La notícia (Antònia García)

El meu poble és tan petit que no surt mai als diaris. Per això em va sorprendre quan en un mitjà important va sortir la notícia que a Valldesqueis, on vaig néixer i on he viscut sempre, hi havien vingut uns científics per observar unes llums d'origen desconegut.

Vaig anar a trobar en Genís, el batlle. Ell devia saber-ne alguna cosa.

—Mira, noi —em va dir sense parar de pintar la barana de fusta—, no en sé res, d'això. Que surt el nom del periodista, al diari?

Vaig fullejar les pàgines. No. No hi constava cap nom. En Genís em va suggerir que truqués a l'editorial per esbrinar-ho. Semblava que tant se li'n donava, d'aquella notícia. Em va estranyar veure'l tan indiferent. Me'n vaig anar a casa i ho vaig comentar amb la dona.

—Quines llums? —va fer la Josefina—. On les han vistes? Jo no he sentit a dir res. Si haguessin vingut uns científics, ho sabríem, no et sembla?

Tenia raó. En un poble tan petit, no es movia una fulla que no ho sabés tothom de seguida. Quan els nois van tornar d'escola, els vaig ensenyar el diari.

—Què “xulo”! —va exclamar en Guillem— Uns OVNIS, potser? Aquesta tarda ho explicaré a la “panda”. Podríem anar-ho a veure, oi? Quan es faci fosc, podríem pujar al puig del castell, que és el lloc més alt i des d'on es veu més tros...

Aquella nit, gairebé tot el poble ens vàrem aplegar a les restes del castell, alguns de nosaltres proveïts de càmeres de fotos i prismàtics. Malaguanyada nit! Vam tornar a punta de dia sense haver vist altres llums que les de les estrelles i les de les nostres llanternes.

Però a la setmana següent, uns homes forasters van anar al bar d'en Pep, s'hi van quedar a sopar i van preguntar per les misterioses llums que, segons tenien entès, es passejaven per sobre del poble. Renoi! Encara els forasters no havien tret el peu a fora del bar, que tothom a Valldesqueis ja ho sabíem.

Al vespre, en Genís i jo mateix els vam acompanyar al cim del puig. Ells van plantar els trípodes i van preparar les càmeres. Amb una gravadora van anar enregistrant els nostres comentaris. Però els objectes voladors no identificats o el que sigui que fossin les llums en qüestió, no es van deixar veure fins passades les dotze, quan ja havia sortit la lluna. Llavors, sí, oh, sorpresa! Allí, a l'altre costat del rierol, damunt d'una capa de núvols baixos, vam poder observar uns reflexos que pampalluguejaven! L'espectacle va durar molt poca estona però els dos periodistes, perquè els forasters eren periodistes, en van tenir prou per treure'n suc, l'endemà, als seus diaris respectius.

Des d'aquell dia, de tant en tant venien al poble alguns curiosos i ens preguntaven per les llums. Dinaven al bar d'en Pep, l'únic lloc on es podia menjar. Aprofitaven per comprar pa de pagès al forn de la Cinta, uns quants embotits a la carnisseria-cansaladeria, un parell d'ampolles de vi del país... Això d'haver sortit als diaris, sí que va anar bé per Valldesqueis. Ara, de científics, que jo sàpiga, no en va venir cap. Tampoc vaig saber què eren aquelles llums que vaig veure.

No va ser fins molt més tard que en vaig treure l'entrellat: passat un temps prudencial, després de la visita dels periodistes, en Pep i en Genís van treure el gros mirall que en Pep tenia damunt de la teulada de la seva cabana, a l'altre costat del rierol. Aquell mirall havia fet prou bé la seva feina: reflectir la llum de la lluna damunt dels núvols baixos. El batlle i l'amo del bar van embolicar el mirall amb sacs i el van arraconar darrere d'unes fustes velles, per si algun dia convenia tornar-lo a treure. I se'n van guardar prou d'explicar la seva murrieria ni qui era el desconegut informador d'aquella notícia a la premsa.

Però, és clar, en un poble tan petit com el meu, al final tot se sap...