Sorra de rial (Antònia García)

De sorres i arenes n'hi ha de moltes menes. Jo sóc sorra de granit quan es descompon. Em diuen sauló. Al començament sóc compacte. Amb la pluja, el vent i d'altres causes, em transformo en terra granulosa i després en sorra fina.

Cada vegada que plou baixo pel rial, deixant enrere el bosc d'alzines. I quan ja m'he eixugat, la mainada juga amb mi, es descalça i s'estira a terra per sentir la tebior del rial, esdevingut passadís de faula enmig de dos costats de canyes amb fulles tallants com si fossin dalles. Els infants, ajaguts al meu damunt, remenen els peus i fan cercles amb els palmells de les mans, amb els dits ben oberts, i deixen un rastre de dibuixos arenosos.

Quan plou, els meus grans de sorra frenen la velocitat natural de l'aigua, que se m'emporta amb ella fins a la riera. Arribo al poble i em diposito a l'espai entre les cases per on abans passaven els carros. Arran de la vorera formo petites dunes. Els nens hi juguen, fan camins i carreteres per on circulen cotxets metàl·lics i figuretes de fusta.

Amb noves pluges vaig tirant avall. Arrossego amb mi ampolles buides, cistells trencats, sabatots que riuen, arrels de canyes que semblen ossos torturats... Passo per sota els ponts i entre les passeres de pedra. Arribo a la platja i m'hi estic un cert temps. Homes, dones i criatures vénen a banyar-se. S'estiren damunt meu, al sol, i de tant en tant s'alcen i es fiquen al mar. La canalleta juga arran de l'aigua, on jo rebo les onades amb el so característic: xap, xap... Sóc sorra mullada, la millor joguina. Amb mi fan castells, prement-me fort, formant torres i merlets. Omplen galledetes, piquen amb les pales, cullen petxines... De tant en tant, una onada més forta els arrabassa les construccions i una part de mi va a parar a sota l'aigua, al fons. Però no hi fa res, sóc molt abundant en aquest areny i no triguen gaire en alçar nous castells.

Un tros abans d'on trenca l'onada, allí on romanc ben eixuta, una nena m'agafa amb la seva maneta. Amb el puny clos, em deixa lliscar a poc a poc, a una alçada d'un pam, fins a l'altra mà, que manté oberta. Quan he passat del tot d'una mà a l'altra, la menuda torna a repetir els mateixos moviments. Diria que pren contacte amb mi amb una gran sensibilitat, nota el tacte tan fi, escolta l'imperceptible soroll de les meves partícules en caure. Diria que vol saber més coses, de mi: vol conèixer la meva vida, vol sentir la meva veu. Ella em parla, mormola paraules suaus que no entenc i m'impregna de la seva mirada encuriosida. Què busca en mi? Quina pregunta li balla al pensament? El seu puny ple i la mà estesa són un rellotge de sorra que marca el temps. La mar, sempre en moviment, que em pren i em torna, és el principi i la fi.

Qui sóc? (Carme Marquès)

El petit habitacle on transcorre el meu viure l’odio cada vegada més. No puc amagar aquest sentiment. No ploro perquè tinc els ulls secs; i no són ulls, ulls, són mil ulls que miren voltats cap al cel perduda la lluentor de quan estàvem a casa acaronats per la remor musical que ens va acompanyat al néixer.

La gent passa al meu costat ignorant-me. Vull cridar-los i no tinc boca. És completa la incomunicació. Sort que de tant en tant petites manetes m’acaronen traginant-me amunt i avall. També llisco dins les butxaques i altres plecs i aleshores viatjo a llocs on m’amago sota qualsevol racó ignot, il·lusionant-me per la idea de compartir un altre espai diferent, fins que un dia sóc xuclada per un cicló i resto oblidada sense que ningú s’adoni de la meva absència.

El mal temps, ai, el mal temps, és el pitjor; si el vent bufa furiós em fa volar pels aires i perdo tota forma; puc ésser una catifa o restar arraconada contra qualsevol paret que m’aturi. I si plou dies i dies és pitjor, en aquest cas sóc en un bassal fastigós i resto molt de temps fora de servei.

La primavera i l’estiu són els meus preferits. La vida bull en redors omplint-s’hi de veus, rialles, d’activitats. És quan jo prenc protagonisme, i malgrat del meu aspecte una mica polsós, la canalla s’hi entretén ficant-me i buidant-me en petits cubells de colors llampants.

Hi ha una cosa que m’enfosqueix entristint-me, és quan uns nois en sortir de l’Institut d’aquí al costat, se m’acosten a petar la xerrada i fumar una cigarreta, i en acabar-la llencen  la burilla al meu sorral. No pensen que els nens venen a jugar-hi, i se les poden dur a la boca causant-los-hi un accident de salut.

En fi ja m’he presentat: sóc la sorra d’un sorral d’aquí a prop.

Grànuls precisos (Anna Collado)

Mai no anem sols els de la meva espècie. Els meus companys grànuls i jo som tant poderosos quan estem units que podem formar muntanyes. Som cobejats pels humans perquè amb nosaltres construeixen tot el que necessiten per viure: cases, carreteres, dics i territoris guanyats al mar. Ens transporten de punta a punta del món per esdevenir estructures inimaginables.

Però jo pertanyo a un grup privilegiat. M’acompanyo d’uns quants amics, no gaires si ho comparo amb altres activitats en les que participem. Els meus company grànuls i jo ens encarreguem d’una tasca de precisió, la qual som capaços de desenvolupar sempre de la mateixa manera. Bé, el mèrit no és ben bé nostre. El mèrit és de la persona que va dissenyar aquest aparell i va ser capaç de trobar la combinació perfecte entre la forma del recipient, la mida del petit orifici i la quantitat exacta de companys grànuls de manera que poguéssim executar la nostra feina amb justesa il·limitada.

No és gaire sovint que ens posem en funcionament. La tecnologia ens ha deixat relegats a usos poc habituals. Però quan algú ens utilitza, puc sentir com la meva adrenalina i la dels meus companys puja de forma inaudita. Alguns dels meus companys no són de competir, però no és aquest el meu cas ni el de molts altres que m’acompanyen. Quan s’esdevé aquell sublim moment en que un humà dóna la volta al recipient que ens conté, comença una carrera frenètica per ser el vencedor. En el nostre petit univers, però, el vencedor no és qui arriba el primer, sinó qui arriba l’últim, és a dir, aquell qui és capaç de mantenir-se més temps en la partició superior del recipient i ser el darrer en traspassar l’orifici.

Mal m’està dir-ho, però creieu-me si us dic que sóc un expert en el tema. Sóc el Messi dels grànuls de sorra. Sóc capaç de moure’m amb rapidesa, esquivar els rivals i frenar la caiguda com ningú. No hi ha grànul que se’m resisteixi. A poc a poc, i ben satisfet per la gesta, veig com un a un els meus companys van passant pel minúscul forat abans que jo. Llavors, el plaer m’envaeix quan, en darrera posició, travesso finalment la petita obertura i em deixo portar per la gravetat, aterrant, tot seguit damunt el flonjo matalàs que formen els meus companys.

ID 10403917 © Anastasia Sukhonosova

Tot sovint, paral·lelament a aquest moment sublim, sento que els humans criden: “TEMPS!” i encara ara, després de dècades que m’hi dedico, segueixo preguntant-me què deu voler dir aquesta paraula.

La sorra sota els peus (Pilar Zabala)

Avui el dia s'ha aixecat mandrós i envoltat de boires matineres, però poc després, uns tímids raigs de sol han estat el preludi anunciador d'un bon dia assolellat.

Som a la tardor i els arbres ja han començat a desprendre's de les seves fulles protectores, les mateixes que dies enrere ens van embadalir davant el seu renovat esclat de colors.

El vent que fa uns dies bufava fort avui s'ha encalmat i, encara que en aquesta època de l'any l'ambient comença a ser una mica fred, he sentit la necessitat d'anar a la platja i d'abandonar-me sota l'escalf reparador del nostre astre solar.

En arribar prop de la mar m'he assegut damunt la sorra i, després de treure'm les sabates, he experimentat un gran plaer en notar sota els peus un agradable formigueig relaxant. Seguidament he agafat un parell de grapats de sorra i apropant-los al meu rostre els he premuts dins els punys tancats per deixar-me omplir de les seves olors. No cal dir que la primera que m'ha arribat ha estat la intensa salabror de la mar propera.

Altres olors, algunes de les quals encara no he tingut ocasió d'identificar, han pres forma, color, textura i aroma dins els meus pensaments; és per això que amb els ulls tancats, m'he deixat endur per la fantasia i m'he imaginat que sóc en algun indret del desert d'Egipte. Ara la sorra és blanca i molt fina, gairebé polsosa, és extremadament eixuta, fa olor de patiment i crema de manera ardent al pic del migdia; és evident que es troba afamada d'aigua i també de vida però tot i així, tota ella conforma un fascinador paisatge enlluernador que el vent s'encarrega de llaurar diàriament amb multitud de dunes arenoses.

Potser per contrast, ara penso en la sorra ennegrida que persisteix en algunes de les platges que envolten l’illa de Tenerife. Aquí l'arena és aspra, mitjanament granulosa i fa olor de sal, de sofre i cendres, les mateixes cendres que fa molts anys van emergir impetuoses de les entranyes de la terra i que van lliscar dins d'un riu de lava ardent fins més enllà de la barrera que llavors pretenia imposar el mar. A partir d'aquí la meva imaginació viatja lliure i per uns moments aconsegueixo experimentar el plaer que significa reposar una estona en una exòtica platja d'arena negra.

A la fi, la realitat del lloc on sóc s'imposa de manera clara. Obro els ulls a poc a poc, la lluminositat del sol m'enlluerna, però no tant com per impedir-me valorar la bellesa natural que m'envolta. Es fa tard i haig de tornar a casa. Mentre camino giro el cap un parell de vegades, em fa recança deixar enrere la intensa blavor de la mar i el constant moviment de les onades que, una darrere l'altra, vénen a jeure uns instants damunt la sorra.

En el camí de retorn no puc deixar de pensar com és de diferent el significat d'algunes paraules segons l'entorn on es troben. Per a mi, arena va lligat a platja, descans, relax... Que distint de l'època romana, quan la sorra era sinònim de circ i barbàrie. També en la actualitat l'arena té certes connotacions en referència a les places de braus.

Sóc lluny de la platja, però les meves mans encara retenen l'olor que l'arena els hi ha deixat impresa. Frueixo de la seva fragància. Olor de mar, olor de sorra humida, olor de petxina…

Jo la sorra, jo l’arena (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

A les platges de la Costa Daurada m'hi poso jo, la més fina, la sorra més fineta, més blanca. Tothom qui s'hi estira, s'aixeca fet una croqueta. I no parlem quan sóc als deserts, com el del Sàhara, per exemple, on, quan m'uneixo amb el meu amic, el Vent, volo amb ell, molt còmodament per a mi, però molt amoïnadora per als homes, perquè me'ls fico pels ulls, pel nas i per la boca.

En canvi, a la Costa Brava, sóc gruixuda i daurada, barrejada amb cargols de mar i petxines i pedretes i faig molt pendent. Els que s'hi banyen, amb quatre passes es troben ja dins de l'aigua fins al coll, no com els de la sorra fina, que van caminant amb aigua fins als genolls una bona estona. N'hi ha per a tots els gustos.

Però ara us volia parlar de mi quan sóc present dins d'edificis fets per les mans dels homes i que llavors em diuen, més que sorra, ARENA. La dels circs, on s'hi barregen els animalons i els pallassos; la dels amfiteatres, (recordo el de Tarragona, davant el mar). La del Colisseu de Roma, que és el que més evoco, i la de les places de braus, que a Catalunya van desapareixent d'una en una, estalviant uns bons martiris i tacar-me de sang, que m'angoixa molt, sempre.

Encara que jo no hi he nascut a dins, no. A mi m'hi han portat vinguda del mar. Encara recordo els sacs, plens de les meves engrunes, carregats pels esclaus més forçuts, de la platja d'Òstia fins al Colisseu de Roma.

I allà vaig ser espectadora de tots els jocs. Funcions diverses, per dir-ho així, que s'hi feien: carreres de cavalls, de carros, on em quedava ben esclafada; lluites de gladiadors, enfrontaments d'homes amb les feres, i martiris de cristians, quan quedava ben sucada de sang, que em feia canviar de color, del blanc o daurat fins al vermell rabiós.

Recordo molt bé un dia, durant l'imperi de l'emperador Neró, un succés que em va impressionar. Va ser tant important que, fins i tot, segles després, un gran escriptor, Henryk Sienkiewiez, en va fer una novel·la, “Quo vadis?”, i molts anys més tard, també van fer una pel·lícula cinematogràfica, del mateix nom.

La pel·lícula va així: és un tribú romà, ben plantat (al film Robert Taylor), enamorat d'una noia de la tribu dels ligis (Deborah Kerr) que és cristiana. A ella me la porten ací, al circ, me la posen lligada, nua, en una estaca i fan sortir un brau enorme, salvatge. A la noia l'acompanya un seu servent, Ursus, un home gegantesc i fornit, que venera la seva mestressa. Quan veu el brau enfurismat, hi corre i l'agafa amb totes dues mans per les banyes i comença una lluita espantosa. Pot més la força del gegant, tanta, que el brau acaba amb el coll trencat i mor.

Mentrestant, el noi, Marcus Vinicius, ha baixat a l'arena i deslliga l'estimada Lígia, es treu la capa i la hi embolica, per a tapar la seva nuesa. Tant ell com Ursus demanen a Neró (Peter Ustinov) el perdó i la llibertat, que els l'ha de concedir per les grans aclamacions de la plebs. I tot acaba bé.

Però vaig patir aquell jorn, quan va passar el succés de veritat, sí, perquè jo també tinc els meus sentiments i aquella parella m'havia robat el cor i Ursus, tan forçut i tan lleial, encara més. I aquell dia no em vaig veure tenyida de sang, que ja us he dit que és el que més m'esgarrifa.

Ah, i també recordo molt un altre dels personatges importants d'aquella època, que era l'oncle del noi, Caius Petronius, el famós escriptor del Satiricó, que al final, perdut el favor de l'emperador, es va suïcidar, junt amb la seva esclava Eurici, que sempre l'havia estimat.

El vent (Pilar Zabala)

Gairebé cada dia i cap a primera hora de la tarda arriba a la vall el vent del Nord. De primer, s'anuncia amb una remor que sembla llunyana, però ben aviat t'adones que ja és molt a prop, només que s'acosta a poc a poc, sense fer gaire fressa, com si s'avergonyís d'haver de destorbar el nostre merescut repòs.

Però un cop s'ha instal·lat damunt del poble, oblida la seva prudència i deixa enrere totes les seves vacil·lacions anteriors. No dubta gens a mostrar-nos amb gran arrogància el que pot arribar a fer amb el poder de la seva força. Aviat inicia una cursa embogida corrent amunt i avall una vegada i moltes altres més i no sembla disposat a posar cap mena de control o aturador. Colpeja els turons i les valls, empeny amb fúria els arbres ferms fent gronxar i cruixir les seves branques i obliga els més joves a inclinar-se davant d'ell.

Arreu per on passa embolcalla munts de terra, pols i branquillons obligant-los a ballar dins una esbojarrada rotllana. També les fulles seques el segueixen a contracor, perquè saben que són massa febles per oferir-li resistència.

M'afanyo a tancar les portes i ajustar bé les finestres, no vull que entri ni una mica de la polseguera que aquest vent arrossega, i a més, em cal protegir les velles cortines de randes, no sigui que me les esquinci d'una revolada maldestra.

El vent del Nord és molt tafaner i s'enfurisma perquè no el deixo córrer per dins les estances. És per això que bufa fort a les gruixudes parets, mostrant la seva rancúnia amb tot un seguit de xiulets allargassats i punyents mentre burxa tossut i insistent entre les pedres clivellades, tot buscant algun petit forat per on poder-se esmunyir, ni que sigui tan sols una mica.

Al seu pas repiquen tremoloses les lloses de pissarra de dalt la teulada, mentre el barret de llauna que corona una de les dues xemeneies de la nostra casa gira impotent i grinyola, apesarat.

El ocells se'n van, el gossos callen, els gats s'amaguen i el bestiar, que fins fa un moment pasturava tranquil, resta ara immòbil esperant que retorni de nou la calma.

No cal, però, esverar-se, ni passar por, ni mostrar cap recança, perquè aquest vent esverat aviat marxarà, ho sé molt bé, perquè és així com es comporta quasi cada dia, i sempre a primera hora de la tarda.

Trobada de vents (Antònia García)

Al matí, els dos vents es van trobar. Feia bo, el sol escalfava i els vents eren suaus i estaven emmandrits. Es van saludar, com a vents ben educats que eren.

—Bon dia, amic! Feia hores que no ens vèiem!

—Bon dia, ventet! De què vas vestit, ara?

—Vinc vestit d'aura. No t'has fixat que gairebé no es mouen les fulles?

—Doncs jo, ja ho veus, vinc vestit de vent serè, una mica sec, però no bufo gaire, només faig de ventijol.

Els vents estaven de bon humor i es volien distreure. Van començar per fer una juguesca: cadascun d'ells es canviaria la roba i tots dos haurien d'endevinar de què s'havien vestit. Qui ho endevinés més vegades, guanyaria.

L'aura es va treure l'embolcall de quietud i es va vestir de ratxa fresqueta. El vent serè es va vestir de vent gregal. Després, la ratxa es canvià a oreig i el gregal es va posar la capa de xaloc. I així anaven canviant i apuntaven en una pedra els encerts que feien. Però el vent que havia arribat vestit d'aura, de cop es va enfurismar. Va acusar l'altre d'haver fet trampa. L'altre va dir que i ara!, que ell no en feia mai, de trampes. I ja hi vam ser: van passar de les paraules als fets, es van donar empentes i alguna cleca. L'oreig va fer una rebufada traïdora i el gregal es va tornar un taro que afaitava. La baralla va anar pujant de to. La rebufada va passar a torb, amb remolins que no deixaven veure res. El taro es convertí en una tramuntana huracanada que tombava els arbres i s'emportava les teulades de les cases. El torb va contestar en forma de mànega que girava vertiginosa damunt del mar, enlairant peixos i tot! I l'huracà va formar un cap de fibló que va arrencar el bosquet, el blat dels camps i la carretera que passava pel mig, enfilant uns quants cotxes que hi circulaven!

Al punt més fort de la brega, va venir un cumulonimbus vellet i assenyat que va dir prou! i va separar els dos adversaris, que es miraven amb els ulls encesos d'ira, tot fent-se gestos amenaçadors. El renegrit núvol pacificador els va cantar la canya, com es diu vulgarment. Que no els feia vergonya de barallar-se com gat i gos, tan ganàpies com eren? Au, au, deixeu-ho córrer, doneu-vos les mans i no hi torneu més!

La mànega i el cap de fibló, avergonyits, van desfer a poc a poc les temibles espirals d'aire salvatge i es van posar el vestit de marinada suau l'un i de zèfir l'altre. Van prometre al cumulonimbus que no es tornarien a barallar.

Amb tot això ja s'havia fet tard. Així que els dos vents, ja més calmats, van arreplegar els vestits que havien quedat per terra, un bon xic arrugats i bruts, i se'n van tornar cap a casa per descansar de la jornada tan moguda que havien tingut.

Xaloc el sud-est (Carme Marquès)

El desert sempre ha estat una constant en els meus somnis. També en les meus malsons.

Quan era petita, i feia febrades causades per unes amigdalitis, era pertinaç la imatge de veure’m coberta de sorra ardent. Pensava que en un altra vida jo era una nena tuareg.

El pare, demà anirà al mercat a vendre un xai per fer uns calerons i així poder comprar roba per fer-nos els vestits imprescindibles per anar a escola la meva germana petita i jo. Ho té tot llest. Vol sortir a trenc d’alba, abans que faci massa calor. La severa sequera que ens aclapara ens fa témer el pitjor.

A mig matí va baixar la temperatura, cosa que ens va cridar l’atenció després de la calor d’ahir. La mare s’ho va ensumar. Noies preparem-nos que s’acosta una tempesta de pols i sorra, molt perillosa.

Vàrem ajuntar tots els estris, els animals i el que hi havia fora de la carpa. El camell també. Ens seria molt útil en cas de necessitat, ja que són animals molt forts i podria treure’ns d’un destret.

No va trigar gaire, el cel es va enfosquir, la sorra tapava la llum del sol. La remor era tant forta que no sentíem el que ens dèiem. La mare cridava poseu-vos el mocador al cap ben ajustat i tapeu-vos els ulls i la boca. No us mogueu fins que us ho digui. Després d’un temps que ens va semblar etern, el brogit es va allunyar, i poc a poc sortirem de la carpa i fregant-nos els ulls no crèiem el que veiem.

El panorama era del tot nou i molt a prop teníem un fèrtil oasi curull de palmeres i aigua arreu. Ens havia canviat la vida a bé. A la llunyania, veiem al pare que ens saludava alçant els braços al cel, acompanyat del seu fidel camell. Després ens explicaria que gràcies a ell havia salvat la vida, va dir, vaig fer-lo asseure’s i jo d’esquena al vent aixoplugat al seu costat fins que passés el vent del sud-est portador del temut “Xaloc”.

Aquests vents alts aixequen partícules de pols i sorra fent-les volar per l’aire, provocant un núvol turbulent i sufocant que pot reduir la visibilitat quasi a zero en pocs segons, transportant-les a milers de quilòmetres passant per sobre de l’Atlàntic i tal com mostra la fotografia adjunta.

El vent (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Vent llebeig i mar bonança

bona pesca ens envia.

Pescadors, la mar ens crida,

a la mar sens més tardança,

bons ormeigs i mar tranquil·la,

que la nit serena avança

i la mar plàcida està…

Aquesta estrofa me la cantava el pare, amb la seva bona veu de tenor, i més estrofes encara, que ja no recordo… Jo no sabia quin era aquest vent ni d'on venia, només pensava que era bo pels pescadors; que quan es produïa, la mar era calmada i podien sortir a pescar sense por de mala mar… Era una seguretat de no patir onades i sense perill de naufragi.

Després he sabut que LLEBEIG és el nom emprat a les Illes Balears i al País Valencià, que a l'Empordà se'n diu GARBÍ i a Alacant li diuen GARBINET. I que és càlid i de component sud-oest. A Barcelona també se'n diu GARBÍ i és molt freqüent durant l'estiu, i és quan arriba més net. Es veu que, de vegades, porta sorra molt fina, en suspensió, del desert del Sàhara.

A Sant Feliu de Guíxols és molt normal la TRAMUNTANA, sobretot a l'hivern, i és molt freda. La mare m'explicava que una amiga seva, la Fina, era molt presumida i el dia que bufava la tramuntana, quan arribava a casa, li feia angúnia saber com l'havia escabellat el vent i, abans de mirar-se al mirall, amb les mans s'esvalotava els cabells fins a deixar-se'ls completament despentinats i així no patia pensant com l'havien vista les amigues i, sobretot, els amics.

És molt famosa la cançó del Raimon, “El vent”, encara que ben poques paraules la formen. Més que res repeteix el títol, “El vent”: La cara al vent…! Les mans al vent…! El vent del món…!

El vent juganer (Montserrat Fortuny)

Em sento tot jo

un vent joliu

que llepa les plantes

vora el riu.

Quan acarono el bosc

i els regadius

i la malesa profunda,

el meu buf se’n riu

de tots els animalons

juganers que van pels arbres,

els ocells i papallones

volant pels aires,

acaronant les flors,

roses i blaves,

grogues, blanques i les roges.

Faig aixecar les grans onades

del nostre mar menut,

tan entranyable,

i només trobo l'escut

a les carenes,

que no em deixen passar

roques i arenes.

Faig córrer els vaixells

de vela, amb rapidesa,

i els faig naufragar, si em convé;

tota una estesa

de fusta i aparells,

quina escomesa!

Una feina qualsevol? (Anna Collado)

Feia ja unes setmanes que començava a estar al límit de les meves forces. Porto més de deu anys treballant en aquest experiment i portant amunt i avall tot el dia aquests pals amb objectes diversos enganxats al capdamunt. Mentre ho faig, no paro de pensar quina ment retorçada ha estat capaç de dissenyar quelcom com això. Aquesta pobra gent porta tota la vida dins la caverna creient que el món real és el que els passa pel davant: les ombres que projecten els objectes que trastegem d’un costat a l’altre. Són tan innocents, que són incapaços de qüestionar-se si hi ha vida més enllà de les ombres. Tot plegat, m’ha fet pensar més d’un cop que potser el nostre món real també és el resultat d’un altre experiment del que en som víctimes i haig d’admetre que aquesta idea em turmenta més del que voldria. Em consolo, però, pensant en la meva estimada Ermesenda: en la seva olor, en el seu tacte i en la seva bellesa. Ben mirat, tantes qualitats en un sol ésser no poden ser el resultat d’un engany i, què carai, si ho és, benvingut sigui!

Ahir, però, l’experiment va viure un gir inesperat. Un dels captius, sense que sapiguem encara com ho va fer, va ser capaç de deslliurar-se de les cadenes i sortir a l’exterior de la caverna. Avesats com estem els treballadors al fet que mai no passi res d’excepcional aquí a dins, hem relaxat de tal manera el nostre aguait que la fugida del captiu ha passat totalment desapercebuda.

El recompte matinal, fet enmig d’una confusió extrema, ha tret a la llum l’evidència: faltava un captiu. Els nervis s’han apoderat de tots plegats, però els capatassos ens han ordenat que continuéssim amb la feina, que l’experiment no podia aturar-se. Han tret els fuets per amenaçar-nos i no hem tingut més remei que seguir passejant els maleïts objectes entre la foguera i el mur que ens separa d’aquestes infortunades ànimes. Procurant fent silenci, com gairebé sempre, hem tornat a la feina amb la remota esperança que aquell incident fos l’inici de la fi d’aquesta injustícia de la que som còmplices.

Tristament, haig de dir que l’experiment ha demostrat la feblesa dels meus congèneres. Contra tot pronòstic i encegat pel desig de fer veure la realitat als seus companys de captiveri, el fugitiu ha tornat a mitja tarda. Aquest cop tots estàvem a l’aguait del que podia passar, la majoria desitjàvem que allò representés la fi d’aquest malson. Però malauradament no ha estat així. Els companys de captiveri del valent fugitiu s’han revoltat contra ell, dient-li que no el creien. Se n’han rigut i l’han amenaçat de matar-lo si no deixava de dir bajanades.

Així que l’engany continua... Però, Ermesenda, estimada, diga’m que tu ets realitat.

Cau d’ombres (Antònia García)

Mireu-vos-els, encadenats de tal manera que no poden girar el cap ni amb prou feines es poden moure. Són els presoners d'aquesta cova. Hi són des de sempre, no tenen record d'altra cosa tret de la companyia dels que estan lligats com ells, de cara al fons d'aquest catau on veuen unes figures fosques de contorns imprecisos que es mouen, que van passant d'un costat a l'altre de la paret, sobre la claror groguenca que il·lumina la roca. Aquest fons de cova fa de tornaveu i, de vegades, unes paraules arriben als presoners, que pensen que qui parla són les ombres.

Jo sóc una d'aquestes figures negroses. Una ombra. Tinc forma humana, vestida amb una túnica curta. Duc a la mà un arc i dues fletxes. Em segueixen una ombra amb figura de gos i d'altres ombres amb figura humana. Per als dissortats que em miren, tinc la condició de ser un ésser real amb veu pròpia, amb moviment propi. Tinc també la condició de ser només una ombra, la projecció de la forma d'un objecte que imita un home: una estàtua de pedra, posada a contrallum entre un foc encès situat cap a la meitat de la cova i el fons de la cavitat. Així, doncs, estic encadenada a la paret del fons de la cova, encara que no tingui cadenes; sóc presonera de la llum del foc i de la duresa de la pedra.

Els pobres captius imaginen que les ombres tenen cos, perquè veuen que es mouen i senten que parlen. No poden capir que són estàtues fetes de pedra o figures fetes de fusta, les que en tenen. I que aquests cossos són fabricats per persones de veritat, amb el cos de carn i ossos com els d'ells. Són aquestes persones, lliures de cadenes, les que parlen i passegen els objectes per damunt d'un mur més alt que elles i fan que les ombres dels objectes es projectin al fons de la cavorca.

Els presoners tampoc saben que més enfora de la foguera hi ha una rampa que du a l'entrada de la balma, a l'exterior de la terra, on hi ha la realitat visible: el cel, la llum, el sol, els arbres i les cases on viuen les persones, aquests altres éssers reals que són vius, que es mouen i parlen.

Però d'aquest món tan meravellós, ni jo ni les meves companyes ombres no n'hauríem tingut esment si no fos que una persona, un mestre, va aconseguir alliberar un dels presoners i el va fer sortir de la cavitat. Un cop a fora, va experimentar el dolor de l'adaptació a la realitat i el goig de l'adquisició del coneixement. Passat aquell dolor, va pensar que allò tan fantàstic que ell havia descobert, el coneixement, l'havien de descobrir també els seus germans encadenats i va tornar a entrar a la balma. Els ho va explicar tot, però els seus germans no se'l van creure. No van voler de cap de les maneres deixar aquell món seu, les ombres de la paret, l'eco de les veus, les cadenes... I van decidir eliminar aquell germà seu que els pertorbava.

Mireu-vos-els. Pobres desgraciats que no volen trencar la seva rutina ni fer l'esforç per alliberar-se de l'esclavatge. Prefereixen continuar igual, esguardant-me, contemplant les ombres projectades que ells es pensen que són éssers reals. Oh, com m'indigna el seu comportament! Ells, que podrien fer-ho, no volen intentar buscar la llibertat! Sempre costa canviar, és cert. Però després... Després, el gaudi més gran!

I ara, mireu-me a mi. No tinc cos. Sóc l'ombra d'una estàtua. Si l'estàtua desaparegués, o si s'apagués el foc, jo deixaria d'existir. Mentrestant, visc arrapada a la paret del fons de la cova. No tinc manera de sortir-ne. Com m'agradaria tenir cos i provar d'arribar a fora! Però no puc, només puc ser una ombra presonera en aquest cau, amb l'existència que em dóna l'escassa llum de les flames mentre la major part de la caverna continua plena de tenebres.

La caverna de Plató (Carme Marquès)

Plató neix a Atenes l’any 428 o 427 a.c. en el si d’una família aristocràtica. De primer voldria fer la definició de la Caverna i els seus elements:

CAVERNA: és el món sensible on els homes viuen entabanats i confiats del coneixement vers de las coses fiables.

PRESONERS: Homes ignorants que menen la vida mitjançant el coneixement aparent. És la metàfora dels éssers humans.

CADENES: simbolitzen el cos; ens mantenen lligats a la ignorància.

OMBRES: són els prejudicis, especulacions i imatges distorsionades de la realitat.

LA PUJADA: el procés educatiu és gradual i difícil.

LLUM DEL SOL: ens permet conèixer les coses. És l’idea del bé. “En un món intel·ligible lo últim que es percep, i amb prou feina és la idea del bé”. És causa recta la bellesa del coneixement vertader, la virtuositat i el que és just.

OMPLIR-SE ELS ULLS DE TENEBRES: qui ha aconseguit el coneixement real li costa tornar a educar l’ànima a las coses terrenals i materials. La figura del filòsof.

CAVERNA ACTUAL

De fa molt de temps me n’adono de la manipulació dels mitjans de comunicació i dels moderníssims aparells de comunicació que utilitzem. Com moderns presoners quedem bocabadats contemplant les imatges que sorgeixen a ritme desenfrenat.

M’imagino les ments captivades per les imatges sordes a qualssevol pensament. Aquestes ments queden anul·lades, adormides. No hi son per iniciar el procés natural cap al coneixement que els permetria entendre el sentit de les coses, esbrinar el per què són així i no d’un altra manera, cercar la veritat el bé i la justícia.

En fi captar la llum, sortir de la foscor de la caverna i aconseguir alliberar-se del sistema que els manipula com si fóssim un ramat de bens.

IDEES GLOBALS O SIGNIFICAT

L’al·legoria de la caverna és el procés de la ignorància al coneixement. L’existència de dos mons oposats: el món de les idees versus el món sensible. L’educació i la filosofia com a mitjà o font per abastar el coneixement o saviesa.

Plató diu: Des de la infantesa som presoners de la cultura, religió i civilització. Ens són donades respostes a les preguntes fonamentals: què és l’amor, una bona família o qui és Déu. La filosofia de moda que avui es dóna a les escoles, dita pragmatisme, és la idea de que no podem transcendir els temps i la cultura que hem de conformar-nos amb el món que ens és donat. Plató ho veuria com una manera d’acomodar-se a les ombres de la nostra cova.

Cal treure la gent de la cova perquè no vegin les ombres, sinó la realitat sota la llum del sol. 

LA CULTURA US FARÀ LLIURES.

La caverna de Plató o llibertat (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Fa temps que sóc aquí,

ja hi vaig néixer,

ja he perdut la noció

del temps... Quina foscor!

Tot aquí és erm,

només puc mirar cap ací,

tot és paret.

Rere meu hi ha un foc,

alimentat constantment,

mai no s'apaga.

No fa fred en aquest lloc,

ni calor tampoc.

Això del món també ens separa.

Les flames reflectides

a la paret de davant meu,

em mostren, divertides,

un seguit de plats, gerres, forquilles,

objectes plans.

Això és morir en vida...!

Qui se'n conforma,

sent jove i fort?

Qui no tindrà envestida

per acabar amb aquests

enormes dibuixos fets pel foc...?

Un bon ancià

m'ha agafat de la mà

i ara, en silenci, em guia

cap a la paret, sense replà,

després d'haver trencat

amb ses mans fortes

les anelles dels meus peus i mans.

Ningú no ens mira,

ningú no ens veu

i per l'esquerda estreta

passo el meu cos secardinenc.

De sobte ja sóc lliure.

Tremolant, els meus peus

es fixen a la terra ferma,

fent passes tremoloses,

endins d'una lluminosa nit.

Són més clares les estrelles

que les fosques estelles

d'aquell foc artificial

i allà, al fons, una claror es prepara,

tenyint el cel vermell,

que era tan blau.

Els meus ulls, fets en aquell antre,

no resisteixen la claror

i els tanco.

Però, primer l'un, després l'altre,

per fi poden contemplar

la formosa albada.

Això és vida...! Allà era mort!

Quina ignorància de les coses

ens fan veure els déus en el forat!

Ací, fora de l'antre,

respiro, per fi, la llibertat.

Passejaré per la gespa florida,

menjaré de les fruites prohibides,

cantaré amb els ocells cada sortida

de l'astre rei, Apol∙lo gloriós!

I gràcies al bon mestre,

de cabells blancs i cos pres i condemnat

pels enemics del poble,

pels contraris a la nostra llibertat,

al nostre lliure albir,

podré gaudir d'aquest edèn

tan desitjat.

Nosaltres també sortirem de la caverna,

també cridarem amb veu ben ferma,

després de tres­cents anys de l'esclavatge,

tornant d'aquella cova negra,

acabant el gran viatge

cercant la claredat.

Cridarem amb veu ben plena:

LLIBERTAT!

LLIBERTAT!

Una contestació (Carme Marquès)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui he agafat el bastó, davant la mirada inquisidora de la filla, i he esbufegat una mica en pujar l’escala..., no li he mirat la cara, em posa de mal humor, ja que ella voldria veure’m assegut tot el dia.

Jo sé el que em passa, i si l’hi ho expliqués diria que són coses de la meva imaginació senil. Sense anar més lluny, ahir al matí en llevar-me, el primer que vaig fer va ser obrir l’armari i treure la pilota de futbol que guardava com a record d’haver jugat a l’equip del institut quan estudiava l’últim curs de batxillerat. Me’n recordo com si fos ahir de les noietes que aleshores m’agradaven i noto unes sensacions molt agradables de recordar.

El bastó, resta oblidat en un racó de l’armari que hi ha al rebedor de casa. La filla al·lucina, ja no em crida quan veu les coses que faig, que no s’hi diuen en un home de setanta anys. Em mira amb ulls esbatanats i calla, la pobra ho està passant prou malament; a mi em sap molt greu, més no puc fer rés per aturar l’energia que em posseeix.

M’han marxat les taques marrons de les mans, el cabell se’m fa més espès, ja puc pentinar-me amb clenxa a l’esquerra com feia quan era més jove. Aquests canvis fan embogir la filla. Cada dia la veig més absent i desmillorada. Em fa molta pena.

Això que m’està passant no té cap explicació científica, s’escapa a tota lògica. No estem preparats per assumir-ho humanament. Fora bo que jo desaparegués de casa, per la filla seria com un descans. Li lliuraré unes línies, li diré que estaré bé, que duc diners suficients fins que trobi una feina que em permeti sobreviure.

Si la meva planeta és tornar-me jove, el viuré amb tot l’entusiasme del món, i si el pervenir és tornar a la infantesa, desitjo retrobar-me amb ma mare per dir-li quant l’he enyorat tota la vida.

Jo, avi de 103 anys (Pilar Zabala)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Això no vol dir que estigui recuperat del tot perquè el meu cos encara es mostra adolorit a causa de la gran patacada que vaig patir en caure a terra.

Només recordo que aquella nit em vaig aixecar del llit, i quan decididament em dirigia a la cambra de bany, amb la idea de passar després per la cuina, vaig ensopegar amb alguna cosa que em va fer perdre l'equilibri. El cas és que, sense gairebé adonar-me'n, em vaig trobar ben estirat a terra, totalment cruixit i sense forces suficients per poder-me aixecar.

És cert que de seguida va aparèixer la Miledys, la noia que se suposa que m'ha de cuidar, i dic que se suposa perquè no hi ha dubte que ha estat ella qui, en la seva mania de netejar i de fregar tant el terra, aquest s'ha desgastat fins al punt de provocar la sobtada frenada de les meves sabatilles. La veritat és que ella fa el que vol en aquesta casa. Només em fa brous i purés amb l'excusa que no tinc dents, prescindeix de la sal, em controla els caramels, em fa fer la migdiada i pretén banyar-me cada vegada que, segons ella, embruto el llit. Així no és manera de viure, de debó que ja li hauria dit a “aquella” que marxi, però em retinc de dir-li-ho per por que els meus fills em posin en una residència.

Per on anava… Ah, sí, doncs resulta que si vull menjar alguna cosa diferent haig d'esperar que “aquella” se'n vagi a dormir. Llavors em dirigeixo silenciosament cap a la nevera i agafo el que em bé de gust: un suc de fruita ben fresquet, un flam, o un dels pastissets que de tant en tant em duen els meus néts i que aquest coi de dona em raciona perquè diu que no tinc bé la panxa. El que passa és que no diu que els vol per a ella.

Una altra cosa més és que no té cap dret a manar-me de la manera que ho fa ni a rondinar-me contínuament. Prou que li dic que tot el que hi ha en aquesta casa és meu perquè ho he pagat jo i que això em dóna dret a exigir que les coses es facin com jo vull. Tot i així és molt clar que les meves queixes cauen en un forat perquè ella sempre explica als meus fills unes històries que són plenes de mentides, però aquí estic jo per fer-los saber la veritat, a més de dir-los tot allò que, donat el cas, em convingui.

Avui, igual que altres vegades, li he dit a “aquella” que no em venia de gust sortir al carrer, però ha vingut la meva filla i, davant la seva mirada inquisidora, he agafat el bastó i, esbufegant una mica, he pujat els quatre esglaons que em separaven de l'ascensor. Un cop al vestíbul m'he assegut a la cadira de rodes i després de voltar per la Gran Via hem acabat anant al Parc de l'Escorxador.

Aquesta ha estat una bona decisió perquè aquest matí la tardor ha lluit esplèndida. Arbres i arbustos mostraven gran varietat de fulles amb tonalitats grogues, marronoses, verdes i vermelles; el sol era radiant i gairebé m'he adormit sota els efectes de la seva agradable escalforeta.

Li he dit a la meva filla que la Miledys no em vol dur mai al carrer, que es queixa cada vegada que li ho demano i que les comptades vegades que ho he aconseguit empeny la cadira sense cap mirament, fent-la ensopegar expressament amb tots els forats i desnivells que troba pel camí.

Ja sé que aquesta és una batalla perduda perquè tots creuen que començo a tenir el cap tronat. De vegades, molt poques, penso que potser tenen raó.

Envelliment (Antònia García)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui, davant la mirada inquisidora de la Rosa, la meva filla, he esbufegat una mica en pujar l'escala. Quan ja he estat assegut a la butaca, la Rosa m'ha preguntat:

—T'has cansat, papa?

—Una mica, sí, filla. Aquests últims dies semblava que em trobava més bé, però avui...

—És que has volgut pujar l'escala massa de pressa, papa. Fes-ho com ho feies abans: una paradeta cada quatre graons. I torna a agafar el bastó, quan surtis. Aniràs més segur.

He fet que sí amb el cap. No vull que s'adoni que estic recuperant forces. Aniré molt amb compte a fer les coses amb les mateixes dificultats d'abans.

Aquesta actitud meva té una raó de ser. He viscut sol fins que vaig tenir un trastorn de salut. La Rosa, llavors, va preferir que vingués a casa seva fins que m'hagués recuperat del tot. I aquí m'hi trobo tan bé...! La Rosa cuina com els àngels, com ho feia sa mare, que al cel sia. Jo, a casa, em sé arreglar però la cuina no és el meu fort.

Aquí cada dia tinc la companyia de les nétes, la Júlia i la Natàlia. Quan tornen d'escola, el menjador s'omple de rialles i xerrameca, amb les explicacions de les seves facècies. I quan ja han fet els deures, sovint em demanen que els expliqui coses de quan jo era de la seva edat, o de la meva joventut. I no vulgueu saber com m'omple, això!

Que diferent d'estar a casa, sol com un mussol, amorrat a la televisió. Perquè la dona de fer feines només ve dos dies a la setmana, als matins. Quan en tinc ganes, a les tardes, vaig al casal del barri, a jugar al dòmino o a les cartes. Però de vegades em fa mandra anar-hi.

A més dels efectes de la tanda de vitamines que em va receptar el metge, deu ser que aquí estic tan distret que sembla que m'estigui rejovenint. Em sento molt més animat. Em vénen més coses a la memòria. Puc llegir més estona sense que se'm cansin els ulls. Puc caminar més de pressa, però només ho faig si vaig sol. Si vaig amb la Rosa, dissimulo. I és que em fa por que arribi el moment que hagi de tornar a casa. Estic segur que, un altre cop sol, perdré aquestes forces que faig veure que no tinc.

L'altre dia em va anar d'un pèl que no em descobreixen. Jo jugava tan tranquil amb les nenes, feia veure que era un ogre que les empaitava, quan la Júlia va cridar:

—Alça! L'avi corre més que tu, Natàlia! Que t'agafa, que t'agafa...!

Vaig parar en sec i, ràpidament, em vaig repenjar a la taula, fent-me el cansat.

—Ai, em faig vell –vaig dir–, deixeu-me seure una mica.

Les nétes se'm van acostar. La Júlia em va agafar la mà, la meva mà arrugada, entre les seves manetes tan tendres, i em va preguntar:

—I per què es fan vells, tots els avis?

—Perquè així és la vida, filleta. Vosaltres, els petits, aneu amunt i nosaltres, els vells, anem avall...

Aquesta nit m'he desvetllat i he estat pensant en tot això. I de cop m'he adonat que no és a les nétes ni al gendre i la filla a qui estic enganyant amb la meva falsa feblesa sinó a mi mateix. A mi mateix, perquè el cos se'm refà una mica, sí, però l'esperit se m'esguerra. Em fa por la solitud, molta més por que no m'havia fet fins ara. Però no està bé que jugui la carta del meu suposat envelliment físic per guanyar el benestar i la companyia que la família m'ofereix.

Demà parlaré amb la Rosa, li diré que em començo a trobar més bé i pararé de fer aquesta absurda comèdia. I quan em sembli que puc tornar a casa, jo mateix li ho proposaré. Ja sé que em vindran a veure de tant en tant. També ho feien abans. Però aquesta alegria de cada dia amb les nétes, ho enyoraré tant...!

Quina història (Carme Marquès)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan de sobte em vaig adonar que no reconeixia el lloc on estava, m’era totalment desconegut. Els edificis, alts no tenien finestres ni balcons. Les parets llises pintades de vius colors feien un efecte estrany. Les unes eren de color vermell, d’altres verdes, també n’hi havia de grogues, liles, blaves. En fi tota la gama de l’arc de sant Martí. Aleshores de cadascuna d’elles sortiren uns petits éssers del mateix color de les cases, homenets i donetes que passaren al meu costat sense veurem. Pel que semblava, jo era invisible als seus ulls.

Vaig tenir una sensació estranya. De primer em sentia orfe, enyorava als pares, sobre tot la mare. Ai, si la mare estigués al meu costat de segur trobaria una explicació al fet, i calmaria la meva ansietat.

Decidit a no deixar-me endur per la por, enfilo carrer amunt seguint aquella corrua de criatures estranyes. El carrer s’acabava davant d’un portaló enorme de gruixuda fusta rematada de claus de ferro. S’obria a un túnel fosc passat el qual s’arribava a una plaça circular plena a basar dels petits i acolorits ésser.

Un personatge estrambòtic vestint una túnica llarga fins els peus de color groc lluent parlava des d’una plataforma elevada cridant enfurismat contra els humans de l’altre cantó de la vall. Tot feia pensar en un atac per sorpresa contra els seus habitants. Calia fer quelcom per avortar les males intencions que duien.

De sobte començà a ploure a bots i barrals, i aquells homenets començaren a córrer a la desbandada, L’aigua els descoloria i quedaven estesos al terra sense poder bellugar-se, com si s’haguessin mort. Tota aquella bretolada aniquilada sense tenir que fer rés. En el fons em sabia greu, ja que tenien l’aspecte simpàtic, penso que ben aconsellats la convivència fora possible.

Vet ací el que va passar mentre jo caminava per un carrer solitari de la meva ciutat quan de sobte em vaig adonar...

La riuada (Anna Collado)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan, de sobte, em vaig adonar que, per l’avinguda que creuava perpendicularment el meu carrer, s’acostava un nombrós grup de persones caminant a pas lleuger. La massa humana, sorollosa i desmanegada, avançava omplint tota l’avinguda, com si d’una riuada es tractés. A mida que es va anar apropant, vaig poder distingir les petites partícules que la formaven. Es tractava de persones de totes les edats: joves, grans i criatures. Els més joves avançaven amb pas ferm i alguns ajudaven a caminar o a sostenir-se dempeus els més ancians, que mostraven l’esgotament en els seus rostres. La major part dels infants caminaven essent arrossegats per la mà d’algun adult. Els més afortunats anaven a coll. Tots, però, reflectien als seus ulls la tristor i la incomprensió més devastadora.

Foto: Sergi Cámara. Publicat a: naciodigital.cat

Palplantada al mig del carrer, la riuada humana em va envoltar com si jo fos una roca enmig de la llera d’una riera i ella fos l’aigua que baixa després d’una pluja torrencial. La seva força era tan gran, però, que com els passa també a les roques, em vaig haver de deixar endur per ella. Ja dins la riuada, vaig poder conèixer-la millor. Estava formada per persones desesperades que fugien del seu país després que el desconhort i la por hagués envaït les seves vides. No tenien res, ja que havien deixat enrere possessions, amics i esperances.

—On aneu? —els vaig dir.

—A Europa —em van respondre.

I no vaig poder fer més que sumar-me a la seva marxa. Intuïa que Europa no els resoldria els seus problemes, però un racó de mi pensava que sí, que encara podria quedar un bri d’humanitat en aquella paraula-ens. Potser sí, potser sí que se’n sortirien.

Els vaig seguir fins a la porta d’Europa. Els vaig acompanyar impregnant-me de les seves històries tristes i dels seus somnis recalcitrants. Quan vam arribar-hi, ens vam posar a picar.

—Open! Open! —cridaven els meus companys i companyes de camí.

—Obriu, collons, que no hi ha ningú o què? —vaig cridar jo desesperada.

Des de llavors seguim picant i cridant. Des de llavors una barreja de sorpresa, indignació i resignació ha envaït la meva existència mentre els meus artells encetats i la meva laringe turgent segueixen lluitant contra el mur obstinat d’indiferència que s’aixeca davant nostre.

Després de la castanyada (Montserrat Forrtuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Anava jo caminant carrer Bailèn amunt. Acabava de baixar del pis d'un amic, quasi cantonada Rosselló. Havíem fet la castanyada, sis de colla, i havia anat tot molt bé. Els panellets eren molt més bons que els dels altres anys, perquè eren de pastisseria, no del súper, com abans, que tenien aquell gust de patata.

Els moniatos, molt dolços i les castanyes, molt ben torrades.

La convivència havia estat molt bona, en faltar aquella “amiga” que em posava sempre nerviosa. Havíem rigut molt a l'hora del moscatell i tot havia acabat molt bé, aquest diumenge dia u de novembre, festa de Tots Sants, vigília del dia dels Difunts, tal com s'ha de fer aquesta celebració.

Anava pujant per Bailèn, com feia sempre, una caminada de vint minuts, com a màxim. De cop i volta es van apagar els llums de tot el carrer, no els de les porteries i algunes botigues, de manera que encara m'hi veia, sabia on posava els peus i no em vaig immutar, encara que per tot el carrer no s'hi veia ni un ànima, manera d'anomenar les persones, molt indicat en un dia com aquest.

De sobte vaig sentir, rere meu, soroll de passes, no de talons alts, de sabates femenines, sinó de sabates d'home.

Vaig pensar que, anant més de pressa que jo, aviat em passaria davant, però no, si jo alentia el pas, ell també.

Vaig començar a preocupar-me i no vaig tenir valor per a girar-me i mirar avall, darrere meu.

Si afluixava el pas, el so també es feia més lent, i si l'apressava, també es feia més ràpid.

Em va agafar por… Qui era el que em seguia i per què…? Per a robar-me…? Per a fer-me mal…? Per a matar-me…?

Havia començat a pujar per l'esquerre del carrer Bailèn, pel costat on hi ha els carrerons més estrets, propis del barri de Gràcia; els de la dreta, pujant, ja són el carrer Indústria, el de Pare Claret, que són com tots els de l'Eixample.

En arribar, doncs, al carrer Pare Claret, vaig travessar i vaig començar a pujar per la dreta, fins arribar a la Travessera de Gràcia.

Des de la Travessera vaig enfilar el Torrent de les Flors i havia de pujar encara tres carrers, dels estrets, graciencs, i vaig continuar amunt, sense girar-me, amb el cor augmentant el seu ritme, cada vegada més esglaiada.

Vaig invocar els meus difunts, els més estimats, demanant auxili espiritual i material…

En arribar al número 30, amb el cor que ja em sortia per la boca, es van tornar a encendre els llums de tots els carrers i vaig començar a córrer fins a arribar al meu número, el 38; vaig treure'm les claus de la butxaca, vaig ficar la clau al pany i, un cop a dins de l'entrada, vaig tancar la porta tan de pressa com vaig poder, amb un terrabastall que el deurien sentir tots els veïns, jo tremolant i gairebé sense força a les cames…

Fins que no em vaig veure amb cor per pujar els meus 57 graons, no vaig encendre el llum de l'escala.

Llavors sí, amunt, amunt, fins a entrar al meu pis i tancar la porta amb tots els panys i baldes…!

Ningú no va trucar, cap més soroll no va trencar el silenci de la nit.

He dormit bastant bé i aquí em teniu, sana i salva, per a poder explicar-vos aquesta peripècia.

L’ensurt (Antònia García)

I mira que m'ho deia, en Joan. “No passis per aquests carrers tan solitaris, que un dia et donaran un ensurt...” Jo me'n reia. Ves, què m'havia de passar. Des que vivim aquí que vaig pels carrers de dalt, tot fent drecera. Un ensurt, a mi? I ca, home! I ca!

Però un dia jo anava per aquells carrers deserts i amb poca llum cap a casa. Era un tros curt. Re, cinc minutets de camí. Era hora foscant. El cel tenia encara un punt de blau però la foscor amagava les cases. De sobte, em vaig adonar que algú em seguia. Vaig sentir els passos, un tros enrere. Uns passos que s'arrossegaven. Em vaig girar i vaig veure una silueta alta, tapada amb una roba amb caputxa. Aquella figura va avançar una mà cap a mi i va fer una mena de crit gutural acabat amb un esgarip agut. No sé pas què em vaig imaginar. Em vaig quedar clavada, incapaç de moure les cames. La figura es va acostar, amb la mà cap a mi, i de cop vaig reaccionar, vaig arrencar a córrer en direcció al passeig, on acostuma a haver-hi gent que va amunt i avall. Ni em vaig girar, però estava segura que la figura em seguia. Sentia el seu trepig, també accelerat. En tombar la cantonada, em vaig repenjar a la paret per recuperar l'alè. El cor em bategava a cent per hora. Vaig mirar enrere i sí, la forma inquietant, home o dona, anava venint. Vaig provar de cridar demanant auxili però la veu no em va sortir, tenia la gola seca. Vaig trucar al timbre de dues o tres cases, però ningú no va respondre.

Si no fos que no hi crec, hauria pensat que era un fantasma. Però no, havia de ser algú real. Un lladre, potser? Una vegada, van estirar la bossa a una amiga meva i li van arrencar la cadena d'or que duia al coll... I si era un boig assassí? A sota de la roba podia dur un ganivet ben esmolat... Qui sap si ja havia apunyalat dues o tres persones més, rabejant-se en les indefenses víctimes, omplint-los el cos de ferides horribles. Una ment malaltissa pot arribar a fer veritables atrocitats!

Aquests pensaments m'havien posat ales als peus. Vaig tornar a córrer. Vaig recordar que a la bossa duia el paraigua plegable. Si la figura m'aconseguia, a més de cridar tant com pogués, em defensaria a cops de bossa, a puntades de peu, a mossegades...!

Aleshores em va agafar aquell dolor, aquella punxada al costat que m'agafa quan corro, i em vaig aturar. Allí, palplantada, esbufegant, vaig veure com s'acostava aquella persona, alentint el pas, arrossegant els peus... Em vaig dir a mi mateixa: la millor defensa és un bon atac! No m'hi vaig pensar gens, vaig engrapar la bossa amb el paraigua a dins i vaig començar a atonyinar el possible malfactor o criminal repetidament, a tort i a dret, sense mirar on pegava! Jo estava histèrica, havia passat de tenir una por terrible a tenir un coratge defensiu inimaginable.

Al carrer no hi havia ningú més que nosaltres dos: la figura, cargolada a terra, gemegant, protegint-se el cap amb els braços, i jo amb la bossa enlaire, disposada a continuar clavant-li un bon gec de garrotades. Però, amb la brega, la caputxa se li havia tirat enrere i li vaig veure la cara. Era en Pere, el meu nebot. Pere!, vaig cridar, ets tu? Però, redimonis, per què m'has espantat així?

L'adolorit xicot, amb la poca veu de què podia disposar a causa d'una afonia tremenda i d'un refredat gripós que el tenia baldat, em va dir que havia sortit del seu pis, ben abrigat, per anar a la farmàcia a buscar més medicaments i llavors m'havia vist. M'havia seguit i havia intentat cridar-me però tenia la veu tan malament que amb prou feines li havia sortit un so estrany. Veient que jo havia començat a córrer, ell també ho havia fet, per poder-me dir: “Ei, tieta, que sóc jo...!”

Quan ho vaig explicar a en Joan, es petava de riure. I de llavors ençà que, de vegades, enriolat, em diu: “No passis per aquests carrers tan solitaris, Teresa, que algun dia, per equivocació, encara li faràs una cara nova a algú ben innocent...”.