dilluns, 13 d’abril de 2015

Íbers (Núria Soler)

Ara mateix he de trucar en Toni. És l’únic de la colla del poble amb qui encara tinc contacte. M’hi jugo qualsevol cosa que es quedarà tant astorat com jo. Encara no m’he recuperat de l’ensurt. L’angúnia que m’ha agafat em té l’estómac regirat i no em sé avenir de...
—Toni?... Sí, sí, per això et truco. És clar que ho he vist i m’he quedat garratibat, m’ha agafat una suor...Tu has pensat el mateix que jo? Aquells ossos ... Valga’m tots els sants... Que què? Oh, i tant! Què sinó? Mira , no en vull parlar ara, m’agafen basques.
Sí, en Toni també ha vist la notícia i...bé, val més que us ho expliqui:
Aquest matí, fullejant el diari mentre anava en Metro cap a la feina he vist un titular que m’ha deixat gelat: “A causa de les últimes pluges que en aquests indrets han estat torrencials hi ha hagut un corriment de terres a El Monticle i ha deixat al descobert un jaciment que se suposa que és del temps dels ibers. Sembla ser que es tracta d’una necròpolis i es creu que formava part d’un poblat del qual es tenien referències però que fins ara no se’n coneixia la ubicació. A partir d’aquesta troballa els arqueòlegs i paleontòlegs han dit que començaran a fer excavacions per recuperar tot el poblat.”
De cop m’ha vingut a la ment el tip de jugar que ens fèiem els xiquets del poble en sortir de l’escola dalt del turó que hi havia als afores i des d’on vèiem tot el poble. Pujàvem com esperitats per ser el primer a triar l’os que més ens agradava. N’havíem trobat d’escampats i jugàvem a endevinar de quin animal podien ser.
 Uns deien que segur que només podien ser de cabra o d’ovella perquè eren els únics animals que s’hi criaven. Altres més minuciosos els atribuïen a animals prehistòrics perquè —i no els faltava raó— eren massa grans per ser del bestiar actual.
Siga com vulla aquells ossos eren la nostra distracció durant una bona estona. En fèiem formes estrambòtiques, creàvem éssers estranys i fèiem concursos per veure qui era capaç d’ajuntar-los i formar un esquelet que ens recordés un animal conegut.
Ara podeu entendre el perquè del meu malestar. Jugàvem amb ossos humans, dels nostres avantpassats, d’aquells que calia que reposessin en pau. Ells eren els nostres orígens per més anys que fes de la seva existència.
Potser direu que sóc massa primmirat però en parlar amb en Toni he sabut que no era només un calfred individual el que havia notat, més aviat era col·lectiu, de tot el poble, perquè em dol constatar que, pel que jo sé, gairebé tots els xiquets de diverses generacions havíem jugat a aquests mateixos jocs. Germans, cosins, nebots, fills, néts, renéts... tots s’havien enfilat dalt del turó per jugar amb...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada