Vaga i congrés (Antònia García)

—I mira, tant és que llegeixi el diari com que escolti la ràdio o que miri la televisió. Només fan que parlar i parlar... i no arriben enlloc. L'alcaldessa Colau diu que vol evitar “in extremis” que hi hagi vaga al metro. Es reuneix amb gent de la UGT i de CCOO, i amb el comitè d'empresa... No res, no farà! Això només ho aturarà si descongelen els salaris i si eliminen aquestes diferències tan escandaloses dels sous... Però, ei, Dídac, que no m'escoltes? T'estic parlant! I tu, capficat amb el mòbil... Ei! Que t'estic parlant! Sí, home, sí! Ja ho sé, que faran un Congrés de mòbils... Però, què és més important, eh?, el congrés aquest dels dallonses o que els treballadors tinguin un sou just?

Aquest meu nét no sé en què pensa. Es passa un fotimer d'hores amb el mòbil a les mans, vinga fer anar el dit polze... Aquests aparells diabòlics que fan de tot: reben i envien missatges, WhatsApp, en diuen, fan fotografies, porten una calculadora incorporada i jo què sé quantes coses més... Jo no m'hi entenc, en tot això. Sí que comprenc que aquest congrés és un esdeveniment important per a la ciutat i és una oportunitat per fer negocis. La Mar, que té més paciència amb mi que son germà, m'ha explicat que hi ha una empresa de Corea que presentarà unes ulleres especials amb les quals es podran veure continguts (així ho diu ella), continguts de realitat virtual. Vaja, que és com si et trobessis a dalt d'un globus, o a l'ull d'un huracà, o... La informàtica no té aturador...

I demà comença la vaga del metro. Demà i dimecres, només amb serveis mínims. El dimarts, vaga d'autobusos, també. Amb serveis mínims, és clar. El gendre i la filla s'hauran de llevar ben d'hora perquè vés a saber com anirà tot. I els néts aniran a classe amb bicicleta, com sempre. Eh, si és que en fan, de classe! Jo seguiré les incidències per ràdio i per televisió. Ara, això dels serveis mínims... Quines vagues de pa sucat amb oli! Quan penso en les vagues d'abans... Les dels tramvies, de l'any 51 i l'any 57. En aquesta, hi vaig participar... Va durar dotze dies, me'n recordo molt bé! I tant! Cada dia sortia de casa a les cinc del matí, amb un fred que pelava! Els tramvies anaven buits i si hi pujava algú, l'apedregaven! Aquesta nit ho explicaré al Dídac i a la Mar. Que sàpiguen el pa que s'hi donava, en aquells conflictes! Que sàpiguen que hi havia repressió, detinguts, torturats i també morts!

***

—Hola, filla! Hola, Ramon! Quin dia més atrafegat que heu tingut, oi? Ja ho he anat seguint, ja. A primera pàgina del diari posa: “Col·lapsats” I apa!, més negociacions! Però primer de tot, veniu a sopar, que he parat taula. Jo tinc tot el dia lliure i em puc ocupar d'aquestes coses. En canvi, tots vosaltres... Engego la televisió, eh?, vejam què diuen ara... Alça! Reunions i més reunions! I si aquestes converses per aturar la vaga servissin per alguna cosa... Però, ca! Em sembla que no resoldran res. Apa, aneu menjant, que fred, no val res. Els nois i jo ja hem sopat perquè hem pensat que tornaríeu força tard... I demà, sant tornem-hi...

***

Au! Ja som a divendres! Final del Congrés Mundial del Mòbil i final de les vagues, encara que han estat unes vagues a mitges. Tothom torna a la rutina. Quan se sabrà, el resultat de la vaga? En canvi, el resultat del congrés sí que sembla que se sap: malgrat la vaga, ha estat tot un èxit. Més de 101.000 visitants! I segons el director John Hoffman, ha estat l'edició millor i més gran de la història. Això és el que ha dit aquest senyor, tot i que l'altre dia es va queixar dels problemes que generava la vaga del metro. Però si gairebé no l'han notada! Tenien una flota de cotxes i autobusos per dur la seva gent amunt i avall, dels hotels a la fira i

a tots els llocs que convenia, o sigui, sales de festes, espectacles, segurament, i potser altres llocs que no queda bé de dir, i no voldria ser malpensat... Bé, sento que la Mar ja ha arribat i parla molt animadament amb son germà. M'hi jugo un peix que el tema no és la vaga sinó que és el tan anomenat Mobil Word Congress. M'hi acostaré per escoltar-la. A veure què diu...?

—...tot allò connectable... La futura xarxa 5 G... s'interconnectarà... Tindrà cinc mil·lisegons de latència...

Ai, la mare...! No és només que jo sordegi, no. Per mi, és com si parlés en xinès... No entenc res del que diu! Per treure'n l'entrellat, hauré de llegir amb més atenció el que diuen els diaris sobre les tecnologies actuals, o fer-m'ho explicar per ells, que són joves i saben de què va, sobretot el que es refereix als mòbils. Ai, Senyor...! I mentrestant, de la vaga, què?

Visions de la vaga (Anna Collado)

ID 44566585 © Mhadodo | Dreamstime.com

El senyor Sánchez ha tingut un mal dia. De fet, porta una mala temporada. Des que la dona li va posar les banyes amb el seu millor amic i va marxar de casa que no aixeca cap. Però a més, avui, a la feina, el seu cap tampoc no tenia el dia i ho ha acabat pagant ell. Li ha demanat un informe per abans d’ahir i l’ha hagut de fer traient hores del dinar, però quan el tenia a punt d’imprimir un problema informàtic li ha fet perdre tota la feina. Això ha fet que se li endarrerís la feina i ha plegat tard, la qual cosa ha provocat que es trobés de ple amb la vaga de metro. Ha agafat el tren, que anava ple a vessar, a Santa Eulàlia i aquest s’ha anat aturant a cada estació un mínim de cinc minuts. A l’estació d’Espanya, els cinc minuts s’han convertit en deu i quan ja anaven pels quinze una veu ha anunciat per megafonia que a causa d’una avaria tècnica el metro no reprendria la marxa. Mecagunlamarequeusvaparir, ha pensat el senyor Sánchez. Però el pitjor és que no només ho ha pensat, sinó que ho ha expressat verbalment i físicament, trobant-se, sense saber molt com, donant puntades de peu a la porta i cops de puny al vidre de la finestra sota l’atònita mirada dels resignats usuaris del metro.

D’entre aquests usuaris, n’hi ha uns quants que llueixen una acreditació del Mobile World Congress penjant del coll. Una d’elles, la senyora Izumi, és del Japó. Per a ella les aglomeracions al metro no són res estrany, de fet, allò li sembla un joc de nens en comparació amb el que viu cada dia al metro de Tokio. El que ja no li agrada tant és veure aquell energumen donant cops de peu i de puny al vehicle que l’ha de portar fins a l’hotel. Això al Japó no passa. Està cansada d’anar tot el dia d’estand en estand i el que vol és fer-se una dutxa, menjar alguna cosa i anar-se’n a dormir. Quan decideix ignorar l’energumen i pujar a un altre vagó, veu que tothom comença a sortir-ne entre l’emprenyament i la resignació i no acaba d’entendre què passa perquè no sap què ha dit la veu de megafonia.

La senyora Pereira, conductora del comboi, decideix posar-se els auriculars i engegar l’MP3 amb el volum ben alt. Ignora l’energumen que ha vist pel mirall maltractant el vehicle. Això és feina pel personal de Seguretat, pensa. Ja s’ho faran. Ignora també els passatgers que piquen la seva finestra i li aixequen el dit amb to amenaçador. Ella es concentra en la música de Metallica i fixa la mirada en un punt indefinit a dins del túnel que té al davant. Diuen que la millor defensa és un bon atac, però en casos com aquests, la millor defensa és la indiferència. Al cap i a la fi, el dret a vaga és un dret fonamental i no podem permetre que la companyia s’aprofiti de la situació de crisi per passar-se pel forro els drets laborals dels treballadors. Que tenim companys amb contractes precaris, osti, i això no pot ser!

La vaga (Montserrat Fortuny)

Vaig començar a treballar als quinze anys, a les oficines d'una mutualitat (en dèiem germandat, llavors) del barri de Gràcia, que és el meu. Érem una dotzena de “pixatinters”, entre mecanògrafes, caixer, comptable i “jefe”; jo, la més jove.

Hi havia una altra dotzena de persones, els cobradors, que eren els qui passaven per les cases a cobrar el rebut mensual de la germandat, que donava dret a cobrar, en cas de malaltia, operació, fractura, etc. També pel servei d'assistència sanitària, o sia, metge de capçalera, especialistes, clíniques, analítiques, R.X., etc. En dèiem Seguro Libre de Enfermedad. (S.L.E.). També teníem el servei de decessos, des de feia poc temps, i tot anava molt bé.

A més, teníem l'exclusiva, pel Seguro Obligatorio de Enfermedad,(S.O.E.), que era i és de l'Estat, de tots els treballadors del T.M.B., que volia dir: Tramvies i Metro de Barcelona. (Després, les mateixes sigles van significar Transportes Metropolitanos de Barcelona, quan ja no hi havia tramvies).

Precisament, d'aquests cobradors, quatre eren treballadors del Metro (Ferrocarril Metropolitano de Barcelona), com a conductors, unes hores fixes, i després, treballaven per a nosaltres. Dos eren andalusos, un era castellà i un altre, gallec; i nosaltres estàvem al corrent del que cobraven per la seva feina al Metro, que era una quantitat força bona. Treballaven per a nosaltres per “estirar les cames”, deien, després de tantes hores asseguts, al volant del tren. I crec que, actualment, la feina que tenen els treballadors del Metro també és molt ben remunerada.

L'entitat anava molt bé gràcies a aquells ingressos i només teníem “La Alianza” com a rival, en totes dues versions. I ella, l'Aliança, va ser la que, al final, es va quedar els T.M.B. complets.

Un dia hi va haver vaga de tramvies, la primera en tota la dictadura. A mi no em va afectar gens, perquè cada dia anava i tornava del despatx a peu, encara no un quart d'hora de camí, però em va fer molta gràcia veure, a les hores punta, tanta gent anant amunt i avall pels carrers del barri. Suposo que la cosa no va passar d'aquí i van aconseguir el que volien, els dels T.M.B., que tampoc no ho recordo.

No penso parlar de la història de la meva entitat, perquè no fa al cas, només diré que abans de dos anys, ens vàrem traslladar a l'Eixample. A mi m'anava molt bé el tramvia 39, que baixava pel meu mateix carrer i arribava molt a prop del despatx; i per tornar, no anava tan bé, i moltes vegades pujava a peu. Fins que es va estrenar la línia 4 del Metro, la groga, que tan bé m'anava per baixar com per pujar. I els tramvies van desaparèixer, i en lloc seu van sortir els autobusos, que van conservar els mateixos números.

Ja fa anys que estic jubilada i he vist i he viscut moltes vagues de tota mena. Només parlaré d'aquesta última que ha afectat la nostra ciutat, precisament ara que hem tingut el Congrés dels Mòbils.

Dilluns i dimecres, la dels metros; dimarts i dijous, la dels busos. Ja ho sap tothom, sobretot els qui l'han hagut de patir.

De moment, jo mateixa vaig haver de fer campana al Taller d'Escriptura, per no haver-hi cap bus que m'anés bé i per no haver d'agafar taxi per anar i tornar, que ben ocupats anaven, a més del preu.

Cada dia, a les hores punta, sobretot, caravanes d'automòbils, motos, camions, camionetes, omplint carrers i carreteres. Grups nombrosíssims a les estacions del metro, cues per tot arreu...

Ha pogut afectar d'alguna manera, la vaga, aquest Congrés, que tanta vida dóna a la nostra ciutat i tants euros a les butxaques dels hotels, botigues, Ajuntaments…?

Vaig veure i sentir, per la televisió, un dels participants del Congrés que deia (traduït al català al peu de pantalla): “Aquesta vaga, precisament aquests dies del Congrés! Potser, per a una altra ocasió, haurem de buscar un altre lloc!”.

I de llocs, n'hi ha molts que els esperen amb els braços oberts!

Hi ha vaga! (Carme Marquès)

―Pepetaaa, Pepetaaa. Què m’escoltes? T’he de dir una notícia!

Des de la finestra del celobert la Quimeta cridava la seva veïna, que era una mica sorda sense obtenir resposta.

―Uff no tindré més remei que pujar tres pisos per poder parlar amb ella, a més avui que els genolls em fan més mal que mai; només em faltava aquesta!

―Qui hi ha? Ja vinc! Esperi un moment ja vaig arribant...

Després de mirar per l’espiell i veure que era la Quimeta li obre la porta.

―Hola, passa, m’estava acabant de vestir. Ja me’n recordo que avui tinc visita al metge i que anirem plegades, sort en tinc de tu, pobra de mi, ja que al carrer no puc anar-hi sola!

―Doncs mira, avui ho tenim magre. Hi ha vaga de transports públics; els metros no funcionen i dels autobusos no te’ns pots refiar.

―Ai, Déu meu! Una altra vegada? I com ens ho farem? Aquesta gent no hi pensa en els perjudicis que ens provoquen a la gent gran. Ells es deuen creure que tothom té diners per poder agafar un taxi. Maleïts siguin...

―Dona, penso que deuen tenir les seves raons, siguin justes o no, vet a saber... El cert és que causen molts perjudicis a la població que tots els dies en fa ús per anar a treballar, a l’escola o al metge. Com és el nostre cas.

―Jo fa estona que barrino la manera de trobar una solució al nostre cas. I he pensat... tu no tens un nebot que és conductor d’autobusos? Avui deu estar a casa, per què no el truques i li demanes que ell et porti al metge, ja que no funcionen els transports i no tens cap més mitjà...

―Bé, ara ho faig.

—Si?. Alo Mònica? Sóc la tieta Pepeta, que tal esteu? Veuràs, que hi és en Jordi? No? Està al Mobile World Congress?

―Quina mala sort! Ja que el necessito perquè ens dugui al metge, com ja saps, quasi no puc caminar. Que el pots trucar al mòbil i dir-li-ho? Sento molt molestar-vos, no ho faria sinó fos urgent. Digues-li que l’espero a dos quarts de cinc davant l’escala de casa.

―Apa, ja està. Em penso que ha arrufat el nas, pel to de la veu m’ho ha semblat.

―No vull jutjar a ningú, però em sembla que tots plegats tenen un morro que se’l trepitgen.

―Sí, ves, tots volen més de tot. Volen munyir la mamella fins deixar-la eixuta, i aleshores què?

―Ai, ara a mi el que m’amoïna és que el Jordi ens vingui a buscar no pararé tranquil·la fins que el vegi.

―Apa, adéu-siau, fins desprès. Estigues a punt.

El llatí nostre de cada dia (Antònia García)

Imatge extreta de: f-eines.alaxarxa.cat

Vaig dir una paraula per una altra. Una equivocació sense importància. En Màrius es va posar a riure. Li vaig dir que no n'hi havia per a tant, que només era un lapsus. Em va contestar:

            –Ah, és clar! Errare humanum est!

            Aquesta llatinada em va tocar una mica l'amor propi. Vaig decidir tornar-li la pilota. Li vaig proposar de parar de parlar del referèndum i anar a fer una visita a l'Arborètum. Així ho vam fer i allí, in situ, li vaig fregar pels morros tots els noms llatins dels arbres que jo coneixia.

            –Veus aquest quercus pubescens (roure martinenc)? A darrere hi ha un betula pendula (bedoll) que... I ara pujarem al bosquet de pinus sylvestris (pi)... Mira quina preciosa hedera hèlix (heura) que surt per aquí...!

            A en Màrius li començava a pujar la mosca al nas, així que ipso facto vaig canviar de modus operandi. Li vaig dir d'anar a la meva domus perquè havia de treure el meu canis lupus familiaris a caminar una mica i que ell, si volia, podia venir amb mi o quedar-se amb el felis silvestris catus. A priori em va semblar que s'enfadava però no fou així. Va venir a passejar el gos i com que ja teníem una mica de cori-mori, vam tornar a la domus per dinar. Li vaig dir que havia preparat solanum tuberosum (patates) ab brassica oleracea (col), gallus gallus domesticus, i de postres, pyrus communis (peres). Ell s'ho va prendre amb humor, estava de filis, i em va seguir la beta. Li vaig omplir el got de vi.

            –Bonum vinum laetificat cor hominis! –vaig dir. I vam brindar pel tempus passat, quan a la universitat cantàvem allò de gaudeamus igitur iuvenes dum sumus!

            Vam anar buidant l'ampolla fins que vam estar allò que se'n diu in vino veritas. Aleshores va sortir tot el nostre currículum vitae:

            –Te'n recordes, d'aquella magistra... de nòmine Apol·lònia? Ha, ha...! I d'en Genís i de l'Octavi? Quin parell! I... i de la Clàudia? I de quan vam fer aquell gori-gori...? I del bis que ens van demanar...? I de l'ultimàtum que vam posar als bidells? I de...?

            Allà va rebre tothom, perquè els éssers humans, ja se sap: homo homini lupus est. I després vam sortir a escampar la boira, agafats pel braç, fent esses pel carrer, recitant encara aquelles frases: vanitas vanitatum, eee..., et omnia vanitas...! Hips! Cogito, ergo sum...! Suuum? Sí, suuuum...! Ops...! Finis coronat opus! Epaaa...! Hips! Et cetera, hips!, et cetera, et cetera...

El nostre llatí (Montserrat Fortuny)

A priori explicaré que el meu pare va estudiar quatre anys a Montserrat, i el que li feia molta gràcia del llatí era la frase E tu das escamilorum in tempore oportuno. Es feia un tip de riure quan l'evocava. Vol dir "I tu dónes l'aliment al temps oportú". Es veu que això d'escamilorum era el super i el plus d'enriolar-se.

També reia molt quan explicava que, llegint unes jaculatòries, en lloc de Stella matutina, va dir Stella matutini... I el van castigar, més que res, perquè l'agafaren rient in fraganti.

I en canvi, jo no li veia cap gràcia. És que ell era una rara avis, al seu alter ego. Això sí, tenia la mens sana in corpore sano. Encara que no va ser mai avi (mea culpa), era un murri. Oh tempora, oh mores...!

Vaig llegir en una novela de Rafael Sabatini, que no era pas la seva opera prima, allò de Timeos danaos adque et dona ferentes, i sempre ho he cregut així. Vol dir: "Tem els enemics malgrat els regals." I a les persones hipòcrites sempre els he dit: vade retro... Les considero persona non grata, i és que n'hi ha moltes, urbi et orbe. Les tinc apuntades a la meva agenda. És el quid de la qüestió. I encara que em digueu el contrari, eppur si muove...!

I ara tinc un lapsus i no em surt res més. M'heu agafat in fraganti. Si de cas, a tempo, posaré una postdata...

Ave Caesar, morituri te salutant (Anna Collado)

ID 8176450 © Zhei | 

Dreamstime.com

Ave Caesar, morituri te salutant! Això és el que he pensat quan he sabut que havia d’escriure un text fet amb llatinismes.  I, a sobre, no pas ad calendes graecas, sinó per dilluns! A priori sembla una feina impossible que a conditio sine qua non el text utilitzi el corpus de paraules provinents del llatí. Aquesta Antònia ha fet la proposta animus iocandi o a causa d’un delírium tremens provocat per vés a saber quina substància s’ha pres?

Bé, com que cap deux ex machina vindrà a solucionar-me el problema, em poso mans a  l’opus i procuro deixar d’estar in albis per superar l’horror vacui del full en blanc. In absentia d’idees clares començo a combinar paraules in extremis perquè dilluns no m’agafin in fraganti sense haver fet els deures. I vet aquí que fiat lux!

Espero no cometre molts lapsus linguae, si és així entono urbi et orbe un mea culpa perquè, en el fons, errare humanum est i confio que aquest text no constitueixi la mortis causa de la meva carrera literària, perquè verba volant, però scripta manent i això quedarà fixat en el meu currículum vitae in saecula saeculorum!

Amen

Dura lex sed lex ‘La llei és dura, però és la llei’ (Carme Marquès)

Com tots els dies al llevar-se i desprès de sortir de la cambra de bany, es disposava a iniciar la jornada com un altra dia qualsevol sabent que aquell era l’últim de la seva vida laboral i professional.

La dona l’esperava a la cuina amb el desdejuni a punt. Emocionada sabent la transcendència del moment. Quaranta anys, tempus fugit. Sí, ha volat.

Després de passar pel seu despatx, es dirigeix a l’aula magna on tindrà lloc la cerimònia cum laude al reconeixement a una vida laboral dedicada a la docència. L’aula magna de la Universitat Central de Barcelona, estava de gom a gom. L’estrada era ocupada per personalitats rellevants del claustre, amics i companys de tants anys, tempus fugit.

La ment s’escapa, i per un instant l’alter ego s’imagina passejant pel campus duent els llibres sota el braç corrent a priori  per no fer tard a l’aula de filosofia, alma mater de tot saber, la seva preferida.

Uns aplaudiments fan que torni a la realitat del moment. Es dirigeix amb pas segur i ocupa el seu lloc a l’estrada. Comença la cerimònia. Hi ha nombrosos parlaments elogiant la trajectòria com a docent i membre actiu de la Junta de Govern.

Res non verba aquest homo, ha dedicat la vida a la universalitat de la Universitat, i avui ens hem reunit aquí per investir-lo honoris causa, cum laude. Vita est i el que Deus dedit, Deu abstulid, però avui és de justícia celebrar aquest acte de reconeixement. Imposant el birret, gest importantíssim, queda refermat el nomenament.

Amb paraules emocionades agraïa l’honor rebut, un lapsus linguae va treure rigor a la cerimònia, causant la hilaritat entre els presents “errare hurnanurn” alea jata est, tempus fugit i amb aquestes paraules es va acomiadar de l’Assemblea i dels presents.

Pluribus unum. De molts pobles, som un sols país.

Desig d’aventura (Pilar Zabala)

1a part

La botiga de queviures que regenten els meus pares és molt coneguda aquí al barri de la Ribera i també en altres llocs de dins i de fora de Barcelona. Té una llarga tradició familiar que ha anat passant de pares a fills i la seva especialitat és la venda de gra, farines, espècies, alguns productes envasats i un bon llistat de fruites seques.

El meu nom és Josep, tinc vint anys i en aquest moment estic servint la llarga comanda d'un client d'aquells que en diem “de tota la vida”. Recordo que quan jo era petit i trastejava per la botiga, ell ja venia aquí i sempre m'empaitava somrient entre els sacs de gra mentre jo xisclava d'emoció quan m'atrapava.

M’agrada el tracte amb la gent. Sóc de tarannà extravertit però discret alhora i, sense proposar-m'ho, conec les alegries i els patiments de molta de la gent que passa per aquí, la mateixa que em porta notícies sobre els nous esdeveniments del barri i també les últimes propostes veïnals per intentar de millorar-lo.

Dit així tothom pensarà que em sento satisfet amb la meva feina dins un negoci que, tot i la crisi que a tots ens colpeja, té grans perspectives de futur. Sé que hauria d'estar content per tot el que això representa de tranquil·litat, però la veritat és que sento la necessitat de respirar aires nous, conèixer altres ciutats, altres llocs i altra gent diferent i, a mesura que passen els dies, no puc evitar sentir la pesantor d'una angoixa que cada cop em tenalla més.

És per això que, a la fi, he decidit deixar-ho tot, pares, amics, feina, barri i la meva ciutat a canvi de conèixer la gran aventura de viure com un rodamón sense fortuna.

2a part

He viatjat per mig món i ho he fet de distintes maneres: en bicicleta, en autoestop, enfilant-me a centenars de trens, i he travessat a peu llargs camins i carreteres. He caminat pels carrers de grans ciutats magnífiques i també per petits pobles captivadors i en tots ells he conegut gent extraordinària. Són moltes les nits que he dormit damunt la temperada sorra de platges extraordinàries i sota un meravellós cel ple d'estrelles. També he dormit en albergs, parcs, boscos, refugis, inclús sota els porxos de fusta de residències de cap de setmana i només quan ha fet molt de fred he decidit recórrer a alguna senzilla pensió.

Principalment sobrevisc amb la venda de les caricatures i dibuixos que amb prou encert faig als turistes i a altra gent que m'ho demana. També venc collarets i polseres fets amb pedretes de colors i petxines, i mentre espero que s'acostin els compradors passo l'estona transformant en cendrers petites llaunes de suc de fruita.

He mantingut llargues i serenes converses amb persones de diferents races i creences i aquest fet m'ha servit per arribar a conclusions molt enriquidores. Ha estat en aquest temps d'aventura i companyonia quan he fet amics que no oblidaré, bona gent que, igual que jo, busquen conèixer altres paisatges i també altres idees i pensaments abans de prendre la decisió de buscar feina o de tornar a reprendre seriosament la que van deixar.

3a part

Tres han estat els anys que he dedicat a recórrer altres llocs del món i en aquest moment vaig de tornada cap a Barcelona, la meva ciutat. Dins la motxilla del meu cor porto un tresor pletòric de sentiments: satisfacció per la confiança retrobada, esperança per tot el que m'espera, alegria per poder tornar a abraçar els meus pares, goig per ser de nou al meu barri de la Ribera i veure els vells amics...

Estic segur que una certa melancolia persistirà al llarg dels meus dies per allò que he conegut i he deixat enrere, però tot i així dono gràcies per tot el que he viscut, perquè ara em sento més fort i segur per afrontar les decisions que em calguin.

Ara és temps de mirar endavant i prendre amb responsabilitat la meva feina a la botiga. Després vindrà el moment de trobar la persona que accepti compartir amb mi la seva vida. A ella dedicaré la meva atenció i estimació i junts formarem una família.

Està molt clar que després de tant de temps de rodar pel món havia de tornar al Born.

Roda el món i torna al Born (Montserrat Fortuny)

Foto: Montserrat Fortuny

Primer de tot he de confessar que aquest escrit és la continuació del meu anterior “Carnaval al Nil”.

A partir d'aquella nit de disfresses, el nostre guia, el Saïd, va ser molt més atent amb mi. En acomiadar-nos, em va demanar que li enviés algunes fotos de les disfresses, quan arribés a casa. Així ho vaig fer, al cap de quinze dies, quan ja havia reposat dels fatics del viatge, i no vaig trigar gens a tenir la resposta, cosa que vaig agrair molt.

Va seguir escrivint-me, i tant va insistir, que l'any següent li vaig fer cas i vaig anar, amb la mateixa companyia turística, a Turqui, un altre país àrab que també em feia il·lusió de visitar. Van acompanyar-me les mateixes amigues i la cosina, és clar.

Va ser una visita també preciosa. El Bòsfor, Istanbul, les mesquites de Santa Sofia, la de Solimà, la Blava... Les Xemeneies de les Fades, Pamukkale, amb aquelles piscines naturals d'aigua calenta, Heliòpolis, Ankara...

I el SaÏd... Se'm va declarar. No podia viure sense mi. Si no el corresponia, faria un disbarat. Havia aconseguit aquella destinació només per poder ser quinze dies amb mi. I era tant insinuant, tan gentil, tan guapo, tan exquisit, que vaig caure als seus braços i l'excursió es va convertir en una experiència mai no sentida, malgrat la presència de les meves amigues.

En acabar-se, vaig tornar a casa. Van continuar les cartes i les telefonades. Va arribar la primavera següent i ja em teniu preparant la visita a Síria. També havia aconseguit aquella feina per poder estar-se amb mi.

Vaig anar-hi amb il·lusió per veure'l i també pel país, perquè havent llegit “Les mil i una nits”, el meu somni, des de sempre, havia estat conèixer Damasc, ciutat protagonista de més d'una “nit”.

Va ser una visita també preciosa. I aquella vegada vaig anar-hi sense acompanyants. Quan penso en aquella ciutat tan neta, amb tantes mesquites valuoses, en les ruïnes de Palmira, un oasi al mig del desert, la ciutat rosada dels nabateus i tantes i tantes meravelles. I ara, amb aquesta guerra terrible, amb el bombardeig continu, tot destruït, tants morts i ferits, amb tantes persones sense llar, sense aliments!

Però tornem a la narració. Em va dir el Saïd que quinze dies cada any de compartir amb mi unes poques hores precioses i després, tantes i tantes sense mi, que no podia resistir-ho i ja em teniu a mi, quedant-me a viure amb ell en aquella ciutat de somni, però tant esquerpa per a mi.

Després vàrem passar uns quants dies a Jordània, a Amman. Vaig tornar a veure “El Tresor”, a Petra, aquella paret tan plena de columnes, l'entrada d'un temple semblant als egipcis i que encara no s'ha descobert què hi ha al seu interior. S'hi va i se'n torna en un sol dia, dalt de cavall. Jo ja hi havia estat, en una primera visita, tornant d'Israel, abans d'haver anat a Egipte, i la segona vegada encara em va semblar més bonic, més poètic.

L'any següent, per les seves vacances, aquesta vegada sense fer de guia, vàrem anar a Rússia. Havíem embarcat a Moscou i vàrem anar per tot el Volga, fins a Sant Petersburg, en un còmode creuer, desembarcant a cada poble o poblet que trobàvem. Va ser un viatge meravellós, encara que el Saïd em va mostrar una altra cara que no li coneixia: va agafar gelosia del noi del grupet de tres músics, un bon baríton, perquè quan cantava em mirava només a mi... Però la cosa no va arribar a més i ens vàrem acomiadar dels músics afablement.

I no vull entrar en més detalls, perquè aquesta narració semblaria una propaganda turística. Jo ja havia anat dues vegades a París, una a la Gran Bretanya i a Escòcia, una vegada a Portugal, a Itàlia potser vuit vegades, comptant Roma i Venècia. Infinites vegades a Catalunya Nord i, no cal dir, a ciutats i pobles catalans i a quasi totes les capitals de província espanyoles i també algunes vegades a Andorra. I, que no me n'oblidi: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i també l'Alguer... Quines preciositats!

I encara em va tocar anar a Hongria i a la República Txeca i potser sóc de les poques persones que confesso que em va agradar més Budapest que no pas Praga, que la vaig trobar molt folklòrica. També vàrem anar a Viena, en una setmana de pluja diària, i potser per això, no la vaig trobar tan magnífica com la majoria de persones la troba... Els palaus molt copiats dels francesos...

I perquè quedaven per visitar països àrabs, encara vàrem anar al Marroc, vam passejar per les seves millors ciutats, com Casablanca, Essaouira, Fes, Marràqueix, Meknès, Rabat, Agadir, Tànger...

Al final vàrem fer un creuer pel Mediterrani. Començava a Barcelona, però nosaltres vàrem embarcar a Marsella. Passàrem per Niça, per Roma (vam desembarcar a Òstia), per Nàpols, les ruïnes de Pompeia, per Malta i per Tunísia, de la qual, en un sol dia, només vàrem tenir temps de veure les columnes que queden de Cartago.

El cas és que el Saïd notava en mi una tristesa profunda quan no viatjàvem, quan m'havia d'estar moltes hores sola a casa, quan no sortia més que per comprar menges, i patia per mi. I va tenir una idea, d'aquelles que només poden sortir d'un cor enamorat: va trobar, a base de cartes i telefonades, una feina de guia... a Barcelona! De manera que vàrem anar al meu pis del barri de Gràcia, que ell no coneixia, a viure-hi durant l'hivern i al de Sant Feliu de Guíxols, a l'estiu, tan a prop del mar! I ell feia de guia de parla àrab, al Parc Güell i a la Sagrada Família i a la Pedrera.

I jo, contenta i agraïda, per haver TORNAT AL BORN DESPRÉS DE RODAR EL MÓN!

Del Born al món per un forat (Antònia García)

Va néixer al carrer Cap del Món, molt a prop de Santa Maria del Mar. Jugava amb els altres vailets del barri davant de l'església, al carrer de les Caputxes, a la plaça de les Olles... Quan algú li preguntava on vivia, ell deia:

—Al Cap del Món!

I no entenia perquè reien. Fins que va ser una mica més gran. Aleshores va anar a l'escola de la senyora Pepita, al carrer de l'Argenteria, i va començar a aprendre de lletra.

De vegades anava amb la mare al passeig del Born. Quin tràfec, estibes de xíndries i melons a terra, caixes de patates, de verdures, forcs d'alls, gàbies de gallines i pollets, les venedores assegudes en cadires baixes, crits, converses... El moviment continu de carretons carregats de caixes de fusta fins que ja no n'hi podien amuntegar més, empesos per homes que duien faixes, gorres amb visera, puntes de cigarrets als llavis. I les llambordes, fosques, lluents...

Després va anar a viure al barri de Sant Antoni. I de tant en tant, anava amb els pares a Gelida, a visitar els avis. Des de l'estació del tren pujaven amb el funicular fins al poble. Tot un esdeveniment! I també anava alguna vegada a Premià, a veure uns parents del pare.

Va ser un cosí, que era més gran que ell, qui un dia li va dir:

—Tu... Tu no has vist el món per un forat! Jo sí! Jo he vist París! I Londres! I Roma!

—I un be negre! —li va respondre, incrèdul.

—Et dic que sí! Si veniu per la Festa Major, t'ho demostraré!

I així va ser. Un dels dies de la festa, va anar amb el seu cosí a la plaça de l'església. Allí hi havia parades de xurros, cavallets, barquetes per gronxar-se... i un estrany artefacte, una caixa damunt de quatre peus. La caixa tenia un forat en un costat i a sobre del forat, en lletres pintades a la fusta, posava “Caixa òptica”. Un home s'encarregava de cobrar unes monedes per deixar mirar pel forat. Si alguna criatura no hi arribava, li posava un escambell. A ell també li va caldre. Ple de curiositat, va acostar la cara al forat i... Quina meravella! Va veure unes imatges en tres dimensions, que semblava com si ell hi estigués a dins! Eren llocs desconeguts, paisatges, edificis, carrers i places de ciutats importants, el nom de les quals estava apuntat a la part de baix de cada imatge: “Lisboa”, “Viena” “Plaça de Sant Pere - Roma”, “Vistes dels Alps”, i fins i tot “El Born - Barcelona”...

—No m'ho hauria imaginat mai, una cosa així! —va confessar, agraït, al seu cosí.

—Ho veus, com no t'enganyava? I és que jo tinc molta experiència! Jo he corregut la Seca, la Meca i la Vall d'Andorra!

Els camins de la vida el van dur per molts llocs, però reals, físicament. No tan sols en imatge, com aquelles vistes òptiques que tant l'havien impressionat de petit. Però un cop va deixar la feina de viatjant per raons d'edat, va pensar que ja n'hi havia prou d'anar sempre amunt i avall. Va tornar a Barcelona i va llogar un pis acabat de restaurar, amb totes les comoditats de l'època, a la cantonada del carrer del Rec amb el passeig del Born. I ja no va fer més viatges sinó que va gaudir tranquil·lament de passejades plàcides pels barris de la ciutat i, sobretot, pel barri de la seva infantesa.

Tornar o no tornar (Carme Marquès)

Aquella habitació era un caos. Diferents peces de roba escampades arreu ocupaven l’espai. Dues bosses obertes, encara buides, sabates, necessers ja plens: sabó d’afaitar, gel, maquinetes, tot un paquet, mocadors d’un sol ús, repel·lent contra els mosquits, protector solar...

La mare, veient l’enrenou, pensa i no diu: “Aquest noi no sap com organitzar la roba dins les maletes” i sense dir paraula li deixa un munt de roba que necessitaria pel viatge. El noi havia obtingut una beca d’estudis al Brasil per continuar el seu treball de Botànica.

No s’ho podia creure, feina una setmana des que havia arribat a Manaus, al cor de la selva brasilera. Les coses l’hi anaven força bé. El lloc tal com s’ho havia imaginat. Tot molt rudimentari: la cabana feta de branques vegetals, parets i sostre, la porta, una senzilla cortina.

Els primers dies no va parar de ploure, quasi tota la roba estava xopa o humida. Ja no sabia què posar-se. La mare li ho havia dit: “Vigila que la teva roba sempre estigui ordenada i a cobert, no sigui que plogui i se’t mulli tota”. Després va sortir el sol i tot es va eixugar, però feia olor a ranci. També els mosquits rabiüts picaven més que mai. El repel·lent s’acabava i en lloc trobaria recanvi. No tindria més remei que untar-se el cos amb fang, cosa que li produïa nàusees. La mama li havia dit que allò no feia per a ell, que era un “tiquis-miquis” i que aviat se’n cansaria.

En un moment de feblesa, pensà deixar-ho tot. La vida allà era duríssima, i ell un adolescent mal acostumat. Però una nit mentre dormia li va semblar oir una veu que venia del fons de la cabana i que l’esperonava, a que no cedís, que el seu destí era la investigació, i allò era el seu futur.

A més, li agradaria oir la veu de la mare dient: “Roda el món i torna al Born”, eh, eh, eh?

Partir (Anna Collado)

ID 60289996 © Route55 | Dreamstime.com

Caminar sense mirar enrere, això és el que em toca fer. Fugir d’aquesta terra que ja m’és estranya, que ja no conec. Lluites entre germans i governants corruptes l’han destruït i l’han convertit en un indret erm i inhabitable del que ja no em sento part. Han mort els pares i també tres dels meus germans, la resta ja fa mesos que van fugir. La meva vida corre perill si em quedo aquí. Per això marxo, i ho faig sense mirar enrere. Emprenc el camí cap al país veí per on travessaré les altes muntanyes a l’altre costat de les quals hi ha un futur millor. Un futur net d’odi, de venjances i de la pobresa a la que m’empeny la meva terra. Aquí mai no hi tornaré. Ho tinc clar. Ja no em lliga res aquí i ben lluny forjaré un altre futur més digne i, sobretot, més lliure.

Els primers mesos van ser difícils aquí, però haig d’admetre que he tingut sort a la vida. Vaig ser dels primers d’arribar a aquest país d’acollida ara desbordat de demandants d’asil. Ésser dels primers em va permetre iniciar una nova vida. Primer va venir la feina, el sostre propi, la dona, el meu estel que em recorda cada matí qui sóc. Ella va passar pel mateix que jo abans d’arribar aquí. Junts hem creat una llar i els nostres fills han crescut lliures i feliços, ben diferent de com vam haver de fer-ho nosaltres. Estem contents, però ens enyorem sovint de la nostra terra i no podem evitar pensar: Per què?

El món se’ns fa petit, des que els nens van néixer hem viscut a tres països diferents. Potser perquè no ens sentim d’enlloc no ens fa por trasplantar les nostres arrels a noves terres. La meva dona i jo no posem traves als canvis. Penso sovint en els qui van marxar del meu país com nosaltres i no van tenir la nostra sort. Ells mai no han sortit del pou i serà difícil que algun dia ho facin: el pou sol fer-se més fondo com més temps hi passes. Els meus fills em pregunten sovint d’on són, i jo els dic d’on són, però el desconeixement els fa mirar-me amb cara estranya. Sento com si els estigués mentint i em sento culpable, em poso trist.

Vaig jurar que mai no tornaria al meu país, però a mesura que em faig vell, a mesura que els meus fills es fan grans, sento la necessitat de tornar-hi. Afortunadament, les coses han canviat molt allà i em sento amb deute amb la meva terra. Per què no aprofitar tota l’experiència que he adquirit al llarg dels anys per construir el futur dels meus fills allà on ells pertanyen?

Avui li ho he dit a la meva dona, i m’ha respost amb un somriure i llàgrimes als ulls. Ens hem fet un petó. No ha calgut res més.

Carnaval al Nil (Montserrat Fortuny)

No he gaudit mai d'un Carnestoltes a casa meva. Una vegada, a Sant Feliu de Guíxols, sí... Amb un fred que feia, que no es podia aguantar. Jo anava amb una túnica egípcia i molt ben maquillada, però quin fred! Tampoc no he estat al carnaval de Venècia, encara que he estat set vegades en aquesta meravellosa ciutat, però sempre a l'estiu o a la tardor. Ni menys al de Rio de Janeiro... No he travessat mai l'Oceà Atlàntic.

I també, una altra vegada, a l'Egipte, dalt d'un vaixell, al Nil... L'any 1993... Que jove que era, encara!

Anava amb una cosina meva, la Montse Fortuny, i tres amigues: la Ramona Solans, la Isabel Masip i la Montserrat Serra. El creuer es deia Ramadés i era el mes de març.

La cosina no es va voler disfressar, deia que feia poc que era viuda i... no estava bé, encara que es va fer un tip de ballar. Però totes les altres sí que ens vàrem disfressar.

M'havia comprat una túnica negra, de mànega curta i ampla. La faldilla recta, fins als peus. Tot el davant, des del pit fins als genolls, adornat de dibuixos de lluentons de tots colors. També havia adquirit una mena de ret per als cabells, negra però molt transparent, amb tot de monedetes brillants al front, i unes arracades d'argent, molt llargues, que feien molt de goig, que ja portava de casa, amb un collaret i una polsera que feien joc, amb unes pedres verdes, imitant les maragdes.

Em vaig pintar els ulls, amb un llapis negre, amb un traç tot al voltant i allargat cap els polsos, imitant els ulls de Nefertiti o de Cleòpatra (que la va copiar, al seu torn) i em vaig agradar en veure'm al mirall.

La Ramona portava una túnica blanca. La Isabel, una de color lila, també amb molts lluentons totes dues, i la Serra, una de negra com la meva, però, com que era força obesa, no l'afavoria tant com a mi la meva, amb els meus cinquanta quilos i la meva cintura de seixanta-tres centímetres de contorn.

També els vaig pintar els ulls a totes tres, de la mateixa manera que els meus. Només fèiem que riure...!

Era de nit. La lluna es reflectia sobre l'aigua del Nil, com si fos d'argent. El silenci era total i permetia sentir el xup-xup de l'aigua, en ser colpejada suaument pel tallamar de la proa del vaixell.

Vàrem entrar al menjador per a sopar. A la taula érem vuit: nosaltres cinc, un matrimoni de Saragossa, que no es va disfressar, i el nostre guia egipci, l'amable Saîd. Les altres taules també eren plenes de turistes de tot arreu, quasi tots disfressats. La música, suau.

Bon sopar. Tothom va elogiar les nostres disfresses i l'home aragonès va dir que jo m'assemblava a la Mònica Randall, una artista de cinema, d'aquella època, molt bonica, per cert.

Després de sopar va començar el ball de màscares. La que va ballar més va ser la meva cosina, com ja he dit abans. Jo estava per fer fotos més que res, i m'ho vaig passar molt bé.

I vàrem anar a dormir molt contentes, esperant l'endemà per visitar més temples, més piràmides, més jardins, més palmeres, més estàtues de déus i... un cop a casa, delitar-nos, sobretot jo, amb les precioses fotos obtingudes en aquell país meravellós. En vaig omplir tres àlbums.

L'any següent, per Carnestoltes, érem a Sant Feliu, com ja us he dit. Les mateixes cinc, acompanyades de dos amics, el Quimet amb la seva parella, el Pere, que tenien un pis, uns baixos molt ben arranjats, al carrer d'Àngel Guimerà, a l'altre costat de la ciutat.

Jo em vaig posar la mateixa túnica, però amb un jersei a sota, perquè feia molt de fred i la roba ja no resultava tan bonica, amb els braços i l'escot tapats. I, per anar pel carrer, amb l'abric al damunt i sabates tapades!

I per acabar la jornada, al restaurant dels meus altres amics, Ca l'Isern, davant per davant de casa, al carrer dels Especiers, tocant al mar, a prendre una sopa ben calenta, perquè ja no podíem més de fred.

D'aquesta vegada, no en conservo fotos, cosa ben estranya en mi, perquè les carrosses i les disfresses que les muntaven eren molt boniques i originals. Potser es va gelar de tant de fred, la càmera...!

Orígens del Carnaval (Carme Marquès)

Les tradicions que ens acompanyen actualment, totes tenen els orígens o arrels que ens arriben del Continent Africà.

Les màscares: L’home primitiu les feia servir durant el ritual d’adoració als astres, la lluna i el sol. Van ser un descobriment per la humanitat. Més tard, aquestes foren usades al teatre d’aquí. Les caràtules que el representen: la somrient i la trista.

A las festes paganes en honor del Rei Momo, començaren a utilitzar-les, perquè no els identifiquessin. A Grècia, la capital, llançaven les sobres del vi sobre la gent i d’aquí sorgeix la tradició de llançar bombes d’aigua. Així, també les carrosses van ser introduïdes per un personatge dit Terencio, a la celebració del Carnaval.

Hi havia dues nenes, una rossa i l’altre morena. A les dues les havien convidades a una festa de carnaval. Elles eren les encarregades de “muntar-la”. Van escollir el bonic jardí que envoltava la placeta del poble. La colla dels nois se’n cuidarien del guarniment, el grup de noies es farien càrrec del tec i les begudes, elles de les disfresses i màscares. La consigna: tots puntuals a les vuit i tots amb las cares tapades.

La música sonava a tot drap, la gent molt animada s’ho passava bé fins que varen perdre el control, allò era una disbauxa ja no sabien qui era qui. No és que haguessin begut, era que es bellugaven tant que l’estómac se’ls va regirar tenint males conseqüències.

En comptes de les carrosses, van arribar les ambulàncies del SEM, i tots van anar de pet a l’hospital de torn per ser atesos per intoxicació causada per un aliment en males condicions, van diagnosticar.

Les mascares van quedar tirades per terra, tenien un aspecte llastimós el somriure trist. Un gos que passava per allà les va ensumar i enlairant la pota les va mullar.

De vegades, les il·lusions no s’acompleixen i no se sap perquè. Aquesta història té molt mala baba, però és el contrapunt a tanta bogeria que hem vist aquests dies per la TV.

Visc set dies l’any (Anna Collado)

El rei Carnestoltes de Can Felipa (Carnestoltes 2016)

Neixo cada any un dijous que anomenen llarder entre truites i botifarres d’ou. Però moro ser dies després, un dimecres que en diuen de cendra, entre sardines que abandonen la mar per anar a parar sota terra.

En general la gent m’aprecia. M’aprofiten per fer gatzara, per preparar-se per una època dura: la temuda quaresma! Set setmanes de restriccions i recolliment abans de la Setmana Santa.

Aquesta vida estranya que porto, vivint només set dies de cada any, la visc acompanyat de música i disbauxa. Amb mi conviuen màscares, vestits exuberants i tot tipus de personatges: zombies, infermeres, pintors, pierrots, bruixes i bruixots, gnoms, Darth Vaders, princeses Leia, Supermans, homes llop, Blancaneus, pastors, monges i capellans, Son Gokus, Bobs esponges, reis i princeses, mosqueters, mòmies i caputxetes vermelles, entre molts d’altres.

També m’acompanyen animals: gats, ovelles, abelles, vaques, lleons, ossos i molta més fauna... I, fins i tot, objectes: peces de Lego, llapis de mil colors, botons, aspirines, pilotes...

Però em preocupa saber que no tothom m’acompanya. Que hi ha persones a qui no agrado. Alguns diuen que són persones tristes i amargades. Jo no sé què pensar. No conec prou el món, en set dies l’any, per poder jutjar la gent. Només sé que m’agradaria que hi fóssim tots i totes, vestits o despullats, però amb ganes de ballar i passar-s’ho bé. Espero aconseguir-ho algun any. Només tinc set dies, però m’hi esforçaré amb tota l’ànima!

I, de moment, que continuï la festa, que només queden tres dies!

Em diuen Melcior (Anna Collado)

ID 51212991 © Jose Manuel Gelpi Diaz | Dreamstime.com

Davant la consulta número 19 del CAP no hi ha cap cadira buida. Totes estan ocupades per persones que resten més o menys immòbils i que s’activen cada cop que s’obre la porta de la consulta. Quan això passa, miren fixament la porta i aixequen imperceptiblement les orelles en aquella direcció. També hi ha algunes persones dempeus que, de forma més o menys endreçada, prenen lloc a les cadires que, amb compta-gotes van quedant buides. Algunes persones parlen fluixet entre elles. D’altres, no parlen amb ningú. Algunes d’aquestes, llegeixen un llibre o una revista; algunes no fan res; la majoria miren el mòbil.

Cada cop que s’obre la porta en surt una persona i, una de cada tres vegades, la metgessa treu el cap amb una llista a la mà:

—Senyora Dolors Avellán Sánchez?

—Sí —diu una senyora mentre fa el gest d’aixecar-se de la cadira.

—Pot passar —diu la doctora fent un senyal amb el dit en direcció a l’interior de la consulta.

—Senyora Concepción Blanco Monroi? —continua la metgessa.

—Sí —fa una altra senyora aixecant el dit.

—Passi a continuació —diu la doctora fent el mateix senyal amb el dit. I continua:— Senyor Melcior Gaspar Baltasar?

—Sí —diu un senyor amb barba blanca aixecant el dit mentre més de la meitat de les persones es tapen la boca i emeten riures apagats.

La metgessa torna a entrar a la consulta i tothom continua amb les seves coses: els qui llegien, continuen llegint; els qui miraven el mòbil, tornen a concentrar-se en la pantalla; els qui parlaven, reprenen les converses. Però una parella de mitjana edat emet riures ja no tant apagats mentre miren de reüll el senyor Melcior Gaspar Baltasar.

L’home, aixeca els ulls al sostre i respira fons, però les rialles no s’aturen, ans al contrari, es fan més intenses. De sobte, es posa vermell i s’aixeca de la cadira mirant la parella que riu i crida:

—Què divertit, oi? M’alegro que s’ho passin bé gràcies a mi!

L’home, es posa a caminar de pressa i en pocs segons desapareix passadís enllà, deixant a mitja sala amb la boca oberta i a la parella que reia amb el somriure congelat.

—Quina vergonya, pobre home, com pot haver gent tant mal educada? —diu una senyora gran.

—Per què no m’ho diu a la cara, vella estúpida! —deixa anar l’home que reia.

—I per què no m’ho dius a mi, desgraciat! —diu un home corpulent aixecant-se de la cadira i encarant-se a l’home que reia.

Aquest, es posa també dempeus i empenta l’home corpulent, que torna l’empenta amb tanta força que fa caure de cul l’home que reia. La dona que també reia, s’aixeca corrent i crida a l’home corpulent:

—Però què fa, animal! —crida, mentre deixa anar coces als turmells de l’home corpulent.

En pocs segons, s’organitza una batalla campal en què pràcticament tothom hi està involucrat. La porta del consultori s’obre de sobte i la metgessa es posa les mans al cap cridant:

—Però què fan? Que no veuen el rètol que demana silenci? Que passi el següent, si us plau! I una mica d’ordre, volen fer el favor!

La senyora Dolors Avellán Sánchez aprofita el moment de calma produït pel crit de la doctora i surt de la consulta amb pas accelerat passadís enllà. Alhora, la senyora Concepción Blanco Monroi passa ranquejant a la consulta. Porta els cabells despentinats i el jersei li penja més d’un costat que de l’altre.

Alteració volàtil (Antònia García)

ID 23935437 © Onizuka | Dreamstime.com

El sol va pujant a poc a poc. Hi ha gent que entra al mercat. Davant per davant, hi ha l'edifici nou del CAP. Hi entren unes quantes persones. Algunes agafen el número d'espera i es posen a la cua, davant del taulell. Dues dones assegudes les atenen. Tres d'aquelles persones, amb els papers a les mans, van cap als ascensors, hi entren i premen el botó que convé a cada una. En arribar al segon pis, en surt una dona amb una gàbia d'ocells, força grossa, a la mà. La gàbia està tapada amb un drap blanc. La dona mira el paper que té a l'altra mà, va cap a les portes i mira els noms que estan impresos en uns rètols blancs. Arriba a la tercera porta. Es posa el paper a la butxaca i se'n va a seure a les cadires de plàstic, de color blanc, on ja hi ha altres persones. Deixa la gàbia al seu costat, es descorda l'abric de color beix, es treu la bufanda, se la posa a la falda i comença a observar els seus companys que seuen al mateix compartiment. Es mira un nen morenet que seu al costat d'una noia jove. Li somriu. El nen s'amaga una mica darrere la noia jove però després treu el cap i mira la dona i la gàbia. Dues cadires més enllà hi ha un home que llegeix un diari. A les altres cadires hi seuen unes velletes, una noia amb els cabells de color vermell, un senyor calb i una senyora que té al davant un cotxet amb una nena petitona de cabells rinxolats.

El sol ja està més alt, ja entra per les finestres. La dona es mira el rellotge de polsera. De la gàbia comencen a sortir uns sorollets:

—Rrrrrt..., rrrrt... crrrc..., Flp, flp...

El nen morenet estira el coll i guaita la gàbia. La dona de l'abric beix allarga la mà i la destapa. El nen es posa dret i s'acosta a la dona. Mira l'ocell que hi ha a la gàbia i obre uns ulls com unes taronges. L'estadà de la gàbia és un ocell de prop de dos pams, que té les ales de color blau i la panxa de color groc. Té uns ullets molt rodons, les galtes blanques amb ratlletes negres i un bec gairebé negre, molt corbat cap avall, com una ungla.

—Hola, “Florero”, —li diu la dona—. Ja t'has despertat?

—Rrrr... Bon dia... crrr...

L'ocell inclina el cap per mirar la seva mestressa, estira una ala obrint una mica les plomes i estira també una pota, per sota de l'ala. Després fa un batement d'ales i torna a la posició inicial.

—Rrrrt... Bon dia..., bon dia, Lola! Looola! Crrc, ctxecac...!

—La dona obre la porteta de la gàbia i diu a l'ocell:

—Au, “Florero”, ja pots sortir una mica. “Florero”! Au, surt!

L'ocell treu el cap a fora de la gàbia, inspecciona a dreta i esquerra, fa un saltiró i se'n va a la falda de la dona. El nen morenet mou els braços, mira a sa mare, torna a mirar l'ocell amb la boca oberta.

L'ocell, de cop, obre les ales i fa una volada fins al cotxet de la nena dels rínxols. La menuda belluga els bracets i les cametes i arrenca a plorar tot fent xisclets. L'home del diari aixeca el cap. La noia dels cabells vermells s'aixeca de la cadira. Les velletes comencen a fer comentaris a crits. El senyor calb es passa la mà per la clepsa i arrufa el nas. La mare de la nena petitona aparta l'ocellot amb la mà. La bestiola puja volant fins al sostre i es llança en picat sobre les velletes, que encara xisclen més fort.

—Senyora, això no pot ser! —diu el senyor calb, amb molta energia, a la mestressa de l'ocell—. Tanqui ara mateix aquesta bèstia a la gàbia! On s'és vist?! Aquí no pot deixar volar aquest lloro!

—No és un lloro! És un guacamai i, a més, és inofensiu!

—Doncs faci el favor d'agafar el papagai aquest, ara mateix!

—Oh, és que és la seva hora de sortir a volar una mica!

—Se me'n fot, senyora! Si no ho fa vostè, l'arreplegaré jo!

—Ja me n'ocupo jo, del lloro! —diu el senyor del diari mentre engrapa l'ocell per una pota i, després, pel coll.

—Rrrrrt...! Crrrraccc... Looolaaa...! Bon dia... Lolaaa...! Rrrrtx...! —fa l'ocell, intentant clavar el bec a la mà de l'home i batent les ales a tota pastilla.

La nena petitona continua bramant. El nen morenet salta i pica de mans, amb grans alegrois. Una de les velletes es torna blanca com el paper, es du la mà al pit, tira el cap enrere i posa els ulls en blanc. L'home del diari subjecta bé l'ocell pel coll amb una mà i amb l'altra li agafa el cap i inicia un moviment de gir en el sentit de les agulles del rellotge. La mestressa del guacamai s'abraona contra l'home del diari i li venta cops al cap amb la bossa de mà, fent esgarips. Unes quantes plomes grogues i blaves cauen a terra.

—Looo...Crrrac! Looolaaa...! Ctxecaaacc...! Rrrt, rrrt...! —s'esclama l'ocell, intentant alliberar-se de la mà de ferro que el té agafat.

Finalment, la dona rescata el seu guacamai, el tanca ràpidament a la gàbia i el tapa amb el drap blanc, mentre fa esbufecs i la pitrera li puja i li baixa ostensiblement. Té la cara d'un vermell pujat i uns moviments sincopats a les mans. La senyora de la nena rinxolada acarona la petita amb suavitat i aconsegueix que vagi parant el plor. El senyor del diari s'asseu, acompanyat d'una mirada llarga i intensa de la dona de l'abric beix. L'home calb també s'asseu i plega els braços. Una de les velletes treu un ventall de la seva bossa i es venten totes dues per torns. El nen morenet té els ulls brillants, es queda ben a prop de la seva mare i diu:

—Que diver...! Oi, mama?

La porta del consultori s'obre, en surt una noia vestida amb bata blanca i diu:

—Senyora Dolors Camps? Passi, si us plau.

—Anem, “Florero”, que ja ens toca.

—Rrrrrt... rrrrrt... crrrcrrrc...

La càmera del CAP (Pilar Zabala)

Tres fileres de cadires buides. Arriba una parella jove i seu a primera fila. Un home amb un cotxet de criatura seu a la tercera fila. Una senyora gran seu al costat de la parella jove i amb el dit assenyala la porta de la metgessa. Ve un altre home i seu a la segona fila. Entra una dona. S'acosta al cotxet. Somriu. Diu unes paraules al que hi ha a dins. Una noia avança pel passadís fins a quedar dreta just al meu davant. Els joves de la primera fila parlen entre ells. L'home de la segona fila s'aixeca. Es treu l'abric i torna a seure. L'home del cotxet agafa el nadó que hi ha a dins i li dóna copets a l'esquena. La noia es posa la mà a la boca cada cop que el seu cos es sacseja. S'obre la porta del davant, apareix una dona amb bata blanca que parla fixant la vista en el paper que duu a la mà. La gent de la sala mira atentament la dona de la bata blanca. L'home de la segona fila s'aixeca, segueix a la dona de la bata blanca i tots dos desapareixen dins la consulta. El nadó arrenca a plorar. L'home li posa un objecte tou a la boca i el nadó deixa de plorar. La senyora de la tercera fila dóna conversa a l'home del nadó. Apareix una altra dona gran que s'acompanya d'un bastó i seu a la primera fila. La dona del bastó parla amb la parella jove. S'obre la porta del davant, surt un home i entra la parella jove. La porta es torna a tancar. Dues dones arriben i seuen al costat de la dona del bastó. Les tres dones parlen sense parar. Un xicot encorbatat es presenta davant de les tres dones demanant silenci. Les tres dones abaixen el to de veu. La noia que està dreta acosta sovint un mocador al seu nas. S'obre la porta, surt l'home amb el nadó i entra la noia del mocador al nas. La dona del bastó s'aixeca i es dirigeix al vàter. Arriba una senyora amb una nena de pocs anys i seu on era la dona del bastó. La nena no vol seure. La senyora fulleja una revista. La nena toqueteja la bossa que les dues dones han deixat a terra. La nena arreplega la bossa i l'arrossega per terra. Les senyores recuperen la bossa. La nena plora. La senyora de la revista parla amb la nena. La nena corre amunt i avall de la sala. La senyora de la revista segueix mirant la revista. La senyora del bastó torna del vàter i seu al costat dret de la senyora de la revista. La nena li agafa el bastó i no el vol deixar anar. La senyora de la revista s'ho mira amb un mig somriure. La senyora de la revista deixa la revista i treu un mòbil. Ara la nena vol el mòbil. La nena plora i colpeja a la senyora del mòbil. La senyora del mòbil vol fer seure la nena. La nena xiscla i s'escapoleix sota les cadires. La gent protesta parlant tots alhora. La senyora del mòbil crida la nena. S'obre la porta i surt la noia del mocador. La dona de la bata blanca exigeix silenci, ningú no l'escolta i se'n va passadís enllà. Torna el xicot encorbatat i mana la nena que surti de sota les cadires. La nena li fa una ganyota i no es mou. La dona gran amenaça la nena amb el bastó. La senyora del mòbil s'aixeca ràpidament i sacseja la dona gran. La resta de la gent escridassa la senyora del mòbil. Es munta un gran sidral. La nena agafa el mòbil i marxa corrents escales avall. L'home encorbatat fa fora tothom de la sala. Tres fileres de cadires buides.