La Venus del Benús (Montserrat Fortuny)

El meu poble, el Benús, és tan petit que no surt mai als diaris. Per això m’ha sorprès quan, en un mitjà molt important, ha aparegut la notícia que a Benús s’ha trobat una joia arquitectònica. I és ben cert. Hi he anat i ho he comprovat.

Tot el poblet està construït al voltant d’una cala. Sí, cala, no badia ni molt menys. Cala i gràcies. El formen un castell en runes, una església gòtica ben conservada, amb el cementiri, dues masies (una, deshabitada), una dotzena de carrers, amb una trentena de cases, amb baixos, un pis i les golfes i els seus cellers, encara amb bótes de vi ranci, boníssim. Finalment, l’escola i la Casa de la Vila.

La masia més antiga, ca La Vela, està abandonada des de fa més de trenta anys. Els fills van fer els seus estudis superiors i varen anar a treballar a la gran ciutat. I els vells, al voltant de la llar de foc, van lliurar la seva vida quan els va tocar i adéu-siau!

Ja feia temps que el batlle, animat per l’apotecari, el metge i el rector del poble veí, només pensava a enderrocar ca La Vela i convertir el seu solar en una escola moderna, envoltada de jardins i roserars, i els abandonats conreus, en un camp de futbol.

De seguida que va aconseguir els dinerets que calien, ajudat per molts veïns, va començar les obres. O sia, va començar a destruir ca La Vela. Es va arribar als fonaments, de molta fondària, i oh, meravella! Hi van aparèixer els capitells d’unes columnes dòriques, de marbre blanc.

Aquesta notícia és la que ha sortit al diari i ha fet que arribessin al Benús una colla d’arqueòlegs i estudiosos. I l’alcalde ha hagut de sacrificar els seus projectes, però ja pensa en construir un hotel modern al lloc de l’antiga fonda.

Han continuat soscavant i han aparegut una vintena d’esveltes columnes senceres i algunes una mica deteriorades, que arriben al començament de la muntanya que fa de barrera al poble.

La feina és molt laboriosa, s’ha de treballar amb molta cura per no destrossar res de les preuades pilastres i més relíquies que s’hi puguin trobar. Fa un mes que hi treballen i cada vegada es van posant més al descobert les bases i el terra, format per mosaics romans.

Avui, els crits dels obrers i dels tècnics arriben fins a tots els racons de Benús. Han trobat al fons de l’obra, que és segurament un temple, l’estàtua d’una dea, de marbre blanc també.

Autora: Montserrat Fortuny

Sembla copiada de la famosa Venus de Milo! La mateixa cara, el mateix pentinat. El cos exacte, nu dels malucs cap amunt, la fina cintura, els pits petits i rodons i ben formats i... els braços...! Per fi es coneixerà la forma i l’actitud dels braços de la Venus de Milo, ja que és de suposar que aquests membres també siguin ben copiats de l’original que s’exposa al Museu del Louvre.

El braç esquerre, aixecat per damunt del cap, exhibeix a la mà una corona de llorer. Aquest braç està trencat per l’espatlla, com l’original, que el va perdre; però aquest, l’han trobat a terra, al costat mateix de l’escultura. El dret, més abaixat i sencer, i col·locat al seu lloc, porta a la mà una fruita rodona, que tant pot ser una poma com una taronja.

Això demostra l’episodi de l’Eneida, quan el príncep Paris va haver de decidir quina de les tres deesses era la més bonica: Juno, l’esposa de Júpiter (Hera, en grec, esposa de Zeus), Minerva (o sia, Pal·las Atenea), o Venus (Afrodita). Aquesta última li va prometre que, si la triava a ella, li asseguraria l’amor de la dona més bonica del món. (Les dees també feien trampes i d’aquesta se’n diu “La poma de la discòrdia”). El príncep així ho va fer, rendint-li la preuada fruita del Jardí de les Hespèrides. Efectivament, Helena, la dona del rei d’Esparta, Menelau, s’enamorà del príncep i ell la va raptar. I així va començar la Guerra de Troia.

Tot això em fa recordar que la meva iaia em parlava d’una llegenda que li havia contat la seva àvia, que deia que el nom del poble, antigament, s’escrivia d’una altra manera. En lloc de Benús, s’escrivia amb ve i sense accent, o sia: VENUS.