins l'estany, com fulles mortes.

El mirall que tu has trencat,
a poc a poc recupera
el reflex dels verds desmais,
el dibuix de la pesquera...

-   -   -         

T'has allunyat del mirall
de les tristors amagades
per la riba de l'estany,
tota vorejada d'arbres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada