dilluns, 14 d’abril de 2014

Al tren (Montserrat Fortuny)

Avui començo les vacances; agafo el tren i no he de baixar fins al final, o sia que m’espera un bon recorregut. Pujo al segon vagó i corro a seure a l’únic seient lliure que queda amb finestra.
Davant meu hi ha un matrimoni gran. Els de l’altra costat del passadís són quatre nois que fan molta barrila i em penso que n’hi ha per estona. No em giro per mirar al meu darrere, que està ben ple i, més endavant hi ha pares i fills petits que també fan molt de soroll.
M’he preparat un llibre, però no em puc concentrar, hi ha massa xivarri. El tren surt de l’estació i miro el paisatge, però el tinc molt conegut.
Com he dit, en front meu hi ha una parella i m’hi vaig fixant més. Ell és alt, almenys li passa un pam a la seva companya, asseguts tots dos. Ella, baixeta i prima. Es miren somrients tots dos i parlen en to greu, amb els caps molt junts.
Em crida l’atenció el xal que té la dona a la falda, que també cobreix els genolls d’ell i no veig la mà esquerra d’ella ni la dreta de l’home… Em figuro que, per sota del foulard, les dues mans estan enllaçades… Perquè, per sota la roba i no pel damunt, com a cosa natural?
I si no fossin marit i muller? I si es tractés d’amants que fugen? Miro el portaequipatges i veig que hi ha dues maletes petites. No seria més natural, en un matrimoni, una de grossa, sola, per a tots dos?
A cada estació que parem, miren per la finestra fixament i, quan torna a arrencar el tren es fan un somriure, com alleujats… I si fugissin d’algú o d’alguns?
Dissimulant tant com puc, miro les seves mans, les que queden al descobert… La dreta de la dona porta un anell d’or, gruixut, amb una perla. L’esquerra de l’home no en porta cap i no goso mirar més fixament per si hi ha algun senyal al seu anular, d’haver-ne portat. S’escapen, un d’ells o tots dos, d’algú o d’alguns? Sí que en fan cara de fugir, sí…
La meva preocupació és que vegin que els miro amb massa insistència i dissimulo tant com puc. Sí, sí, cada vegada que sortim d’una estació es somriuen com alliberats.
I si es presentessin els “abandonats”? I si es volguessin venjar?
El temps ha anat passant i, per fi, arribem al final del trajecte. Tothom recull maletes i estris i baixem a l’andana. Els he deixat passar al davant i els segueixo. No els espera ningú. Corren a la parada de taxis, entren ràpid en un, i sento que l’home diu: “A l’Hotel…”.
No els he vist mai més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada