dilluns, 7 d’abril de 2014

Inventora de vides (Antònia García)

Va, plego. Ja se m'estan cansant els ulls, de llegir. I el paisatge no és especialment atractiu...
Que pesats que són aquests viatges amb tren. Tantes hores... Però mai més en cotxe de línia! Vaig acabar en forma de quatre! Almenys, amb el tren puc anar amunt i avall pel passadís o puc passar una estona al vagó-cafeteria. I sempre hi ha algú que té ganes d'enraonar una estona. I sinó, m'invento les vides dels passatgers. Sí, sí, me les invento! És una bona distracció.
Aquest home que seu a davant meu, per exemple, fa cara de dir-se Lluís. El veig una mica pansit. És clar, se li deu haver mort la dona de fa poc. No, millor que no. Està pansit perquè la pensió gairebé no li arriba... Això! Gairebé no arriba a finals de mes, i els fills li diuen que s'arregli tot sol, que ells tenen moltes despeses. Pobre Lluís!
La noia que és al seu costat, eeh.. la Sílvia! La Sílvia, jersei cenyit i texans desfilats, se n'ha anat de casa perquè vol viure amb el seu xicot. Els pares no ho entenen. “Que no podries esperar una mica més i us caseu com Déu mana?” Molt ben fet, Sílvia! Tu tries la teva vida! (Bé, en aquest cas, te la trio jo). Els teus pares són una mica antiquats.
Aquella iaia de vora la finestra... La iaia Maria Cinta! (Quin nom més bonic que li he posat!). La Maria Cinta aguanta la incomoditat del viatge perquè va a veure la filla i els néts. Té dos néts. No, tres: el més petit té cinc mesets i encara no el coneix. Quina il·lusió! Per això fa aquesta carona tan maca de iaia.
El xicot del seu costat... Coi, ara ha apartat els ulls però diria que m'estava observant... Ara em torna a mirar... I doncs, què mires? Vaja, ara fa veure que no em mira, però em sembla que m'està espiant de cua d'ull. Bé, li posaré Sergi. És representant d'una empresa de fabricació de mobles i va a veure un client. No, que aniria amb el seu cotxe, més ben dit, amb el cotxe de l'empresa, amb tots els catàlegs. És igual, el faré representant de... Ui, em torna a mirar... Doncs jo no desvio la vista. Au, a veure si aguantes la mirada! Ostres! No afluixa, no...! Resulta com una mica impertinent que et fitin així. Dissimularé, mirant per la finestra. Per on anava? Ah, sí, el paio és representant d'una empresa turística i ho té tot a l'ordinador portàtil. On és el teu ordinador, Sergi? El tens guardat a la maleta? Ah, mal fet. L'hauries de tenir a sobre dels genolls i...
Aquest Sergi m'està fent posar nerviosa. Tant de mirar-me, tant de mirar-me... Però quina insistència! On s'és vist? Me'n vaig a estirar les cames pel passadís.
Apa, ja torno a seure. Alça! Altre cop els seus ulls! Vaja, si no fos la diferència d'edat, diria que s'ha enamorat de mi. Té una mirada com si, com ho diria?, com si em volgués veure per dins. Aaahhh! I si...? M'estic ensumant que... Però no, no pot ser! I, ben mirat, per què no? Si jo ho faig, ell també ho pot fer... Sí, sí, ara gairebé ho asseguraria... Aquest noi m'està inventant la vida! M'està inventant la vida, com faig jo!
I, segons ell, quina és la meva vida? Sóc la secretària d'un notari i vaig a veure els oncles, aprofitant uns dies de vacances? O sóc... què sé jo... Sóc una doctora traumatòloga que va a un congrés de medicina? Sóc una mestressa de casa que enyora la seva terra d'origen i hi fa una escapada? Sóc una pintora famosa que va d'incògnit a un balneari?
I si la meva vida no fos la vida que jo conec sinó que estigués vivint la vida que m'inventa aquest noi? Té els ulls enigmàtics i no para de mirar-me, com si em volgués dirigir la voluntat... Ep! Això sí que no! M'alço d'una revolada i em planto al seu davant. Aixeco el dit índex amb gest d'advertència i li dic: Parlem-ne!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada