Encara la veig com
cada dia a primera hora del matí, quan jo, ensonyada, maldava per no fer tard,
escombrant la vorera davant de casa. Era menuda, la bata de fer feina li venia
baldera i el mocador tapant els cabells per mor de la pols.
Era
l’àvia d’una amiga que, de petites, havíem jugat juntes fent maleses pel barri.
Sempre li feia un petó quan la veia.
—No
t’acostis, maca, que t’ompliràs de pols, em deia sempre.
A
mi m’agradava acostar-m’hi perquè feia sempre una olor suau. Era l’olor de la
flor de nit que a l’estiu, quan cau la tarda, omple l’aire d’un perfum que em
feia estar estones a la finestra gaudint-ne.
Com
que ella feia aquella flaire hivern i estiu no em vaig poder estar de
demanar-li com s’ho feia.
—Ah!
Tu vols saber molt —em va respondre—. Però va, t’ho diré: en faig colònia, de
les flors. Cada estiu les recullo, les poso en una solució d’oli de trementina
i alcohol, les tinc al pati a sol i serena quaranta dies i nits, després les
colo, les poso en una ampolla, la tapo bé i al cap de poc temps ja la puc fer
servir. Quan vulguis te’n donaré.
I
sí, me’n va donar cada hivern; me’n regalava un ampolleta fins que es va morir.
Jo no he tingut mai més una colònia com aquella. És més, no n’hi ha cap que
m’agradi però encara ara cada estiu floreix al mateix jardí la flor de nit,
campaneta blanca i humil, i jo m’estic estones a la
finestra gaudint d’aquell aroma i amb ell recordo cada dia l’àvia de la meva
amiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada