El tafaner (Núria Soler)

Us he de confessar una cosa: sóc un gran tafaner. Sí, sí, tafaner de mena. Ja de petit, petit, ficava el nas a tot arreu. Tot ho descobria però, això sí, m’ho quedava per a mi. Alguna vegada m’havien enxampat en delicte evident i, no sé com, sempre me’n sortia. Ningú no es creia que ho fes expressament.

M’agrada saber-ho tot, l’oïda se m’esmola per arribar a qualsevol conversa que em pugui portar alguna novetat. A més a més, puc processar-ne tres o quatre alhora sense barrejar-ne cap. Després en destrio el que em sembla interessant i m’ho guardo. Mai no se sap quan una informació pot esdevenir útil.

Hi ha però, una cosa que encara no he aconseguit: obrir portes tancades. Em fa un no sé què, tinc la sensació que és una intrusió massa flagrant. Bé, parlo de les portes tancades amb clau, les altres no compten. Forçar un pany, no m’ha passat mai pel cap.

Tot i això, una vegada, em va passar un cas ben extraordinari. Anava sovint a fer tertúlia a casa d’en Carles, el meu amic de sempre, que mai no va arribar a entendre com m’ho feia per saber coses que ell ni intuïa. Bé, doncs, a casa d’en Carles hi havia al costat de l’entrada una porta tancada sempre amb clau. De primer ni me’n vaig adonar. Va ser força temps més tard, potser fins i tot van passar anys, que em va cridar l’atenció.

Vaig demanar-li al meu amic què i havia allà i ell respongué:

—No ho sé, coses del pare, suposo.

Tanta poca ànsia de saber va incitar la meva. No parava de donar-hi voltes: Què hi deu amagar, ho deu saber algú més? Potser la seva dona, sí segur que la mare d’en Carles ho sabia. Em vaig proposar que , quan en tingués ocasió... però ella era força inaccessible, bon dia, com estàs, i prou.

La curiositat em corsecava, abans de trucar el timbre m’acostava a la paret exterior, l’olorava, hi enganxava l’orella per si sentia quelcom, res de res.

Un dia vaig enganxar tan fort l’orella a la paret que, ja sé que us costarà de creure, aquesta va anar cedint, cedint i el meu cap la va travessar. Astorat pel fet, vaig retirar-me ràpidament sense ni haver mirat què hi havia.

Ara no us diré res més d’aquella habitació, ja he comentat que tot m’ho quedo per mi. Però, bé us podeu imaginar que ja no hi ha res que aturi la meva tafaneria.