Les portes de la vida (Pilar Zabala)

Entre moltes altres coses, he après que la vida ens posa portes de tota mena al llarg del camí. M’he adonat que aquestes portes són diferents per a cadascú i per això conformen una extensa varietat de mides i colors. N’hi ha de gruixudes, primes, grans, petites, amples, estretes i fins i tot de molt estretes. Algunes són obertes o mig obertes, altres són tancades amb pany i clau i d’altres estan ajustades i prou.

Recordo que jo només era una nena de pocs anys quan em vaig adonar per primer cop que hi havia un forrellat que em barrava el pas. La percepció que jo tenia d’aquest fet era motivada per la contundent i fosca alçada d’una muntanya, la del Tibidabo. Per a mi era com una gran i potent porta tancada. Fins allà podia arribar la meva visió i també el meu coneixement, però jo no en tenia prou, em delia per saber què hi havia a l’altre costat. Només podia fer una cosa, imaginar que es tractava d’un paisatge esplèndid i ple de meravelles, just com els que mostraven els contes de fades de l’època, amb animalets i prínceps inclosos. Em vaig dir que quan fos gran viatjaria per tot el món. El que llavors no sabia és que després d’aquesta porta en vindrien força més.

Després d’aquest fet innocent, al llarg dels anys he anat trobant diferents models de portes, algunes d’elles molt atraients i suggeridores, però amb uns continguts que no m’interessaven gens. Davant d’altres, he dubtat un temps perquè resultaven molt feixugues d’obrir però, a la fi, el voler descobrir què hi havia al seu darrere m’ha empès a tenir coratge i a no defallir.

M’he adonat que, entre totes elles, hi ha portes que amaguen i protegeixen tota mena d’enganys. Sota l’aparença d’una excel·lent i prometedora panoràmica presenten matisos molt fins i ben acolorits que simulen una ètica que en realitat no tenen. Aquestes portes em provoquen un gran enuig.

Afortunadament també he trobat portes que, un cop obertes, m’han ofert l’oportunitat de créixer com a persona, portes que m’han aportat felicitat i moltes satisfaccions, i portes que m’han dut serenor i confiança en els moments difícils.

No ho dono per acabat, sé que al meu davant encara resten un seguit de portes i confio disposar de temps, coratge i forces suficients per poder obrir-les totes.