dilluns, 12 de maig de 2014

Portes batents (Anna Collado)

ID 35116349 © Tribalium | Dreamstime.com
A l’Oriol el fascinaven les portes que accedien a les cuines dels restaurants. Sempre que el portaven a menjar a un, demanava als pares d’asseure’s en una taula propera a la cuina. Des de la immobilitat de la seva cadira de rodes elèctrica de talla infantil, es quedava fascinat per l’agilitat amb què els cambrers i cambreres esquivaven els companys i companyes amb les mans i els braços plens de plats i safates.
Les portes de dues fulles batents que hi solia haver als restaurants per accedir a les cuines eren, al seu entendre, un univers d’harmonització del caos, un desafiament a l’enteniment humà i una provocació al col·lapse clamorós. A ell, que el sol fet d’aixecar un dit per gratar-se el nas li representava un esforç colossal, li semblava que la feina dels cambrers i cambreres mediant amb aquell element diabòlic era encomiable. El meravellaven els jocs de maluc que, malgrat respectar estrictament la direcció de circulació d’entrada i sortida de la cuina, aquells professionals es veien forçats a fer per sortejar companys i, també, clients despistats que cercaven la cambra de bany.
Però el que més el captivava era la curiositat de saber què es coïa, mai millor dit, al darrera d’aquella porta.
Quan alguna vegada li havia dit a la mare que hi volia entrar, aquesta li havia respost: “Ho sento, reietó, però no està permesa l’entrada dels clients a la cuina, perquè hi faríem més nosa que servei.” L’Oriol se l’escoltava i es limitava a emmurriar-se durant la resta del dinar.
Un dia que eren en un restaurant, tot d’una, es va sentir un gran terrabastall procedent del darrere de les portes batents. Hi va haver un silenci cítric a la sala i totes les mirades es van dirigir a la cuina. Seguidament a l’estrèpit, es va engegar una gran i audible discussió, pel que semblava, entre personal de sala i de cuina. De seguida, un home amb vestit gris marengo i corbata va córrer a posar-se davant la porta i adreçant-se a la clientela amb un gran somriure als llavis, va dir: “Disculpin les molèsties, no facin cas i segueixin menjant, si us plau...”. Però en fer mitja volta i obrir la porta batent per entrar a la cuina, segurament, a posar pau, un plat de conill amb samfaina va anar a petar contra el seu front. El plat volava amb tanta força que l’impacte va fer que caigués a terra d’esquena i acabés parant el cop amb el clatell.
Una vintena de clients va aixecar-se a socórrer-lo. Entre ells, els pares de l’Oriol, que eren els que estaven més a prop del malaurat pacificador. El desconcert general, va encoratjar l’Oriol a travessar aquell univers desconegut que guardava devotament la porta batent. Entre crits i escaramusses, va poder inspeccionar tots els racons de la cuina. Va veure el seu rostre reflectit a les grans olles d’acer inoxidable i a les fulles de ganivets gegants; va animar una processó de llamàntols que fugien de la pica en direcció contrària a l’aigua bullent; va fixar-se en un cuiner obsessiu que, aliè a la renyina, seguia tallant verdures a trossos minúsculs.
Aquell va ser el dia més feliç de la seva vida (fins al moment).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada