Fa molts anys, una vegada, jo tenia quinze o
setze anys, era el mes d'agost i m'estava, amb els meus pares a Montserrat. Ens
acompanyaven la meva àvia materna i la germana gran de la mare, la tieta
Margarita. A la cel·la del costat s'hi
estava la Ramona, una noia de sis anys més que jo, amb els seus pares i un
tiet, germà del pare. En una altra cel·la
hi havia els germans Torelló, el Joan, el Jordi, de 22 i 20 anys i els dos
petits, el Miquel, de 14 anys i el Manel, de 7 o 8 anys. Aquets dos últims eren
els meus amics, sempre anàvem junts.
Cada dia, als matins, feíem una excursió o alltra, tots plegats. Bé, la mare i
l'àvia, no, igualment que els pares de la Ramona, que es quedaven a casa,
anaven a l'esglèsia, etc.
No vàrem tenir més remei que asseure’ns a terra, l'un rere l'altre i deixar-nos relliscar per aquell caminoi fet a les roques, fins arribar al que ens portava al Monestir. No es va fer mal ningú, ni una esgarrapada...Ca ser un veritable miracle...
Això sí, vàrem arribar a la cel·la a les tres tocades i els pares de la Ramona i la meva mare i la meva àvia ja estaven a punt d'anar al Monestir i demanar ajuda. Com veieu, tot va anar bé, vàrem dinar amb molta gana i molt contents.
El meu pare, que era molt de la broma, explicava a tothom que, quan baixava relliscant per aquell camí de les roques, sentia que li pegaven copets a l'esquena i es va tombar per a veure qui portava
darrera i deia: "Només vaig veure que era una noia que portava les calces de color de rosa...!"
He de dir que, en aquella època, les dones, grans o joves, anàvem amb faldilles; els pantalons només els podien portar els homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada