Sí. M'hi he perdut. No alguna vegada sinó unes quantes vegades, perquè fa molts anys que vaig a caminar per les muntanyes. Però no he anat mai sola, d'excursió. És diferent perdre's algú que va sol o perdre's tot el grup.
Sempre hi ha un dia que ens equivoquem de camí. O ens extraviem per culpa de la boira. O per qualsevol altra circumstància. D'aquests dies, me n'han quedat alguns a la memòria.
Recordo una sortida, al començament de la meva vida d'excursionista. Havíem seguit un caminoi que s'anava perdent, envaït per la vegetació. Això volia dir que no hi passava gaire gent. O ningú. Vam seguir en la mateixa direcció però no vam retrobar el rastre del camí sinó que ens vam ficar cada cop més entre els esbarzers. Ens va costar de sortir-ne. Era a l'estiu i uns quants de nosaltres anàvem amb pantalons curts. Quan vam aconseguir deixar el fons de la vall i ens vam enfilar per un vessant, ja sense esbarzers, ens vam aturar per posar-nos aigua oxigenada o alcohol a les moltes esgarrinxades de cames i braços. Com que no en vam tenir prou per a tots, vam decidir curar-nos amb el vi de la bota. Resultat: tots tacats i amb una forta olor de vi negre. Encara recordem les cares de les persones que hi havia a la tasca del poble, quan ens van veure amb aquella fila. I l'estranyesa dels passatgers del tren. I la cara de la mare, en arribar a casa.
També ens havíem perdut algunes vegades per llocs on el bosc era molt espès. No teníem punts de referència i, en canvi, hi havia molts camins de carro i senders, i no sabíem quin era el bo. Si érem en un lloc amb bona vista, fèiem servir el mapa i la brúixola i miràvem d'orientar-nos.
De vegades, que ens pensàvem que ens havíem perdut, trobàvem que els camins estaven marcats amb una pila de pedres en forma de piràmide, a tall de molló o de fita. Altres vegades trobàvem una tira de roba lligada a la branca d'un arbre. O un pal indicador dels itineraris. O marques de pintura a les pedres. O un pastor que ens ensenyava per on havíem d'anar. Aquestes coses ens tranquil·litzaven i ens ajudaven a anar ben orientats.
La boira ens havia donat problemes més d'una vegada.
Quan la boira t'embolcalla et sents tancat en un espai blanquinós, humit, t'adones que camines en cercle. No trobes el camí i al final has de fer bivac. Dormir al ras té una contrapartida bona. Si la boira s'aixeca pots contemplar tota l'estelada i veus com giren les constel·lacions. També pots sentir els mil i un sorolls de la nit. El frec de les branques si fa aire, el moviment gairebé imperceptible dels insectes i els animalons que cacen de nit, el crit de l'òliba i del gamarús.
Com que teníem costum de fer excursions sovint, no era estrany fer marrada, de tant en tant. Ens equivocàvem de camí. Si ens n'adonàvem aviat, tornàvem enrere fins a trobar el camí bo. Però de vegades no ens n'adonàvem i quan ho fèiem, érem massa lluny i ens calia fer alguna volta per recuperar la ruta. Una caminada prevista de, posem, quatre hores, es podia convertir en una de cinc, o sis... o més i tot. I representava baixar i pujar barrancs, anar camps a través, sense camí, o despenjar-nos com les mones per canals... En fi, tota una aventura.
Això passava algunes vegades, i era motiu d'anècdotes i records en general divertits, però normalment els vocals i els companys duien l'excursió ben preparada i tot sortia bé.
Els qui no hem tingut mai traça a orientar-nos per les muntanyes, sempre hem admirat i agraït aquesta qualitat dels nostres amics, de saber trobar els camins. No es tracta, només, de llegir les guies, fer servir els mapes i la brúixola, esbrinar per la molsa dels arbres on és el nord, etc. És que ells tenen un sisè sentit, com un do innat, que els permet conèixer les valls, els colls, les carenes, i tractar les muntanyes de tu a tu, com unes velles amigues. I potser podria dir que fins i tot com unes germanes, filles i fills, elles i nosaltres, de la mare natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada