El meu mirall no em coneix,
cansat de veure’m cada dia
pensa que sap els meus secrets.
Em reflecteix l’aparença.
És misteri o sentiment,
sóc la dona que hi veig,
o potser no m’hi sé veure?
Tot i això sé que el sondejo,
n’espero el veredicte.
No, així no, sento que crida,
i, és clar, té raó, sort d’ell.
Quan m’adono del desastre
li somric, li agraeixo
la incompresa coneixença.
Em guarda el sentiment
misteri i poesia.
Vell confident silenciós
que de dia i nit em mira.
Intimitat preservada,
recer de joia i neguit
fet de silenci. M’observa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada